BarcelonaQuan la F1 va plegar de Montjuïc el 1975 va trigar 16 anys a tornar a Catalunya. El 1991 el Circuit de Catalunya en va assumir el relleu, i aquest cap de setmana commemorarà 30 anys del Gran Premi d’Espanya en aquest escenari de forma consecutiva.

Aquesta edició és especial, diferent a totes les viscudes fins al moment, ja que les tribunes estaran completament buides, sense els aficionats que tant de color i ambient han transmès a les curses que s’hi han fet fins ara. Però sobretot és diferent perquè serà l'última del contracte que actualment vincula la instal·lació vallesana amb Liberty Media, l’empresa encarregada de la gestió d’aquest esport. Tradicionalment he sigut optimista quan ha arribat el moment de renovar aquesta relació contractual, una mica a contracorrent de la tendència general. Però aquest cop tinc les meves reserves.

La situació econòmica del país, el moment tan especial que travessem, col·loca en el terreny de la lògica un ordre de prioritats diferent al que teníem fins ara.

A més, l’ambient de crispació política, i les diferències evidents entre els socis del Govern, no ho posen fàcil. La dimissió de Vicenç Aguilera com a president del Circuit, i el posterior cessament de Joan Fontserè com a director, ho exemplifiquen. Els motius argumentats pels canvis que hi ha hagut no han estat denunciats a l’únic lloc que permetria deixar clar que el seu relleu no ha estat propiciat per qüestions polítiques: els tribunals. Si la disconformitat amb la seva gestió per suposades irregularitats comptables no s’expressa amb contundència legal, el relleu passarà a la història com una simple estratègia política, bastant matussera per cert, per no dir-ne guerra. Una guerra en què, com totes, els instruments de comunicació al servei dels litigants hi han tornat a jugar un paper clau.

Caixa o faixa (amb el roc dins)

El compte d’explotació d’una instal·lació que sovint ha estat catalogada com a “estructura de país” no es pot analitzar exclusivament des de l’activitat que es genera al seu interior. Aquesta perspectiva reduccionista, que passa per alt que el Circuit el van construir amb la idea de convertir-lo en un aparador de la “marca Catalunya” per lluir-la de manera oberta als ulls de tot el món (concepte difícil de valorar a l’hora d’analitzar-ne el retorn monetari), no hauria d’oblidar l’efecte expansiu radial que tenen les curses que s’hi disputen en el conjunt de l’economia catalana, i en particular en l’àrea d’influència geogràfica més pròxima.

No hi ha cap circuit al món que, acollint un GP de F1 i un altre de motos, tingui per si sol els comptes sanejats. Amb els cànons que cobren els propietaris dels campionats és impossible. No cal dir si també compta amb curses del mundial de Superbikes i de Ral·licròs, a més d’altres proves que configuren un dels calendaris més complerts de tot el motorsport internacional.

Els ingressos del Circuit aquest any seran molt menors pels efectes del covid-19, però tot i això el balanç econòmic de final d’any serà menys deficitari que en el passat. Però que ningú es pengi medalles que no li corresponen. Aquest resultat serà possible gràcies a la gestió de l’equip Aguilera-Fontserè, que van obtenir uns beneficis de més de 600.000 € per l’organització dels tests de la pretemporada de F1, i que no únicament han aconseguit eludir el pagament del cànon per l’organització del GP d’aquest any (més de 21 milions d’euros), sinó que han obtingut el cobrament de més d’un milió per acollir la cursa d’aquest cap de setmana.

Mà... esquerra?

Aquesta negociació és conseqüència de força anys de bona comunicació amb Liberty Media, a base de guanyar-se la seva confiança en el dia a dia. Una relació que, com que no coneixen encara els seus interlocutors, lògicament no podem exigir encara al nou equip gestor del Circuit, al qual cal desitjar tota la sort i donar el temps suficient perquè vagi agafant el coneixement imprescindible per reeixir en la missió que els han encarregat. Maria Teixidor i José Luis Santamaría, la presidenta i el director nous en el càrrec, hereten un fantàstic equip que hauran de saber mantenir amb la màxima motivació que ja tenien.

De moment s’han trobat amb una cursa que cal gestionar d’una manera diferent a totes, començant per tot el protocol sanitari que cal seguir per superar la situació sanitària amb seguretat, i que extrema les mesures per controlar l’accés al Circuit: presa de temperatura, reconeixement facial a les portes, proves PCR constants, habilitació de mòduls en substitució dels camions que porten els equips, distàncies de seguretat, zones d’accés restringit, acreditacions limitades... Montmeló és aquests dies una mena de búnquer sèptic, més silenciós i menys agitat de l’habitual però infinitament més complex del que coneixíem.

I si d’esport es tracta...

Esportivament, el Circuit de Catalunya és “la casa de tots”. Els equips i els pilots del campionat coneixen cada racó del traçat com si fos el pati de casa. Però l'última vegada que hi van rodar va ser al febrer; d’això ja fa tant, que potser les conclusions d’aleshores ara no serviran per a gran cosa. Esclar que coneixen molt bé el circuit de Montmeló... però al febrer i al maig, no pas en un agost extremadament calorós que, en absència de curses com la de Malàisia, Singapur o Abu Dabil, pot fer que el GP d’Espanya sigui el més calent de tota la temporada, amb tot el que això voldrà dir per a màquines i esportistes.

Per aquest motiu Pirelli ha decidit oferir als equips els pneumàtics més durs de tots els que disposen, ja que sobre un asfalt tan abrasiu no volen arriscar-se a un nou espectacle de rodes degradades i punxades inesperades a l’últim glop de la cursa. Hamilton i els Mercedes arriben com a favorits una vegada més, tot i la victòria estratègica de Verstappen amb el seu Red Bull diumenge passat. L’altra cara de la moneda l’ofereix Ferrari, amb una cotització molt contrastada entre l’eficaç Charles Leclerc i el devaluat Sebastian Vettel, que disposarà d’un xassís nou a la cursa catalana per mirar de netejar l'erràtica imatge que ha destil·lat a les últimes curses.

El pàdoc està dividit entre els que creuen que l’hegemonia de Mercedes és fruit del seu treball -una facció que alinea al costat de l’equip de Brackley les formacions que tenen, o tindran en breu, els motors de l’estrella- i els que pensen que la seva autoritat prové d’alguna escletxa en el reglament que han sabut trobar, potser de forma no totalment legal. És la història de sempre: la dels que dominen amb prepotència, i la dels que són dominats per culpa, fonamentalment, d’haver-se espavilat menys que els altres. Les curses, com la vida.