En un món inundat de vehicles que resulten simples eines amb rodes per anar del punt A al punt B, alguns cotxes es resisteixen a seguir la corrent i tenen una ànima pròpia. És evident que en aquesta categoria hi podem trobar vehicles molt cars, però també cotxes clàssics o fins i tot esportius relativament econòmics. I en aquesta última categoria hi trobem el Ford Mustang, un model que ja va passar per les nostres mans i que ara hem tingut l’ocasió de provar en la seva edició especial Bullitt.

Si el Mustang normal ja és un vehicle amb ànima pròpia, la versió Bullitt ho és encara més. Es tracta d’una edició que Ford ha realitzat per retre homenatge al model que protagonitza una de les persecucions més mítiques de la història del cinema, a la pel·lícula Bullitt. No es tracta de la primera ocasió en què la marca americana realitza una versió que homenatgi la mítica icona del cinema -el 2001 i el 2008 el Mustang ja va rebre una versió Bullitt-, però aquesta és la primera vegada que es comercialitza a Europa.

Així doncs, és evident que una versió tan especial no només té una personalitat pròpia, sinó que comparteix molts elements estètics amb l’esportiu que apareix en aquell film, com tot seguit explicarem.

ESTÈTICA EXTERIOR

El Mustang de la pel·lícula Bullitt tenia com a característiques principals un preciós i elegant color verd anomenat Dark Highland Green, una graella frontal amb absència del logotip del cavall de Mustang i unes llandes de cinc radis.

Al Ford Mustang Bullitt d’aquesta prova molts d’aquests elements es repliquen i conserven l’esperit del model original. És cert que la nostra unitat està pintada en un impressionant color Negre Shadow, però per més maco que pugui arribar a ser, no acaba d’adaptar-se fidelment al color verd del model original. De tota manera, aquest problema té fàcil solució, perquè evidentment Ford ofereix també el color verd autèntic.

De la mateixa manera que en el model de 1968, la part frontal del Bullitt prescindeix del cavall a la graella frontal, així com de les arestes interiors que divideixen la calandra. Si ho sumem a un capó molt allargat que disposa de dues esportives entrades d’aire, el resultat és un dels frontals més agressius del mercat, que garanteix que tothom qui el vegi pel retrovisor automàticament es posi a un costat.

Al seu lateral continuen les referències al model de la pel·lícula. Les llandes de 19 polzades en color negre amb perfil exterior cromat tenen un disseny inspirat en el de l’original, i a través dels seus cinc radis deixen entreveure un equip de frens amb pinces de color vermell. Al centre de les llandes es pot veure el típic cavall identificatiu de Mustang, i és l’únic lloc del vehicle on apareix: a tota la resta la inscripció Bullitt té tot el protagonisme. La resta de la vista lateral és gairebé idèntica a la de qualsevol Mustang, per bé que perd la insígnia identificativa del motor 5.0.

I la part posterior és també una autèntica obra d’art, ja que elimina la inscripció habitual del cavall o de les lletres “GT” i al seu lloc llueix la característica diana de la pel·lícula, juntament amb les lletres “Bullitt”. La resta rep pocs canvis, tot i que les quatre sortides d’escapament estan pintades en color negre i emeten un so espectacular, del qual parlarem més endavant. També resulten destacables les llums de tipus led dividides en tres franges verticals per cada extrem i que no poden completar millor un conjunt esportiu i molt agressiu.

Un bon exemple de com és possible aconseguir que un disseny poc recarregat funcioni a la perfecció, gràcies a la col·locació intel·ligent de diversos detalls estètics que rememoren un model amb més de 50 anys.

ESTÈTICA INTERIOR

És evident que en aquestes cinc dècades els vehicles han canviat molt, especialment pel que fa al seu habitacle. Per aquest motiu les diferències d’habitabilitat i tecnologia que hi ha entre el model original i l’actual són molt grans. Però si el tinent Frank Bullitt es posés al volant de la unitat que il·lustra l’article trobaria alguns detalls que automàticament li recordarien el seu Mustang del 68.

És el cas del pom de la caixa de canvis, que conserva el disseny similar al d’una bola de billar de color blanc que equipava el Mustang que apareixia al film. Per la seva banda, el volant de tres radis -com l’original- disposa de la inscripció Bullitt al centre, així com la part superior del quadre de comandaments, que mostra una placa numerada especial.

La resta de l’interior és el mateix que el d’un Mustang normal, i això és sinònim d’esportivitat. Si és de nit i ens acostem a la porta veurem com els retrovisors projecten al terra el cavall de Mustang. Un detall que ja ens indica que estem a punt de posar-nos al volant d’un vehicle molt especial.

A l'accedir al seu interior ens trobem amb la inscripció “Bullitt” al llindar de la porta, i quan hi entrem ens acullen uns seients molt ergonòmics que, en aquesta versió, disposen de regulació elèctrica, calefacció i ventilació. Val a dir que la marca ofereix opcionalment uns seients esportius signats per Recaro que milloren la subjecció lateral.

Un cop ens hem situat al lloc de conducció, les comoditats no s’acaben. El volant ofereix un tacte excel·lent i és calefactable, i el protagonisme absolut se l’emporta la gran pantalla que fa d’instrumentació digital. Es tracta d’un monitor de 12 polzades totalment personalitzable a través del qual podem controlar diversos paràmetres del vehicle, tant pel que fa a l’ordinador de bord com pel que fa als modes de conducció esportiva i les aplicacions de circuit del Mustang.

Si bé les places davanteres ofereixen un elevat nivell de confort i molt espai, les posteriors -el Mustang és un vehicle de quatre places en disposició 2+2- ofereixen exactament el contrari. Com que només té dues portes, l’accés als seients del darrere és força complicat, i l’espai disponible només els fa adients per a nens o persones de baixa estatura. No tant pel que fa a l’espai per a les cames, sinó perquè la pronunciada caiguda del sostre, típica d’un cupè, fa que el cap toqui amb el vidre posterior.

Finalment, el maleter ofereix uns acceptables 408 litres, tot i que la boca de càrrega és molt petita i les formes no són especialment aprofitables. En qualsevol cas, no ens enganyem: el Mustang no és un vehicle dissenyat per ser pràctic, però resulta ideal per a dues persones i ofereix prou espai per transportar el seu equipatge.

MOTOR

Tot i que ara toqui parlar del motor del Ford Mustang Bullitt d’aquesta prova, aprofito per recordar que entre l’equipament de sèrie hi ha un excel·lent equip de so de 1.000 volts i 12 altaveus signat per B&O. I ho cito en aquest apartat perquè, d’acord, és cert que té una qualitat de so exquisida, però probablement estarà sempre desconnectat. El motiu? Que el principal equip de so està sota el capó, i el trobem en forma de motor V8 de 5.0 litres.

De fet, no és casualitat que Ford hagi equipat el seu esportiu amb un mode d’escapament silenciós, per evitar despertar tot el veïnat quan el traguem del garatge per fer una volta un diumenge al matí. Polsar el botó d’arrencada és sinònim d’escoltar una melodia molt característica, típica d’un cotxe americà. Un so greu, ronc, que ressona per tot arreu i que s’escolta des de ben lluny. I que ens fa recordar que aquesta música celestial té els dies comptats.

D’acord, per més sorprenent que pugui semblar, el Mustang Bullitt té l’etiqueta C de la DGT, però tots sabem que el món de l’automoció no camina precisament en direcció a potents motors V8, sinó més aviat a sistemes d’hibridació o elèctrics. Ara bé, si el futur és elèctric, el millor que podem fer és adaptar-nos-hi. I sembla que Ford ha començat a posar-se les piles, perquè ha presentat al SEMA de Las Vegas un prototip de Mustang elèctric. De moment és un prototip i no està prevista la seva fabricació, però demostra la intenció de la marca d’adaptar-se al futur sense abandonar la passió.

Però estàvem parlant del motor del Mustang Bullitt. Com ja he comentat, es tracta d’un enorme bloc de vuit cilindres a 90º en posició longitudinal, de cinc litres de cilindrada i una potència màxima de 459 CV. Això són nou cavalls més que la versió estàndard del Mustang GT. Per aconseguir aquest increment, Ford ha modificat la gestió electrònica i el sistema d’admissió, però la resta del propulsor queda invariable.

El fet de renunciar a la introducció del turbo no només aconsegueix que el Mustang es comporti amb la noblesa típica d’un motor atmosfèric, sinó que també aconsegueix una resposta molt lineal en un rang molt ample de revolucions. Des de les 2/2.500 rpm comença a empènyer amb força, i el fet que el parell màxim de 529 Nm arribi a les 4.600 revolucions i que la potència màxima s’entregui a les 7.250 (7.000 en la versió GT) aconsegueixen que el Ford Mustang Bullitt d’aquesta prova sembli no tenir fi mai. Independentment del règim de revolucions en què ens trobem i fins i tot gairebé de la marxa que tinguem engranada; no trobarem a faltar un extra de potència en cap moment. Com és d’esperar, amb aquestes dades l’acceleració de 0 a 100 km/h es resol en 4,6 segons –especialment amb el sistema Launch Control activat, del qual després parlaré-, i la velocitat màxima se situa en uns impressionants 263 km/h.

En altres circumstàncies passaria directament a parlar del comportament del Mustang Bullitt, però crec que convé fer una menció especial als consums de l’enorme motor V8. El més lògic seria pensar que la xifra és extraordinàriament elevada, però la realitat no és ben bé com sembla, i m’explico: si practiquem una conducció esportiva o ens movem per entorns urbans millor no mirar l’ordinador de bord, perquè la xifra es pot situar amb facilitat als 15 litres cada 100 quilòmetres. Però compte, perquè si conduïm per carretera i autopista i programem el control de creuer a velocitats legals, és possible baixar dels 10 litres. Mai hauria pensat que podria aconseguir una xifra de nou litres en un cotxe com aquest!

D’acord, acabo d’afirmar que es pot baixar dels 10 litres, però no serà gens habitual. Perquè resulta molt complicat tenir tanta potència sota el peu dret i poder escoltar un so tan addictiu, i renunciar-hi només per aconseguir reduir els consums. Així que millor oblidar-se del que digui l’ordinador i posar-se en marxa per comprovar si el Mustang Bullitt seria capaç de protagonitzar una versió moderna de la mítica persecució de Steve McQueen.

DINAMISME

Poques sensacions més plaents podem tenir els apassionats del món del motor com la d’accionar un canvi de marxes manual en un vehicle d’aquestes característiques. I aquesta satisfacció és encara més gran quan t’adones que el motor que et mou no disposa ni de turbo, ni d’hibridació, ni de downsizing, ni res similar. Aquí és tot molt més senzill. Et trobes assegut al volant d’una màquina molt potent i amb un concepte molt simple però 100% autèntic.

El canvi de marxes té un tacte més aviat dur i uns recorreguts molt curts, com hauria de tenir tot cotxe esportiu. Engranem primera velocitat i sortim... com vulguem, perquè es pot iniciar la marxa d’una manera molt dòcil o fent una arrencada fulgurant que et posi a 100 km/h en menys de 5 segons. Sigui com sigui, fins i tot sortint de manera tranquil·la el parell de què disposem en tot moment és més que suficient per trobar una resposta contundent, independentment de la marxa en què circulem.

Un dels aspectes que més impressionen del Ford Mustang Bullitt d’aquesta prova és que va guanyant presència conforme puja de revolucions: de 2.000 fins a 4.000 el so és greu i l’empenta moderada, però com a bon motor de gasolina atmosfèric que és, a partir de les 5.000 es converteix en una autèntica bèstia, que mostra una contundència impactant fins a pràcticament les 9.000 revolucions.

I tot això ho fa acompanyat d’un so que inunda tot l’habitacle, i que passa de ser una melodia tranquil·la al so que deu tenir un lleó famolenc quan se’t tira a sobre. Sens dubte, un dels principals atractius d’aquest cotxe no és tant ni el seu disseny –tot i que és preciós- ni la seva potència –que n’hi ha, i molta- sinó el seu meravellós so. Com trobarem a faltar aquests motors...

Abans de començar la prova del Ford Mustang Bullitt tenia la sospita que seria un cotxe molt ràpid, molt maco i molt potent, però poc efectiu quan el treies del seu hàbitat natural, les grans rectes americanes. Però res més lluny de la realitat. M’ha sorprès notablement el seu comportament en carreteres revirades, i tot i que es veu que no és un vehicle que hagi estat dissenyat per donar-ho tot en un tram ple de revolts, el cert és que compleix amb nota. No acusa gaire subviratge (tendència a perdre el control del cotxe per la part davantera), i de ben segur seria capaç de posar-li les coses complicades a més d’un esportiu consolidat.

Sigui com sigui, no hem d’oblidar que estem davant d’un cotxe de més de 1.800 kg de pes i gairebé 4,80 metres de longitud... i a les lleis de la física no se li poden demanar miracles. Amb tot, Ford ha preparat aquest cotxe amb una sèrie d’elements que el fan molt àgil. L’equip de frens -signat per Brembo- fa que el pes que acabo de mencionar gairebé no es noti, i atura el vehicle d’una manera molt efectiva mitjançant uns discos ventilats de 380 mm davant i 330 darrere. Per la seva banda, la direcció és força comunicativa i té la duresa necessària, i la suspensió treballa molt bé, però l'opcional adaptativa Magneride encara millora una mica més l’estabilitat, especialment als revolts.

Pel que fa a l’electrònica, als diversos modes de conducció se li sumen altres funcions com el Launch Control o control de sortida -que manté el cotxe a unes revolucions estables per aconseguir la màxima acceleració possible sortint des de parat- o la funció Rev Match, que ajusta el nivell de revolucions quan reduïm una marxa (el que sempre s’ha denominat punta-tacó).

A més, a través de la instrumentació digital es pot accedir a un menú, anomenat Track Apps, mitjançant el qual podem activar funcions molt interessants, pensades únicament per a circuit. Disposem d’un cronòmetre d’acceleració -que mesura el temps que tardem a assolir els 50, 100 o 200 km/h i el temps que tardem a recórrer 200 o 400 metres-, una funció que mesura la distància de frenada des de 100 o 200 km/h fins a 0; un cronòmetre de temps per volta o fins i tot un sistema poc útil però molt divertit, anomenat Line Lock, que bloqueja els frens de davant i ens permet marcar-nos un bonic i espectacular burnout, o el que és el mateix... cremar roda per pura diversió. Com és evident, totes aquestes funcions estan restringides a un ús al circuit, però sens dubte és en aquest escenari on es podrà treure tot el rendiment d’un vehicle com aquest.

Conclusió

Provar un Mustang és una d’aquelles experiències que tot aficionat al món del motor hauria de tractar de viure com a mínim en una ocasió. Perquè és història viva de l’automobilisme, i el sinònim de la conducció més pura que hi pot haver. Però si a més pot ser una unitat tan exclusiva com aquesta, l’experiència és encara millor. Al seu motor V8 de so esfereïdor i potència inacabable s'hi suma un disseny espectacular i un comportament que rivalitza directament amb els millors esportius del mercat. En efecte, el Ford Mustang Bullitt és un cotxe de pel·lícula, tant en el sentit literal com en el metafòric. Literal perquè és un dels millors homenatges que es poden fer al film de Steve McQueen, i metafòric perquè el seu rendiment és, senzillament, al·lucinant.