Tot i que l’actualitat política ha posat a Terol al centre de l’atenció mediàtica durant les últimes setmanes, aquesta regió aragonesa és encara avui una gran desconeguda per al gran públic tot i comptar amb atractius turístics de primer ordre com ara pistes d’esquí, arquitectura mudèjar, cels estrellats o diferents espais museïtzats amb fòssils de dinosaures únics al món.

Comencem la nostra ruta a Albarrasí, un dels pobles medievals més bonics de l’Estat. Deixar-se perdre pels carrers costeruts d’Albarrasí és tota una immersió en la història. Les seves muralles, les torres de defensa, la catedral d’El Salvador i el castell o alcàsser d’Albarrasí són punts de visita obligada.

A banda del conjunt patrimonial d’Albarrasí i el seu gran valor històric, cultural i artístic, aquest poble banyat pel riu Guadalaviar és en un entorn natural únic, a l’extrem sud dels Monts Universals i en ple paratge protegit de les pinedes de Rodeno, un dels espais de bellesa natural més espectaculars del Sistema Ibèric.

Abandonem Albarrasí per la carretera A-1512 fins a arribar a Terol, la capital del sud de l’Aragó i una de les capitals de província més petites i més elevades de tot el continent europeu. Amb poc més de 35.000 habitants, la ciutat de Terol és un petit tresor artístic per descobrir que va molt més enllà de l’espai que ocupa.

Terol va ser una de les ciutats que més van patir durant la Guerra Civil (1936-1939): fou escenari d’una batalla cruenta que va deixar la ciutat pràcticament reduïda a runes. De fet, Terol va ser la primera ciutat del món que va patir els bombardejos en picat de l’aviació nazi –els tristaments famosos Stuka–. A més, el bàndol franquista va castigar amb severitat la ciutat per haver sigut l’única capital espanyola que va ser conquerida per les tropes republicanes. Després de la guerra, el règim franquista va destinar recursos a reconstruir la ciutat amb una clara voluntat propagandística, intentant esborrar les ferides obertes durant el conflicte.

El punt neuràlgic de Terol és la plaça del Torico, anomenada així pel petit monument d’un brau que presideix la plaça neuràlgica de la ciutat. En aquesta plaça hi podem veure edificis modernistes de gran valor arquitectònic com ara la casa Ferrán, la del Torico i la Madrileña, tres edificis creats per l'arquitecte tarragoní Pau Monguió, deixeble de Lluís Domènech i Montaner i Antoni Rovira i Trias.

També és especialment rellevant el casc antic de la ciutat, amb un dels calls jueus més grans i importants de l’Aragó, o el monument als amants de Terol, una de les històries d’amor que han inspirat més artistes de la ciutat.

Però no es pot parlar de Terol i no fer esment de la qualitat de l’art mudèjar, l’estil artístic més important de la ciutat i que li va valer ser considerada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l’any 1986. El mudèjar, un estil que sintetitza el pas del romànic al gòtic i que inclou elements tradicionals de l’art islàmic, té en les torres de San Pedro, San Martín i El Salvador (segles XIII-XIV) alguns dels millors exemples d’aquest estil de tot el món. A més, la catedral de Terol és una joia artística de primer ordre que sintetitza diverses disciplines com l’arquitectura, el treball de fusta al sostre o la ceràmica de la seva torre o campanar.

La petjada mudèjar és tan important que fins i tot moltes de les obres posteriors, com la gran escalinata que connecta el centre de la ciutat amb la seva estació de tren, també repliquen el gust i l’estètica mudèjar, i diversos artesans de la ciutat continuen treballant la ceràmica mudèjar amb el mateix patró estilístic que ara fa sis-cents anys.

Però aquí no acaba l’oferta cultural de la ciutat. Terol també és la capital dels dinosaures de l’estat espanyol, i als afores s’hi ha instal·lat Dinópolis, un gran parc temàtic i d’interpretació dels dinosaures que aprofita la gran quantitat de restes fòssils trobades a la província els últims anys.

Abandonem la capital i agafem la carretera A-226 fins a arribar a Valdelinares, el poble més alt d’Espanya. Situat al cor de la serra de Gúdar, el poble de Valdelinares està situat a 1.695 metres d’altitud, cosa que fa que les temperatures siguin realment baixes bona part de l’any. La seva altitud ha fet possible que s'hi ubiqui una pista d’esquí, la pista d’Aramón Valdelinares. Curiosament, l’accés fins a la pista no està asfaltat, però la pista que connecta l’estació i el poble està en bon estat i es pot fer fins i tot caminant.

Seguim avançant per la carretera A-1701 i passem pel bonic poble de Linares de Mora. Seguim serpentejant en un descens lent fins a Rubiols (Rubielos de Mora), un preciós poble medieval que va ser escollit "Poble més bonic d'Espanya" el 2016 en un concurs organitzat pel grup Mediaset (Cuatro i Telecinco).

Els carrers empedrats i les cases de pedra de Rubiols són un llibre obert que explica històries a cada cantonada. No debades Rubiols va ser capital carlista (Ramón Cabrera hi va situar el seu quarter general i encara es pot visitar la que va ser casa seva), i tant Rubiols com les muntanyes del voltant van ser centre d’acció guerrillera dels maquis antifranquistes durant els anys 40 i 50. Mereixen una menció especial la casa consistorial, un palau del segle XVI únic que demostra el poder de la vila durant l'època medieval i moderna, i el centre d’interpretació de Dinópolis dedicada a l’ambre, ja que la zona és molt rica en jaciments d’ambre d'època triàsica i juràssica.

A pocs quilòmetres de Rubiols per la carretera A-232 hi trobem Móra de Rubiols, actual capital de la comarca de Gúdar-Javalambre. Móra de Rubiols, més gran que Rubiols, sempre ha sigut l’epicentre polític de la comarca i de la frontera amb València i l'Aragó, i és seu del castell de Móra, un recinte que es pot visitar i que va estar en poder dels Fernández de Heredia, una família tan important que fins i tot un dels seus membres, l’arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona Gonzalo Fernández de Heredia, va arribar a ser president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1504 i 1506. No és l’únic vilatà amb rellevància política, ja que a Móra de Rubiols també hi va néixer el polític socialista Juan Alberto Belloch, que va arribar a ser ministre i alcalde de Saragossa.

A banda del castell dels Fernández de Heredia també val la pena visitar l'església gòtica de Santa María (segle XV), una de les col·legiates gòtiques de més amplada de tot l’Estat, només superada per la catedral de Girona.

Deixem enrere la serra de Gúdar i avancem per les carreteres A-228 i A-1514 en direcció a la serra de Javalambre, passant pels pobles de Sarrión (capital de la tòfona negra a Espanya) i Albentosa fins a arribar a Manzanera.

Manzanera és la porta d’entrada a la serra de Javalambre, i gaudeix d’un entorn natural de primer ordre gràcies a l’abundància de rius, barrancs i fonts del seu terme municipal. El poble conserva les restes de la seva muralla (destruïda durant les guerres carlistes), com el seu portal del segle XII.

Seguim un ràpid ascens per la carretera A-1514 passant pels barris de Los Cerezos (on hi ha un famós balneari) i el poble de Torrijas fins a arribar al poble d’Arcos de las Salinas, en un tram de carretera d’una bellesa natural molt destacable.

Un cop a Arcos de las Salinas es pot agafar un camí asfaltat que supera un desnivell de 1.000 metres molt famós entre els ciclistes fins a arribar a l’Observatori Astrofísic de Javalambre al Pico del Buitre, un balcó privilegiat on veure els estels gràcies a la seva altitud (uns 2.000 metres sobre el nivell del mar) i a l’inexistent contaminació lumínica. Des d’aquí hi ha una pista sense asfaltar que connecta l’observatori amb l’estació d’esquí de Javalambre, punt final de la nostra ruta pel sud de Terol, una zona amb una densitat de població molt baixa (2 hab./km(2)) però amb una enorme riquesa cultural, paisatgística i històrica, a poc més d’una hora de València o Castelló i a poc més de tres hores i mitja de Barcelona.