Després de més d’un mes d’aturada per vacances d’estiu, aquest cap de setmana comença la segona part de la temporada 2021 de la IndyCar, el campionat americà de monoplaces que va començar el 1905 i que amb els diferents noms que ha tingut al llarg de la història es considera l’equivalent a la F1 en aquell continent. És un certamen que desperta passions i en el qual corren pilots de molt prestigi vinguts de tot el món. La IndyCar omple estadis i es paguen milionades pels drets televisius. La de Nashville serà la primera de les sis curses que falten perquè s’acabi la campanya d’enguany, a finals de setembre. Sis proves, sis finals en només set setmanes. Després de les deu primeres reunions de l’any, Àlex Palou (24 anys) lidera el campionat per davant del mexicà Patricio O’Ward (22) i del veterà neozelandès Scott Dixon (41), que en els vint anys que porta en aquesta competició ha guanyat el títol en sis ocasions. Mai un pilot català havia arribat tan lluny en aquestes curses, ni tan sols els pioners Fermí Vélez i Oriol Servià. Palou és el pilot de moda als EUA, i una de les joves promeses de l’automobilisme mundial més ben considerades. La seva situació al campionat té el mateix valor que si liderés el Mundial de F1 en aquests moments. El de Sant Antoni de Vilamajor confia que la música que soni a Nashville li sigui tan favorable com la del primer acte, en què de deu proves va acabar primer en dues i va pujar al podi en sis ocasions. Hem pogut parlar amb el pilot del RACC abans de viatjar des d’Indianapolis, on viu, ja que l’equip té la base en aquesta ciutat, fins a la capital de Tennessee.

Àlex, Fernando Alonso em va comentar fa poc que ets el gran favorit per al títol. Què et sembla?

— Les bones paraules són sempre benvingudes, i més si venen d’un campió com el Fernando. La F1 està molt bé, però jo crec que liderar un campionat com la Indycar és molt bo per als plans dels pilots més joves que comencen ara. Jo vaig tenir la sort de comptar amb la visió del campionat que em va aportar l’Oriol Servià, i tenir un català competint aquí va ser per a mi un estímul, un referent i la descoberta d’un món diferent, ple d’oportunitats més enllà de la F1.

Quines opcions tens de guanyar el títol de la Indy enguany, com gestiones la pressió davant aquesta possibilitat?

— Moltes, sens dubte. Anem primers, hem agafat més experiència, tenim un bon cotxe... Així que si seguim treballant com fins ara podrem estar lluitant fins a l'última volta per emportar-nos el campionat. Més pressió? Jo crec que és al revés. Quan tot va bé, com ara, hi ha una mica menys de pressió. Si que és veritat que quan ets al davant és molt diferent que quan formes part només del top quinze; però si ets al davant és perquè fins ara has fet bé la feina, i per tant del que es tracta és de seguir fent el mateix i no atabalar-se gaire. No buscar res d'extraordinari, sinó seguir en la mateixa línia. Tinc més ganes que mai, òbviament. Però crec que pateixo menys pressió que els que porten un cotxe mitjanet, ocupen el lloc vint i creuen que han de situar-se entre els dotze primers amb aquelles eines.

Quan va començar la temporada, ¿creies que podies liderar-la, per molt que portessis un dels cotxes del millor equip de la graella?

— Tenia molta confiança, però honestament no creia que obtindríem aquests resultats tan bons. Sis podis són molts podis, i en les deu curses hem estat molt regulars lluitant habitualment pel primer lloc. A més, n’hem guanyat dues. Tenir com a company d’equip algú de la dimensió de Scott Dixon m’ha ajudat molt. Però que fins ara les coses m’hagin anat bé no em permet relaxar-me i badar ara. Disposo d’una oportunitat que ha vingut una mica més d’hora del que pensava i no la penso deixar escapar.

Imagina’t que s’apareix el geni de la llàntia i et proposa canviar la victòria a les 500 Milles d’Indianapolis, que es van escapar per ben poquet, pel títol de la Indycar 2021. Faries el tracte?

— No, no. De cap manera. És veritat que les 500 Milles són la cursa més especial de la categoria i una de les més importants de l’automobilisme mundial. Però només és una cursa, de dues-centes voltes això sí; i en dues-centes voltes poden passar moltes coses. Pot ser que tinguis el millor dia de la teva vida, el millor cotxe i la millor estratègia, però que per culpa del trànsit no puguis avançar el primer, com ens va passar... Per això mateix, guanyar el campionat té més valor, perquè són setze curses, i això vol dir que ho has fet bé durant un grapat de voltes, de pit stops, de sortides, d’estratègies... Per tot això prefereixo el campionat. Però és evident que les 500 són una cursa molt especial i que s’ha de guanyar perquè quan ho fas passes a formar part de la història de l’automobilisme, i dels Estats Units també! Però ara estic centrat en guanyar el campionat.

¿Quedar a les 500 Milles darrere d’una bèstia com Helio Castroneves (quatre victòries) deu ser menys dolorós?

— No hi ha cap cursa al món en què fer segon faci tan mal com aquesta. Per no fer, si fas segon, ni tan sols puges al podi, ni fas entrevistes. Només hi ha podi per al guanyador. Perdre contra ell, tot i que vaig estar a punt de superar-lo, fa menys mal, sobretot per tot el que vaig aprendre, i més tenint en compte que mai havia anat líder en un circuit oval. I, a més, ser segon em va donar molts punts per al campionat.

Quin plantejament fas per a les curses que venen ara?

— Ara tenim circuits de tota mena. Serà un final d’any a l’esprint. Nashville és totalment urbà i nou per a tots, i això ens situa en igualtat de condicions amb Dixon. Després venen circuits que ja conec, com el traçat interior d’Indianapolis o Gateway. Potser on tenim una mica de desavantatge és a l’última, al circuit urbà de Long Beach, perquè no hi he anat mai i tindrem poc temps per entrenar-lo. Però confio en haver fet la feina abans d’aquesta última cursa i arribar-hi una mica més relaxat.

Has esmentat dues vegades Scott Dixon. ¿És el pilot que et preocupa més, tenint en compte que enguany només ha guanyat un cop, o pateixes més per algú jove com O’Ward, que ha guanyat dues curses aquesta campanya, com tu?

— Estarà molt justet entre nosaltres tres, i també amb Newgarden. Però Dixon té vint anys d’experiència, ha guanyat sis títols i és el meu company d’equip. Sé que si jo tinc el millor cotxe... ell també el tindrà, i per tant és qui segurament em preocupa més. Però l’avantatge també és que, com que estem al mateix equip, puc veure què fa o deixa de fer en el cotxe.

A Europa no som conscients de la dimensió del teu equip, el Chip Ganassi, on vas entrar “fent un Hamilton”. Explica’ns-ho.

— Porten més de vint anys i són els que han guanyat més títols: tretze. Chip Ganassi és un dels dos equips més complerts de la història de la Indy. I poder pilotar el cotxe número 10 és increïble, perquè aquí els dorsals tenen molta importància. L’any passat, a les 500 Milles, em vaig presentar davant d’en Chip i li vaig dir: vull córrer per tu, aquest és el meu objectiu. I després d’un any de rookie amb pocs entrenaments i moltes limitacions pel coronavirus em va donar l’oportunitat, i aquí em teniu.

Ara portes dos anys als Estats Units. Abans havies estat dos anys corrent al Japó. T’estàs convertint en un “ciutadà del món”. Quin record tens de l’estada al Japó, i com t’ha servit per al que fas ara?

— Les curses al Japó són boníssimes i tenen uns campionats espectaculars. Després de començar corrent per tot Europa, al Japó era molt feliç i em pensava que m’hi passaria una temporada llarga. Però el meu somni era venir aquí, als Estats Units, amb tantes curses en escenaris tan diferents cada any, i ho hem aconseguit. L’estada al Japó em va ensenyar moltes coses com a pilot, però sobretot a nivell personal, perquè haver d’aprendre a viure allà i a entendre l’espectacular cultura japonesa va ser molt bo i molt interessant. És un canvi molt radical en tot, però t’ajuda molt i aprens moltes coses.

El teu futur estarà condicionat per si guanyes o no el campionat d’enguany?

— No hi penso gaire. Per sort tinc més d’un any de contracte amb en Chip, i no he de patir pel meu futur. Si guanyo, òbviament tindré una mica més de reconeixement per a tota la vida, però el meu futur és, sí o sí, aquí. Jo vull fer com l’Scott i estar-me vint anys a la Indycar amb aquest equip. Això seria molt especial! El meu futur el veig aquí, i molt content.

Per tant, ¿no penses en la F1 a mitjà termini?

— Ni a llarg, ni a mitjà, ni a curt. La F1 està molt bé. És el campionat estrella de l’automobilisme, sobretot des del punt de vista tecnològic i mediàtic. Totes les marques hi posen el 100% de tecnologia, i després els pilots fan una mica de feina. Però, si no tens un bon cotxe –com li passa al Russell– no hi tens res a fer; i si et donen un bon cotxe –com li va passar al Russell– pots arribar a ser primer o segon. Està bé sortir tot el dia per la tele, però a mi com a pilot m’agrada guanyar curses, i tenir opció de fer-ho. I això és el que et dona un cap de setmana a la Indy.

Verstappen o Hamilton?

— Aquí m’has tocat. Hamilton és un pilot que sempre m’ha inspirat molt, crec que les coses que fa són espectaculars. Sempre ha disposat del millor cotxe, d’acord, però mai ha desaprofitat cap oportunitat. Però en Max va ser el meu company d’equip al kàrting i representa el relleu, el canvi. Per tant, ara mateix preferiria que el campionat el guanyés Verstappen... tot i que també m’agrada molt en Lewis.

¿Fernando Alonso hauria guanyat les 500 Milles amb el cotxe que tens ara?

— Ostres... no sabria què dir-te. Les 500 Milles són una cursa molt especial, on les oportunitats arriben i se’n van en un no res. Aquell any Alonso anava amb un Andretti amb motor Honda, que no era la millor combinació, però a més... en aquesta cursa depens de tantes coses diferents que qualsevol detall et pot esguerrar l’objectiu en un moment. Alonso tenia un cotxe que corria bastant, però va tenir molts problemes. Seria molt guai que ho tornés a intentar, i tenir-lo com a company d’equip encara seria millor.

Com és un dia normal teu a Indianapolis?

— Normalment m’aixeco molt aviat. És el que tenen els americans, que et fan llevar amb la sortida del sol. I el primer que faig és anar a entrenar-me amb el meu preparador, que és la feina més important del dia, per a mi. Després gairebé cada dia vaig a la fàbrica de l’equip, on preparem moltes coses, fem tests, i estem molt ocupats entre cursa i cursa, i res més... que anar de cursa en cursa, i de circuit en circuit.

¿Et veus totalment instal·lat a Amèrica, com l’Antonio García o l’Uri Servià? ¿Ja ets més americà que català?

— No, això mai! Però el que sí que estic és ja totalment instal·lat i adaptat aquí. L'única cosa que trobo a faltar és la família, que estaria molt bé poder-la tenir aquí, ja que no he tornat a Catalunya des de Reis, i també hi ha coses de casa que trobo a faltar, com el menjar. Però no em puc queixar!”

¿Et sents més valorat als EUA del que ho ets a casa?

— Sí, òbviament sí, però mai abans havia estat lluitant pel campionat de la Indycar estant a Catalunya. Cada cop hi ha més seguiment del campionat des dels EUA, i hi ha més mitjans interessats en el que fem. De vegades no ha sigut fàcil seguir aquestes curses des de casa, però ara la situació està canviant i encara que sé que això no variarà de cop i volta, deunidó del seguiment i reconeixement que rebo per la meva feina. A poc a poc estem guanyant terreny i no em queixo de la importància que se’m dona a Catalunya, perquè entenc les dificultats que hi ha per seguir aquest campionat, i de mica en mica anem obtenint més repercussió. Està molt bé així.