El Lluçanès és (encara) una subcomarca administrativa que inclou tretze municipis actualment a les comarques d’Osona, el Berguedà i el Bages. Més enllà de les fronteres administratives, el Lluçanès és una realitat geogràfica, ja que és un altiplà definit per les conques dels rius Ter i Llobregat que actua d’espai de transició entre la plana de Vic i el Prepirineu, amb un paisatge històricament caracteritzat per unes activitats econòmiques lligades a la ramaderia i l’explotació forestal.

Iniciem la nostra ruta pel cor del Lluçanès al poble d’Oristà, no massa allunyat de l’Eix Transversal o C-25. Aquest petit poble, articulat al voltant de la riera Gavarresa, té una història rica i abundant: fou el bressol del bandoler Perot Rocaguinarda, líder dels nyerros i que entre a finals del segle XVI i inicis del XVII va atemorir els virreis de Catalunya i les diligències reials, i que es va convertir en una icona popular global després que Cervantes el convertís en un personatge literari en la segona part del Quixot.

Oristà també fou escenari de la Guerra dels Segadors, ja que els castellans van entrar a sang i foc a la població per castigar els habitants del Lluçanès, que havien format sometents que lluitaven contra l’ocupació borbònica. L’esperit rebel de la població tornaria a quedar palès al segle XIX, quan Oristà es va convertir, com tota la comarca, en un focus carlí. De fet, Oristà fou l’escenari d’una de les poques victòries carlines de la Tercera Guerra Carlina, el 1873 (el conflicte es va allargar fins al 1875).

Val la pena estirar les cames pel poble d’Oristà i deixar-se seduir per les cases de pedra, els carrers estrets i les dues grans places del poble, la Major i la de l’Església. Abandonem el nucli d'Oristà primer per la carretera B-433 i trenquem a la dreta per la BV-4404 en direcció la Torre d’Oristà, nucli depenent del primer poble.

Abans d’arribar-hi, però, trobarem indicacions per arribar per una pista forestal en bon estat fins al jaciment de Puig Ciutat, un assentament militar romà del segle I aC que va ser escenari de la guerra civil entre els partidaris de Juli Cèsar i Pompeu, i que segons sembla per les evidències arqueològiques va patir un final violent.

Tornem al cotxe i seguim per la carretera BV-4404 en direcció nord fins a arribar a l’encreuament amb la carretera B-432, que ens portarà fins al poble més gran d’aquesta subcomarca, Prats de Lluçanès, que serà la capital de la futura comarca un cop s’hagi constituït com a tal i que és, de fet, el nucli amb més activitat secundària de la zona.

Prats s’enorgulleix també del seu passat austriacista (també fou cremada pels borbònics en represàlia a les accions dels sometents) i carlí, ja que el general Marcel·lí Gonfaus, un dels cabdills més brillants de la Segona Guerra Carlina (1846-49). Val la pena pujar amb el cotxe al santuari de Lurdes, enfilat a 741 metres d’alçada i que esdevé un altiplà privilegiat sobre l’altiplà del Lluçanès.

El cor de la comarca

Després d’uns pocs metres per la carretera C-62 ens enfilem per l’estreta carretera BV-4341 fins a arribar a Lluçà, origen històric de tota la zona. A peu de carretera mateix podem visitar el monestir de Santa Maria de Lluçà, aixecat el 909 però reformat al segle XII. Després del gran terratrèmol del 1428, el monestir va perdre dependències monàstiques i amb el pas dels anys va acabar convertint-se en una església dedicada a la Verge Maria.

És especialment interessant deixar-se seduir pel petit claustre romànic (un dels elements originals més ben conservats del país) i els seus capitells decorats, les portes de ferro o el retaule romànic de l’altar major (tot i que és una reproducció: l’original és al museu episcopal de Vic).

La visita del monestir es pot completar amb la visita a l’antic celler (es conserven encara dipòsits d’oli) i unes curioses tombes antropomòrfiques, que bé podrien ser de l’edifici original del 909 o fins i tot anteriors.

Lluçà encara amaga un altre tresor: la visita al Castell de Lluçà, documentat el 905 i que va donar nom a tota la comarca. Actualment el castell està enrunat, ja que va ser escenari de durs enfrontaments durant la Guerra Civil Catalana (1462-72) i els conflictes remences del segle XV, però es conserva l’ermita de Sant Vicenç, un dels pocs exemplars romànics de planta circular. Per arribar al castell, però, tocarà suar: no s'hi pot accedir en turisme convencional.

Tornem a la carretera BV-4341, travessem el nucli de Santa Eulàlia de Puig-oriol i descobrim un dels llocs més feréstecs i bonics de tot el Lluçanès. El paisatge és escarpat, frondós i amb tonalitats que varien en funció de l’època de l’any i que oscil·len del verd al taronja i ocre, passant per la gamma de vermells i marrons. Tampoc no és estrany trobar-nos a la zona ramats pasturant en els mesos de primavera, estiu i la tardor primerenca.

La carretera ens porta fins al terme de Sant Agustí de Lluçanès, un nucli de població disseminat i un dels punts més elevats del Lluçanès, amb cims que fins i tot superen els 1.000 metres d’alçada. Val la pena pujar fins al santuari dels Munts, on tindrem una última vista privilegiada d’un dels racons més sorprenents i desconeguts del Principat de Catalunya.