Si aquest cap de setmana un català tingués opcions de proclamar-se campió mundial de F1 per primer cop, tota la comunitat local del motor estaria ara mateix ben revolucionada i excitada. Però els mitjans de comunicació probablement podrien continuar tenint l’excusa de la impossibilitat d’anar als Estats Units per cobrir la notícia per raons sanitàries i dissimular, així, el seu desinterès per tot allò que no sigui el futbol.
Aquest gairebé és el cas d’Àlex Palou, que diumenge es pot proclamar campió de la Indycar, amb tota seguretat el campionat de monoplaces més important després de la F1. Per als americans és el primer, de la mateixa manera que en aquell país la NBA rep la consideració de “campionat mundial de bàsquet”, l’autèntic mundial, segons el seu criteri particular.
Palou arriba a l'última cursa del campionat com a líder de la classificació, amb un avantatge de 35 punts respecte al seu perseguidor immediat, i encara en queden 54 en joc segons un complicat barem que no únicament té en compte el resultat final a la cursa, sinó també la pole, el fet de ser a la graella de sortida i fins i tot el nombre de voltes que un pilot va líder. Les matemàtiques aquí no són gens fàcils o, si més no, no ho són tant com en la F1. La suma de factors tan diversos s’assembla més al sistema de puntuació sempre complicat de l’ATP que no pas a l’habitual del món del motor (actual, perquè abans als ral·lis, per exemple, s’aplicaven diversos factors de correcció –coeficients– als sistemes tradicionals de repartiment de punts segons la importància de la prova i de la quantitat de participants).
“Hauria preferit no haver-me de jugar el títol a una sola carta”, explicava l’Àlex des d'Indianapolis, on viu. “Però el campionat es va complicar al començament d’agost, precisament a la segona cursa de casa, quan vaig abandonar per primera vegada a causa del trencament del motor. Amb això no hi comptàvem, tot i que tard o d’hora podia passar. Són coses que ja se sap...”
Aquest cap de setmana la temporada es decideix al circuit de Long Beach, un dels pocs que li quedaven al de Sant Antoni de Vilamajor per conèixer. “Però soc optimista perquè hem preparat molt bé la cursa”, comenta, tot i saber que aquesta mena de pistes urbanes se li donen molt bé al seu principal rival, el mexicà Pato O’Ward, que té 22 anys, dos menys que Palou. Tots dos aspiren a guanyar el seu primer títol a la Indycar: “Un resultat que et situa a la llegenda d’aquest esport”, diu l’Àlex.
Després que Marcus Ericsson i el veterà Scott Dixon perdessin qualsevol opció matemàtica d'accedir al títol diumenge passat a Laguna Seca, les opcions de l’experimentat Joseph Newgarden són mínimes i aritmèticament molt complicades. Palou ho té tot de cara, perquè suposant que O’Ward sumés els màxims punts possibles (pole, sortida, guanyar la prova i liderar el màxim nombre de voltes), el pilot del RACC en tindria prou amb acabar entre els onze primers per proclamar-se campió. A partir d’això, hi ha un univers de combinatòries possibles.
Però si un campionat és imprevisible, si en alguna cursa poden passar coses, és a la Indycar. Fa pocs dies, a Portland, l’Àlex sortia de la pole... i al primer revolt ja era el setzè. Va serrar les dents, va confiar en l’estratègia del seu equip –Chip Ganassi, el que més vegades s’ha emportat aquesta categoria– i va aconseguir al final la tercera victòria de l’any. Ningú ha guanyat tantes curses ni ha fet tants podis com ell enguany. Però ja se sap que a la Indycar, també, tot és possible i tot està per fer.
