Amb el terme Catalunya Nova s’anomenen el conjunt de territoris, situats al sud del riu Llobregat, conquerits i repoblats en temps del comte Ramon Berenguer IV, durant la primera meitat del segle XII, i que bàsicament corresponien als dominis de les antigues taifes de Lleida i Tortosa, dos dels principals focus islàmics al territori català.

I és que Lleida va quedar sota domini musulmà durant més de quatre segles. La capital del Segrià va ser conquerida per les tropes de Tàriq i Mussa durant les campanyes militars dels anys 711-713, i va mantenir-se sota control musulmà fins al 1139. Durant els quatre segles de dominació musulmana Lleida es va convertir en un centre cultural, econòmic i polític de primer ordre, i fins i tot després de les fitnes o guerres civils sorgides arran de la caiguda del califat de Còrdova i els períodes almohade i almoràvit Lleida va convertir-se en una taifa o emirat independent que incloïa sota la seva jurisdicció una bona part de les actuals comarques del Segrià, el sud de la Noguera, el Pla d’Urgell i la Segarra.

Els catalans, vistos pels àrabs

Al-Qazwiní, un autor del segle XIII, descrivia així els catalans: “No veuràs ningú més brut que ells, a més que són gent traïdora i de condició vil que no es netegen i es renten només una vegada o dues l’any, i amb aigua freda. No es renten mai els vestits mentre els porten, d’ençà que els estrenen fins que se’ls esquincen”.

La Làrida musulmana ha deixat pocs vestigis arquitectònics i urbanístics que encara es poden visitar, com ara la Suda de Lleida, antiga alcassaba o fortalesa que dominava la ciutat i on va passar el tram final de la vida l'últim califa omeia d’Al-Àndalus, el califa Hixam (o Hissam) III. Al costat de la Suda hi va haver la principal mesquita de Làrida, enderrocada després de la conquesta de la ciutat i sobre la qual es va construir la fantàstica Seu Vella, principal símbol de Lleida.

Abandonem Lleida per la carretera C-12 en direcció sud, i la toponímia dels pobles ja ens anuncia el passat musulmà: Albatàrrec, Alfés i Alcanó, per exemple, ens evidencien l'empremta musulmana d’aquesta comarca.

La C-12 ens porta fins al curs del riu Ebre a l’altura de Flix, la següent parada de la nostra ruta. Al punt més elevat de Flix hi havia una fortalesa musulmana, enderrocada per construir-hi diverses fortificacions defensives. L’actual castell de Flix és relativament modern, perquè data del primer terç del segle XIX, en el context de la Primera Guerra Carlina.

Tornem a la C-12 i reprenem la marxa seguint el curs del riu Ebre fins a arribar als pobles de Móra d’Ebre i Móra la Nova. Un cop més, només cal observar les activitats agrícoles i els sistemes de regadiu de les dues poblacions per detectar l'empremta musulmana, també present en la ceràmica i l'artesania locals. Un cop més trobem a Móra d’Ebre un castell bastit sobre una antiga fortalesa musulmana, i és que Móra d’Ebre va ser un important focus militar i econòmic de la zona.

A poca distància de Móra d’Ebre trobem el poble de Miravet, on és obligatori aturar-se per conèixer el seu impressionant castell templer. Els templers van construir el seu castell sobre l’antiga fortificació musulmana de Murâbit, un dels últims espais sota domini musulmà a Catalunya. Després de la conquesta del poble, l’any 1153, Miravet va passar a mans dels templers, que van construir el seu espectacular castell.

Tornem a la carretera C-12 per emprendre la recta final del nostre recorregut. Un cop més l’etimologia dels noms dels indrets mostra la profunda marca musulmana: Benifallet, Xerta i Aldover són exemples de topònims plenament àrabs. De fet, quan el rei Felip III va promoure l’expulsió dels moriscos l’any 1609 tots aquests nuclis poblacionals van quedar molt afectats per la davallada demogràfica i la crisi econòmica que va generar, perquè els moriscos catalans eren, en general, experts artesans, agricultors i constructors i la seva marxa va originar una crisi que va trigar anys a superar-se del tot. De fet, segons un informe dels síndics de les viles d’Ascó, Miravet i Benissanet, “els moriscos catalans havien oblidat l’àrab i vestien a la catalana”, i la majoria dels matrimonis dels pobles d’Ascó, Flix i Móra eren mixtos, és a dir, de cristians nous (o conversos) amb cristians vells.

Acabem el recorregut a Tortosa, l’altra gran capital de la Catalunya musulmana i que ja coneixem d’una ruta anterior. La taifa o emirat de Turtuixa va ser una de les més importants del llevant peninsular, i durant els quatre segles i mig de domini musulmà (711-1148) Tortosa es va convertir en un important centre cultural, social, artístic i econòmic.

Tal com ja vam dir al seu dia, si un edifici sintetitza l’herència islàmica de Tortosa és la fortalesa de la Suda. Actualment reconvertit en Parador Nacional, val la pena disfrutar de les privilegiades vistes que ens ofereix aquest castell tortosí. L’altra gran construcció de l’època musulmana a la ciutat és el recinte emmurallat del barri vell i els nombrosos portals medievals que envolten el nucli històric de Tortosa. Precisament el centre de Tortosa i els seus carrers irregulars també són herència de l’urbanisme musulmà.

Al nucli antic de Tortosa posem punt final a aquesta ruta per la Catalunya Nova, una zona caracteritzada pel llegat de quatre segles de domini musulmà i per unes estructures agràries, econòmiques, culturals, urbanístiques i artístiques amb una forta herència islàmica.