30 anys és una xifra molt variable. Si parlem d’una persona es pot considerar que és un adult encara jove, però si parlem d’un cotxe ens trobem davant de tot un veterà. Doncs aquesta és la xifra que acumula un dels models més mítics del mercat, el Renault Clio. Des del seu llançament l’any 1990 s’ha consolidat com un dels models urbans més populars, i els apassionats del món del motor hem pogut gaudir de versions especials espectaculars com el Clio Williams o el Clio V6.

L'any passat va arribar al mercat la cinquena generació, que ha canviat poc pel que fa al disseny exterior però moltíssim pel que fa a l’estètica interior i al comportament. I si analitzem les seves dades de vendes, sembla una evidència que aquesta nova generació serà –o més aviat continuarà sent– tot un èxit de vendes.

Perquè si bé el líder indiscutible del mercat ha sigut el Seat León amb 35.847 unitats venudes i el podi el completen el Dacia Sandero (33.880) i el Nissan Qashqai (30.156), el cert és que el Renault Clio és el primer de la resta del món, amb 25.538 unitats.

D’acord, una quarta posició et col·loca entre els cinc millors, però pot no semblar gaire destacable. Però si s’analitza acuradament, és tota una fita: si comptem que el Dacia Sandero (cosí germà del Clio) és un utilitari low cost, es pot considerar que l’utilitari generalista més venut és el Renault Clio. Amb això no només ha superat els grans tòtems del segment –com el Seat Ibiza o l’Opel Corsa– sinó que fins i tot ha batut el seu germà gran, el Renault Mégane.

Davant d’unes xifres tan espectaculars, és evident que fer front a la renovació del model era una feina molt delicada per a la marca francesa, ja que un pas en fals els podria fer perdre la posició de privilegi que actualment ocupen. Doncs bé, després de provar el nou model m’atreveixo a assegurar que no només no han fet un pas en fals, sinó que han fet un pas endavant important. La cinquena generació del Renault Clio continuarà sent tot un èxit de vendes, i a continuació intentaré explicar per què.

ESTÈTICA EXTERIOR

L’aspecte més destacable del Renault Clio d’aquesta prova és que el nou model és, amb diferència, el que menys canvia respecte a l’anterior. Vist per fora el disseny és molt similar al de la generació sortint, i els canvis que ha rebut li han servit per assemblar-se encara més al Mégane. Tot i que ara és una miqueta més petit pel que fa a mides, les diferències en aquest aspecte a nivell visual són gairebé inapreciables. Però com després veurem, l’habitabilitat no només no ha empitjorat sinó que ha millorat notablement.

A nivell estètic, per davant el capó té unes nervadures més marcades, la forma del para-xocs es veu lleugerament modificada, la calandra és més gran i els fars tenen una firma lumínica encara més marcada en forma de C i disposen de tecnologia led de sèrie a tota la gamma, fins i tot des dels acabats més bàsics.

La forma del lateral és gairebé igual que la de la generació anterior, i realment costa trobar-hi les diferències. Les llandes d’aliatge de la nostra unitat són de 17 polzades i es combinen a la perfecció amb els detalls cromats dels marcs de les finestres i la part inferior de les portes.

A més, la maneta posterior no només es manté en una posició amagada –ubicada al costat del vidre, al pilar C–, sinó que ara s’oculta d’una forma molt més intel·ligent i passa totalment desapercebuda, cosa que fa la sensació que ens trobem davant d’un cotxe de tres portes.

Finalment, la part posterior també s’assembla a la del model anterior, però ara és molt més estilitzada i els elements s’hi integren millor. Els grups òptics canvien lleugerament de disseny i són més grans, i, de la mateixa manera que a la part frontal, disposen de tecnologia led i de la característica firma interior en forma de C de la marca.

ESTÈTICA INTERIOR

Per fora el Clio pot semblar una evolució del model anterior amb alguns aspectes afegits provinents del Mégane, però per dins el canvi és absolutament espectacular. De fet, m’atreveixo a dir que, si comparem l’interior de la quarta generació amb el de la cinquena, gairebé semblen fets per dues marques diferents.

Si hi fem un primer cop d’ull veiem que el protagonisme absolut de l’habitacle se l’emporta l’enorme pantalla central, que té una forma molt vertical (en certa mesura recorda les pantalles de Tesla) i, tot i que de sèrie és de 7 polzades, en la versió que il·lustra l’article és de 9,3 cm. Com a detalls destacables, el nou Clio permet configurar gairebé tots els paràmetres mitjançant aquest monitor, des del sistema Easy Link amb connectivitat amb Android Auto i Apple Carplay fins als perfils de conducció o la il·luminació ambiental.

Per la seva banda, la instrumentació pot ser analògica amb agulles o digital amb pantalla de 7 o 10 polzades. La de la nostra unitat és aquesta última, i tant pel seu funcionament com per la quantitat d’informació que ofereix recorda la de marques premium. Això sí, tot i que els plàstics de la part superior del quadre de comandaments tenen un tacte molt bo, alguns de la part inferior no mostren un tacte tan agradable. Però és que no ho oblidem, estem davant d’un utilitari generalista.

He comentat que la pantalla central té una forma molt vertical, però realment és l’únic element que té aquest aspecte de tot el quadre de comandaments. Tota la resta d’elements –especialment les sortides d’aire, que recorren la consola central de banda a banda– són molt horitzontals i ajuden a crear sensació d’espai. Els comandaments del climatitzador han guanyat en qualitat percebuda, i tant el seu tacte com el dels botons que es troben immediatament per sobre ha millorat notablement.

La posició de la palanca de canvis ara és més elevada, i fa que el seu maneig sigui més fàcil. A més, just per sota, a l’espai on hi ha el fre de mà elèctric, Renault ha habilitat un pràctic espai per ubicar la targeta/clau del cotxe, i que s'afegeix als diversos espais portaobjectes repartits per tot l’habitacle. El més important de tots ells és, sens dubte, el que permet guardar el mòbil i carregar-lo sense fils.

HABITABILITAT MILLORADA I UN MALETER ENORME

A les places davanteres la posició de conducció és còmoda i es troba fàcilment, però on veritablement millora el nou Clio és a les places posteriors. ¿Com és possible tenint en compte que, com abans he dit, ara el cotxe és una miqueta més petit? Doncs gràcies a l’ús de la nova plataforma CMF-B, compartida amb models com el Captur o el Nissan Juke i que permet aprofitar molt millor l’espai disponible.

La distància entre eixos és més gran, l’accés a les places posteriors ha millorat i l’espai disponible ha augmentat notablement. Això sí, on no es pot esperar cap miracle és a la plaça central, que resulta més incòmoda que la resta i que es veu perjudicada per la presència del túnel central.

Pel que fa al maleter, aquí l'evolució és enorme. Ara té una capacitat de 391 litres i unes formes molt aprofitables, tot i que la superfície de càrrega està un pèl elevada. No només es tracta d’una de les millors xifres del segment, sinó que més aviat s’acosta a la de segments superiors. De fet, en comparació amb el Renault Mégane i el seu maleter de 384 litres, el Clio té una capacitat lleugerament superior.

MOTOR

La gamma de motors del Renault Clio està formada per tres motors de gasolina i un de dièsel, amb potències que van des dels 72 fins als 130 CV. La nostra unitat de proves correspon a una de les combinacions que previsiblement tindran més acceptació entre els clients, la del motor gasolina TCe de 100 CV associat al canvi manual de cinc velocitats.

Es tracta d’un propulsor tricilíndric que prioritza l’eficiència en tot moment, i durant la prova el consum mitjà es va situar en uns 6,2 litres. Això sí, la forma d’entregar la potència i el fet que el canvi manual només sigui de cinc relacions ens obliguen a jugar assíduament amb la palanca de canvis per obtenir un bon rendiment, especialment circulant per trams revirats o carreteres amb desnivells elevats.

De fet, a baixes revolucions el motor no és capaç d’oferir tota la potència que voldríem, però un cop puja de revolucions –o baixem una marxa– els 100 CV i 160 Nm de parell es deixen notar i aconsegueixen una acceleració notable. A més, al contrari del que es podria pensar, en aquestes condicions el soroll no és gaire elevat i no es deixen notar en excés les vibracions, un aspecte habitualment polèmic en els motors de tres cilindres. Pel que fa a les emissions, amb aquest motor el nou Clio homologa uns 100 g/km de CO2, de manera que resulta força eficient.

DINAMISME

Es podria pensar que, com que històricament el Clio ha sigut un cotxe urbà, és a la ciutat on se sent còmode. Doncs efectivament la resposta és afirmativa, però si fa uns anys només era en entorns urbans on es trobava còmode i tendia a patir una mica fora d’aquest àmbit, el cert és que ara la seva resposta és fantàstica en tot tipus de circumstàncies.

A la ciutat continua sent un dels millors. Si bé es veu penalitzat tant per la seva elevada cintura com per la superfície de vidre més aviat reduïda –que té com a resultat que la visibilitat interior no sigui la millor de la categoria–, el Clio disposa de diverses ajudes a la conducció, com la càmera d’aparcament de 360º, els diversos sensors i radars o fins i tot l’assistent d’estacionament Easy Park Assist, que contribueixen a solucionar aquest hàndicap.

El tacte de la direcció i la suspensió d’aquest petit utilitari francès ajuden a crear sensació de comoditat circulant per la ciutat, i a més el cotxe es presenta molt segur gràcies a la quantitat de sistemes d’assistència que equipa. Un dels més cridaners és el sistema de frenada d’emergència amb detecció de vianants i ciclistes, que combinat amb el detector d’angle mort o el lector de senyals ens ajuden a fer front als perills urbans.

I fora de la ciutat té un comportament que podria passar pel d’un Mégane sense cap tipus de problema. No només perquè gràcies als diversos modes de conducció pugui adaptar el seu comportament i endurir la suspensió o la direcció per practicar una conducció més directa en carreteres secundàries, sinó perquè entren en joc altres sistemes de seguretat molt interessants. És el cas del control de creuer adaptatiu (disponible en la versió automàtica amb motor de 130 CV) o l’assistent de canvi de carril, gràcies als quals el Clio es pot arribar a conduir de forma semiautònoma.

A més, l’ús de la nova plataforma CMF-B afavoreix que el Clio es mostri com un cotxe molt noble i apamat, que no té aspiracions esportives però que compleix amb nota tant a l’hora de fer un viatge llarg com a l’hora d’afrontar una carretera revirada. Són aquesta facilitat d’ús i gran polivalència les que, de ben segur, el mantindran a la part més alta de la llista de models més venuts.

Conclusió

Al principi d’aquesta prova del Renault Clio deia que 30 anys per a un cotxe eren molts més que per a una persona, però el cert és que el temps sembla que no passa per a aquest utilitari francès. Tres dècades després del seu llançament continua sent un dels models més exitosos de la marca i dels més venuts del món, i a més el seu disseny és atractiu, i el seu equipament, digne de segments superiors. Si l’anterior generació del Renault Clio ja em va agradar, aquesta ho fa encara més. I si al públic li agrada tant com a mi, està clar que el rei dels utilitaris generalistes tindrà una vida molt llarga.

PREUS

La gamma del Renault Clio té un preu de sortida de 12.838 euros sense sumar-hi els descomptes promocionals, i correspone a la versió Life amb el motor 1.0 atmosfèric de 72 CV. Si anem augmentant el seu equipament i escollim la versió més equipada –la gamma s’estructura en els acabats Life, Intens, Zen i RS Line– el preu pot arribar als 21.394 euros de la versió RS Line amb el motor 1.3 TCe de 130 CV associat al canvi automàtic EDC de set velocitats.

En el cas de la nostra unitat de proves el preu de partida se situa en 17.023 euros, però amb l’equipament opcional (color taronja València, paquet Multi-Sense amb navegador i ajudes a l’aparcament, llandes de 17"...) la tarifa final és d’uns 20.000 euros aproximadament.