L’Alta Segarra és una comarca natural (no pas administrativa) a cavall de l’Anoia, el Bages i el Solsonès, al cor del Principat de Catalunya. Aquesta subcomarca (o comarca natural) neix a la serra de Rubió, per després iniciar un descens progressiu cap l’altiplà de la Segarra, on es troba la vila de Calaf, la capital no-oficial d’aquest territori.

La serra de Rubió marca la frontera entre aquest espai natural i la depressió del riu Anoia. Una serralada d’altitud considerable que oscil·la entre els 700 i 800 metres d’alçada. Aquest espai, poblat des de la prehistòria (són notables els jaciments del dolmen dels Tres Reis i el sepulcre de les Maioles) fou un escenari molt important durant la guerra del Francès (1808-184) ja que servia de refugi dels guerrillers catalans que s’enfrontaven amb èxit a les tropes napoleòniques durant la invasió francesa.

La Pujada de les Maioles

Iniciem el nostre recorregut a l’autovia A-2. Abandonem l’autovia a la sortida 554 i agafem la carretera BV-1031 en direcció a Calaf. Val a dir que aquest primer tram de la nostra ruta és molt conegut pels aficionats del motor de la zona, ja que cada any el Moto Club Igualada hi celebra una carrera anomenada Pujada de les Maioles, un esdeveniment ja clàssic dins les carreres de muntanya del país.

El primer tram de l’ascens per la carretera BV-1031 discorre progressivament entre camps de conreu de secà (bàsicament cerealístics), alzines i algun pi blanc a banda i banda de la carretera. Conforme anem avançat i guanyant alçada (a la zona del barranc de les Maioles –també escrit com Malloles-) la carretera es revira amb corbes tancades i algunes paelles que conviden a gaudir però amb molta precaució, ja que els angles tancats d’alguns revolts fan que no gaudim d’una gran visibilitat, i ens obliga a ser prudents.

Així que anem guanyant alçada i enfilant-nos a la serra de Rubió, el paisatge es torna un pèl més feréstec: hi abunden els boscos de pi blanc i algun pi roig que creix sobre la blanca roca calcària pròpia de la serra de Rubió.

Parc eòlic de Rubió

La carretera ens porta fins a les planes del Puig, una mena d’altiplà al punt més elevant de la serra de les Maioles. Aquí ens trobem amb el parc eòlic de Rubió, que domina tota la serra amb els cinquanta aerogeneradors que es troben repartits al parc eòlic. Vistos de prop, els aerogeneradors impressionen, gràcies als seus 80 metres d’alçada i al so que produeixen les seves pales movent-se al ritme del vent.

Aquest parc eòlic, construït l’any 2004, produeix suficient energia per abastir una ciutat mitjana del país com ara Igualada. Avancem per la carretera BV-1037 entre els aerogeneradors gegants, i hom no pot evitar en buscar referències quixotesques. Aquesta carretera de sentit únic i vistes privilegiades ens porta fins al poble de Rubió.

Rubió

El de Rubió és un poble típicament medieval, articulat al voltant del seu castell, que data de finals del segle X, quan aquest era un punt calent en la frontera dels comtats catalans amb el califat de Còrdova.

Avui en dia, Rubió és un petit poble d’uns dos-cents habitants caracteritzat per una fisonomia particular i molt accidentada, amb un nucli poblacional molt petit configurat per les runes del castell, l’ajuntament i l’església gòtica de Santa Maria de Rubió.

Aparcar el cotxe i passejar pels estrets i costeruts carrers de Rubió i els seus murs de pedra té el premi de transportar-nos a un altre temps amb l’ajuda de la nostra imaginació. També és imprescindible visitar l’església de Santa Maria de Rubió i el seu espectacular retaule gòtic, que tot i ser anònim, segueix amb la tradició artística italianitzant del mestre Ferrer i Bassa.

Abandonem el poble de Rubió i agafem de nou la carretera BV-1037, que en aquest punt ja esdevé de dos carrils i en millor estat general.

El descens pel torrent de Can Morera en retorna a la zona baixa de la comarca i als camps de conreu de cereal. Aquesta carretera deixa enrere la serra de Rubió i desemboca a la C-1412, que ens retorna a l’autovia a A-2.