13/12/2014

Superprestigi: l’art de la relliscada

4 min

Acomençaments dels anys 80, quan els pilots espanyols no eren capaços de guanyar -ni tan sols de participar- a curses per a motos que tinguessin més de 125 centímetres cúbics, els americans eren els grans dominadors de les proves de la categoria reina dels Grans Premis: la dels 500 cc.

Aleshores, herois com Kenny Roberts, Freddie Spencer, Eddie Lawson, Wayne Rainey o Kevin Schwantz eren la referència.

La tècnica de conducció que tenien era diferent de la dels pilots europeus. Sabien fer lliscar la moto als revolts millor que ningú, cosa que els permetia accelerar molt abans que els rivals per encarar les rectes amb la màxima velocitat possible. Un estil que havien après a les curses de Dirt Track (DTX) que es feien només a Amèrica en circuits ovals, de terra, completament plans, normalment d’una milla (1.600 metres) de recorregut.

El 1981, la revista Solo Moto va organitzar el primer DTX que es va fer a l’estat espanyol. El canòdrom de la Diagonal va ser l’escenari d’una competició plena de pilots catalans que ben bé no sabien de què anava la pel·lícula. El primer classificat va ser Toni Elías, pare del guanyador l’any 2010 de la temporada que estrenava la categoria de Moto2, i un dels deu campions mundials que aquesta tarda podrem veure en acció al segon Superprestigi Dirt Track.

Tres anys després d’aquella cursa, Jaume Alguersuari -editor d’aquesta publicació i promotor, entre d’altres esdeveniments, del que es fa avui al Palau Sant Jordi de Barcelona- va organitzar un viatge que va permetre a pilots com Sito Pons i Carles Cardús córrer una cursa a Daytona per enfrontar-se als pilots americans al seu propi feu. La iniciativa va esdevenir tota una heroïcitat pel seu atreviment.

El 1991 el DTX tornava a Barcelona. Els organitzadors van haver de suar per convèncer els responsables de Harley Davidson perquè permetessin venir els seus pilots des dels Estats Units. I és que, sensibilitzats com estaven per la Guerra del Golf Pèrsic, no volien deixar-los viatjar a Barcelona perquè argumentaven que la capital catalana era un destí perillós... a causa de la seva proximitat geogràfica amb Bagdag!

Vint-i-cinc anys després, els pilots americans ja no pinten res als Grans Premis del Campionat Mundial. Miren -embadalits- com ara són els catalans els que tallen el bacallà, i malden per intentar batre els Marc Márquez i companyia a casa seva. “Els vam prendre el regnat als Grans Premis, i ara volem pispar-los l’hegemonia al DTX”, apuntava Jaume Alguersuari a la presentació de la prova.

Entre els americans que avui veurem lliscar en paral·lel als herois locals, hi ha Jared Mees -el campió d’enguany als EUA- i Shayna Texter, l’única noia que ha estat capaç de guanyar una cursa professional en aquell país. Fins ara mai no havien sortit d’Amèrica, i el seu primer viatge l’han fet atrets pel ressò de la primera edició del Superprestigi.

Al gener, Brad Baker va guanyar la cursa després de mantenir un duel elèctric amb Marc Márquez, fins que el lleidatà va caure a poques voltes del final. Tito Rabat i l’americà Kenny Noyes -que viu a Barcelona i aquest any ha guanyat el Campionat d’Espanya de Superbikes- van acompanyar The bullet (la bala) al podi.

Abans no sabien ni on era Barcelona, i ara frisen per venir i provar de superar el Tro de Cervera i tota la seva banda.

Deu campions mundials en acció al Sant Jordi

Els cracs dels GP fan veure que no. Però tots s’han entrenat al límit des que la temporada es va acabar a Xest. L’objectiu: guanyar el Superprestigi. Marc Márquez ha basat la seva tècnica en les moltes hores que passa al circuit oval de Rufea fent Dirt Track amb el seu germà Àlex i, de tant en tant, també amb el seu amic Tito Rabat. Curiosament, els tres campions mundials d’enguany.

Al seu costat, aquesta tarda hi haurà també Julián Simón (campió mundial de 125 cc el 2009), Toni Elías, o l’extricampió mundial de Superbikes, Troy Bayliss, que aquest any ha guanyat les quatre categories de l’australià de DTX.

Aquesta prova també ha cridat l’interès de pilots d’altres disciplines, entre els quals destaquen el tarragoní Ivan Cervantes (4 campionats mundials d’enduro), el polonès Taddy Bazusiak (5 vegades campió mundial de superenduro), el francès Thomas Chareyre (3 mundials de supermotard), o el finlandès Joonas Kylmäkorpi (4 títols mundials de Long Track).

Dennis Noyes i el poder de la Cinta Americana

Va néixer a Hoopeston (Illinois) i viu a Borrego Springs (Califòrnia), però podria ser que els millors anys de la seva vida fossin els que va passar a Barcelona i a la Floresta.

Dennis Noyes és el periodista americà amb més prestigi al Campionat Mundial de motociclisme, i una de les claus de la introducció del Dirt Tracka Europa, en especial a Catalunya. El seu estil recorda les cròniques de Tom Wolfe als començaments del Nou Periodisme. Moltes es van publicar a les revistes Solo Moto i Motociclismo sota el nom de “Cinta Americana”. Aprofitant l’edició d’enguany del Superprestigi, Noyes ha publicat una recopilació d’alguns dels seus articles en un llibre de lectura obligatòria per a tots els entusiastes d’aquest esport.

Ple d’anècdotes i de detalls molt interessants de la personalitat dels grans herois de les curses, el llibre és molt més que una publicació “de motos”.

Absolutament recomanable, és el regal ideal en aquestes dates per als malalts de les motos.

stats