BarcelonaNo hi ha cap pilot comparable a Toni Bou. Ni en títols, ni en constància ni en domini. Des que va agafar les regnes del trial mundial, no ha permès que ningú bufi en la seva direcció. Poques són les ocasions en què Bou no ha acabat aixecant el trofeu al calaix més alt del podi. I Barcelona, a casa seva, no havia de ser l'escenari que trenqués la dinàmica. Malgrat una primera ronda complicada, Bou es va sobreposar i va acabar fulminant cadascun dels rivals, sense miraments.

Això sí, malgrat que al final tot eren somriures i dutxes de cava, la primera ronda havia començat amb ensurt. Toni Bou, el gran favorit i millor pilot de trial de la història, va començar la tancada fallant: no va superar el primer obstacle i va sumir el Palau Sant Jordi en una preocupació latent. Jaime Bustos, excepcional, no va cometre sinó un ínfim error, que li va restar un punt, i això li va valdre encapçalar la taula. Entre els dos, l'altre gran pilot de la cita: Adam Raga. El d'Ulldecona va fer una primera volta perfecta, però a la segona en va quedar fora per temps, davant la sorpresa i el desencís dels presents, que esperaven una lluita frec a frec entre els dos millors pilots del panorama internacional.

A la segona volta, Bou es va espolsar dubtes i va ressorgir per completar el circuit de manera impol·luta. Com si volés sobre les peces que altres no aconseguien ni ensumar. Com si la moto comencés i acabés als marges dels obstacles per art de màgia. La seva superioritat arriba a ser insultant, de vegades. No té rival i sembla que, fins que no decideixi retirar-se, no hi haurà cap pilot que pugui prendre-li el número 1.

Ningú li fa pessigolles

A la final, les coses no han sigut diferents. A l'última tanda Bou s'ha vist les cares amb una de les grans promeses del trial, Jaime Bustos, i el seu company d'equip, Gabriel Marcelli. Però, com si el guió estigués condemnat a repetir-se, la ronda final ha començat malament per a Bou. De nou, l'obstacle que se li ha resistit a la primera ronda li ha tornat a fer la guitza i no ha pogut superar-lo. Però Toni Bou no és el millor de tots els temps per casualitat. El de Piera s'ha refet a la segona zona, que ha acabat anul·lada —pel trencament d'una part del circuit—, i a partir del tercer escenari ha dominat sense pietat. Amb ascensions incomprensibles i frenades al límit, Bou ha sotmès els rivals amb el seu talent indiscutible i mantenint a ratlla les pulsacions.

L'últim circuit de Montesa, el que grimpa per les graderies del Palau Sant Jordi, ha sigut una exhibició. El de Piera, ja matemàticament campió, ha satisfet fins al deliri els sis mil aficionats, que han aclamat el seu nom quan ha sonat la botzina. El català, que no es cansa mai de guanyar, ha celebrat el títol com si fos el primer: abraçant-se al seu equip, encoratjant el Palau i fent saltirons —que semblen molt fàcils quan els fa ell— al mig de la pista.

Acompanyat pel seu company d'equip i amb Bustos tancant el podi, Bou s'ha tornat a coronar campió a casa seva.