BarcelonaMax Verstappen va calar foc a la setmana quan dilluns va encendre els ànims amb aquesta declaració a la revista oficial de la F1: “El 90% de la graella podria guanyar amb el Mercedes de Hamilton”. Dies abans Lando Norris s’havia manifestat en termes semblants, però el de McLaren, menys explosiu que el neerlandès, no va trigar a demanar disculpes i a reconèixer el mèrit de qui aquest cap de setmana pot igualar els set títols mundials de Michael Schumacher.

Hi ha una certa tendència a minimitzar els resultats de l’anglès, que ja suma 93 victòries a la F1, un rècord absolut que costarà de superar com ha admès fins i tot Verstappen.

En els setanta anys d'història de la F1 fins a 107 pilots diferents han sigut capaços de guanyar alguna cursa d’aquesta categoria. Vist així, creuar el primer la línia de meta d’un Gran Premi pot semblar fàcil, si no fos perquè gairebé un miler d’esportistes més ho han intentat sense aconseguir-ho.

Però malgrat tot, de la contundència de les xifres que guarneixen el palmarès de Hamilton, hi ha un corrent generalitzat a menystenir el valor de la seva trajectòria, oblidant el títol i les 21 victòries que va obtenir amb McLaren, com si tot fos només mèrit i conseqüència de l’hegemonia de Mercedes des que va començar l’era híbrida al campionat. Mercedes, sí, el mateix cotxe amb el qual Bottas no ha guanyat cap títol (i només nou curses) i del qual es va acomiadar a correcuita, alliberat, Nico Rosberg en la fugida que va protagonitzar després de guanyar el Mundial del 2016 de forma agònica amb només cinc punts de marge sobre el seu company d’equip: Lewis Hamilton.

El futur d’aquest esportista (batejat com a Lewis Carl en homenatge a l’atleta americà, l’heroi d’Anthony, el pare del pilot, un ferroviari procedent de l’illa de Granada) no està gens clar.

L’altre fill del vent porta tot l’any fent el ronso amb la renovació del contracte que el vincula amb la marca de l’estrella, que s’acaba a finals d’aquesta temporada, i algunes notícies que han passat recentment al seu voltant posen en qüestió la seva continuïtat com a pilot en actiu.

De la mateixa manera que sempre vaig tenir bon tracte amb Michael Schumacher, que valorava molt la meva proximitat amb el seu amic Joan Villadelprat i que agraïa molt que li parlés més de futbol que de curses, o com em passa amb Vettel –amb qui sovint la fem petar sobre el seu admirat Barça més que de Ferrari–, amb Lewis Hamilton també hi he tingut bons moments perquè ens hem acostumat a compatir gustos musicals.

La seva relació amb Nicole Scherzinger –antiga integrant del grup Pussycat Dolls–, o amb Rihanna i Nicki Minaj, però també l’amistat amb el raper Jay Z i amb Christina Aguilera l’han acostat molt al món professional de la música, i l’han portat a plantejar-se la possibilitat d’emprendre una vida nova com a productor musical.

Però també el contacte amb la model canadenca Winnie Harlow i amb l’holandesa (d’origen espanyol) Cindy Kimberly l’han fet interessar-se pel món de la moda... tot i que de vegades la seva manera de vestir indiqui el contrari. De fet, el de Mercedes és un dels ambaixadors de la marca Tommy Hilfiger, que es va afegir al moviment Black Lives Matter per contrarestar l’efecte d’una fake news que va circular que atribuïa algunes afirmacions racistes al principal dissenyador de la firma.

“Hi ha vida més enllà dels circuits i de la F1”, ha comentat tot sovint Hamilton, que, fora dels Grans Premis, no té una relació tan estreta amb el motorsport com la que coneixem, per exemple, del seu antic rival i company d’equip Fernando Alonso, tot i ser el pilot que més guanya de la graella actual.

Hamilton no faria mai el Dakar, ni té interès per Le Mans o Indianapolis. Abans el veurem al Primavera Sound o a la Passarel·la Gaudí, o manifestant la seva passió pels animals, com demostra amb el tracte amb el seu gos Roscoe, després de la mort de Coco, l’altre buldog que tenia. Als sis anys va començar a fer curses amb cotxes teledirigits, i als vuit va iniciar-se en el kàrting. Als deu va conèixer Ron Dennis, el fundador de l’equip McLaren, i des d’aquell moment la seva vida va quedar unida a la F1, en què començaria a competir el 2007. Potser ja en té prou ara.

La relació que va mantenir amb Niki Lauda era entranyable. Veure’ls al pàdoc, compartint un te al motorhome de Mercedes recordava els anuncis de la pizza Tarradellas. Eren com l’avi i el net. Però, malauradament, el tricampió mundial va morir el maig de l’any passat. En la seva absència, ningú com un altre austríac, Totto Wolff –el CEO, team principal i propietari del 30% de les accions de l’equip Mercedes–, ha establert un vincle afectiu tan intens amb Hamilton. Però tot i que es va descartar que Wolff canviés les regnes de l’equip de Brackley per la direcció absoluta de la F1 des de Liberty Media, no és segur que en breu no deixi aquest univers en què va començar com a pilot aficionat.

I si Wolff marxa, un motiu més de desarrelament amb la F1 per al pilot més mediàtic del moment.

Aquest executiu ha sabut donar suport a Hamilton en les seves reivindicacions antiracisme, que aquest any s’han fet més evidents que mai sobretot a partir de les protestes per l’assassinat de George Floyd a Minneapolis, i que l’han portat a enfrontaments amb altres pilots, com Carlos Sainz, per la forma tèbia amb què s’hi han solidaritzat.

Als tests de pretemporada del 2008 al Circuit de Catalunya, després de les tensions que l’any anterior hi havia hagut amb Alonso dins de l’equip McLaren atiades per Ron Dennis, que no va amagar la seva preferència pel seu fill predilecte, es van viure algunes actituds racistes en contra de Hamilton del tot vergonyants.

La caverna mediàtica, embolcallada amb la bandera espanyola per fer més patent el seu suport al pilot asturià, es va passar molts mesos destruint la imatge de Hamilton, pintant-lo com un dimoni, o pitjor encara. El missatge va quallar i, sobretot a l’Estat, va donar ales a menyspreus com els viscuts a Montmeló, amb actituds clarament discriminatòries.

El racisme ve de lluny en l’automobilisme internacional. Al 1963 Wendell Scott es va convertir en el primer pilot afroamericà que guanyava una cursa de la Nascar gràcies a una decisió que li va permetre esquivar la prohibició que tenien de córrer aquest campionat. Els promotors de la cursa de Jacksonville, veient que la seva prova no despertava gaire interès, van mirar d’atraure els espectadors negres permetent la participació de Scott. No s’esperaven que guanyés i quan ho va fer, després que els espectadors ja haguessin marxat, li van retirar el trofeu i van proclamar guanyador el segon classificat... òbviament un pilot blanc. Gairebé cinquanta anys després els organitzadors de la Nascar van reconèixer l’errada i li van restituir el premi de manera simbòlica.

Però aquest any la presència de la bandera confederada a algunes curses, com la de Talladega, ha tornat a portar polèmica racista al campionat. Recentment, Michael Jordan –que fa anys tenia un equip propi al campionat americà de Superbikes, on corria el pilot racialitzat Montez Stewart– ha comprat un equip d’aquesta especialitat, on té previst fer córrer l’afroamericà Bubba Wallace.

La veritat és que no hi ha hagut gaires pilots negres al llarg de la història. Willy T. Ribs a la Indycar o Bubba Stewart al motocròs –una disciplina en què fa anys Montesa va tenir el hawaià John de Soto al seu equip als Estats Units– han sigut els millors representants. Per això tota la visibilitat que aporta Hamilton és tan valuosa per a aquesta causa.

I potser per això, per com s’ha sentit tractat en el seu esforç, és perquè podria penjar el casc... ara que ja és a punt de tenir tants títols com Schumacher.