BarcelonaCom a la F1, a MotoGP o al Mundial de ral·lis. Com a la vida en general el covid-19 farà que l’edició del Dakar d’aquest any –la 43a– també sigui diferent de les que havíem vist fins ara. Serà el segon cop que aquest raid es disputi a l’Aràbia Saudita, després que l’organització superés positivament l’estrena de l’any passat en aquest territori que prenia el relleu de les edicions a Sud-amèrica.

Des d’aquest dissabte –amb l’etapa pròleg– els participants hauran de fer gairebé vuit mil quilòmetres de recorregut, prop de cinc mil dels quals seran cronometrats, dividits en dotze etapes al voltant d’un bucle que començarà i s’acabarà a la ciutat de Jeddha, a tocar del mar Roig.

En total hi haurà 321 equips: 124 cotxes, 108 motos, 42 camions i 21 quads, a més de 26 formacions que participen en la nova categoria Dakar Classic, reservada a vehicles fabricats abans de l’any 2000.

Els organitzadors de la cursa són els mateixos que fan el Tour i la Titan Desert, entre altres competicions esportives. La seva experiència en la gestió de grups nombrosos de persones movent-se de manera itinerant en temps de pandèmia tindrà la seva aplicació al Dakar. No serà només la conversió del bibouac en una bombolla sanitària, sinó que també hi haurà redistribució de categories; alguns canvis en el reglament tècnic i esportiu –com la reducció de la velocitat mitjana, o la modificació en els terminis d’entrega del llibre de ruta–; però sobretot en la gestió del desplaçament dels equips i en la logística dels controls sanitaris i els constants tests PCR aleatoris que pensen fer.

El concurs dels equips vinguts d’altres continents ha quedat en l’aire fins a l’últim moment per les dificultats de volar; els participants vinguts d’Europa han volat tots a la vegada amb xàrters, i el fantasma de la suspensió de la cursa ha planat en l’ambient fins a l’últim moment, sobretot després que el país saudita decidís tancar fronteres als estrangers poc abans de Nadal... excepte als implicats en el Dakar.

Només una cosa continua inalterable amb el pas del temps: la il·lusió dels participants, i entre ells un any més un grapat de catalans. Però la majoria amb poques opcions reals de fer-hi un bon resultat.

Els més ben posicionats són els que tenen més experiència en l’epopeia esportiva que va crear al seu moment Thierry Sabine, els més veterans. Hem parlat amb tres d’ells, tres valors segurs que mai fallen quan arriba l’hora del Dakar.

Bodes de Plata per al Nani

Joan Roma correrà per vint-i-cinquena vegada el Dakar. I, probablement, de totes les vegades que ho ha fet serà la que hi arribi més ben preparat, perquè no ha parat de fer quilòmetres amb el seu nou cotxe, el Hunter, un prototip creat per l’equip anglès Pro-Drive, una estructura amb molta experiència en diverses especialitats del motor, com el Mundial de ral·lis en què gestionaven els mítics Subaru Impreza de Colin McRae i Carlos Sainz.

“Guanyar el Dakar el primer any que estrenes un cotxe és molt difícil, però no és impossible”, explicava Carlos Sainz la setmana passada en la presentació del seu equip a Madrid, en referència a la nova etapa de Roma.

El Matador, acompanyat del català Lucas Cruz com a copilot, va guanyar per tercer cop la cursa l’any passat i per tant és el gran favorit. Tindrà pocs aliats a l’equip Mini, amb molts menys cotxes que els que inscriu Toyota per donar suport a Nasser al-Attiyah, el seu cap de files i que en absència de Fernando Alonso –que no correrà aquesta vegada– acapararà l’atenció mediàtica de la formació japonesa.

“Els Toyota ara tenen més potència i han millorat molt les suspensions”, comentava Sainz. Per això van dominar la Baja Hail, celebrada recentment i que passava per alguns dels llocs per on anirà aquest Dakar.

“Aquest any pràcticament ningú ha tingut ocasió de fer curses. Però els últims dos mesos he fet per Dubai gairebé cinc mil quilòmetres amb un cotxe totalment nou, que partia de zero”, assenyala el de Folgueroles, que ha seguit el procés de desenvolupament del cotxe a la seu del preparador a Anglaterra i no ha fet aquest altre ral·li.

El cotxe de l’equip BRX Team, que és la denominació “comercial” d’aquest projecte rere el qual hi ha la família reial de Bahrain, és un prototip. “Amb en Sebastien Loeb, que aquesta vegada serà per primer cop company d’equip meu, hem comentat que ens transmet unes sensacions molt bones. Va francament bé i sembla ràpid. Però no sabem si serà prou competitiu en relació amb els rivals o no. Ho veurem a les primeres etapes. Hem pogut compartir molta informació i crec que hem avançat molt de pressa en la preparació. Sembla que tenim un cotxe per guanyar, sí, però hem arribat a la cursa justos de temps. Ens han faltat gairebé dos mesos, que ens han fet anar de cul fins a última hora per provar aquells petits detalls que et poden amargar la vida”.

L’any passat la primera setmana va ser molt interessant i la segona molt ràpida. Per a alguns analistes, potser massa i tot. “A mi ja m’agradava que això fos així, perquè recordava més el que havíem viscut a l’Àfrica. Però els temps canvien i els que només coneixien el Dakar de Sud-amèrica es van sorprendre una mica. Teòricament ens trobarem amb un recorregut més lent, més dur i més tècnic... Ja ho veurem. Si és per millorar la seguretat, endavant”, conclou en Nani.

Tot i que sembla que el recorregut beneficiï els cotxes tipus buggy, més que no pas els 4x4, Roma es col·loca a ell mateix entre els favorits: “Juntament amb el Carlos, que va a tota màquina i té un bon cotxe, Peterhansel, Nàsser i Loeb. La cosa anirà per aquí”.

Isidre Esteve, amb la il·lusió d’un debutant

Els pronòstics de Roma coincideixen absolutament amb els d’Isidre Esteve, que a la llista d’aspirants a la victòria final hi afegeix alguns noms que es podrien emportar algunes etapes individuals: Ten Brinke, Serradori, Van Loon...

Serà el seu sisè Dakar amb cotxe després de tota una dècada amb moto. I aquesta vegada tindrà l’oportunitat de fer-ho amb el cotxe més competitiu que fins ara hagi dut, acompanyat –com sempre– del seu copilot Chema Villalobos.

“Portem anys treballant per agafar l’experiència que ara ens permetrà esprémer tot el suc d’un cotxe com el Toyota”, destaca el pilot d’Oliana.

A l’octubre Esteve va obtenir el vuitè lloc a l’Andalusia Rally, un test ideal per al Dakar, ple de pilots de molt de renom: “Va ser el millor resultat que mai hem fet en una cursa internacional de cotxes, i això ens fa ser molt positius de cara al Dakar”.

Fins aquella ocasió, l’Isidre no havia tingut mai el suport dels enginyers d’un equip oficial en plena cursa, i va poder comprovar per primer cop que així s’avança molt més de pressa a comprendre el vehicle. El Hi-Lux és un cotxe “multinacional”: un japonès construït a Sud-àfrica, millorat a Bèlgica per Overdrive i mantingut per Villalobos al seu taller de Calonge. Al 2019 Al-Attiyah va guanyar amb un Toyota el Dakar i aquest any sembla tenir força opcions, com s’ha vista la Baja Hail. La unitat que durà Esteve és del 2018: “Però encara que portés l'última evolució d’aquest cotxe, no en sabria treure més partit del que ja trauré de la que porto enguany”, comenta amb la modèstia que el caracteritza. Esteve creu que aquest any el ral·li no serà tan ràpid: “Hi haurà zones en què els 4x4, com el meu, hi tindran molt a dir. Serà un Dakar molt equilibrat en aquest sentit”.

Esteve no té cap pressió aquest 2021. Sap que tot just ha començat un projecte de tres anys: “Sempre tens la sensació d’haver fet menys quilòmetres de preparació dels que voldries. Però també estic convençut que hem fet el màxim amb el que teníem”.

Esteve i la motorista Laia Sanz compartiran un dels seus patrocinadors amb els veterans José Luis Criado i Jordi Juvanteny, amb 31 i 29 participacions, respectivament. Ells són –amb Xavi Foj, que aquest any no corre– els catalans que hi han anat més vegades, i al seu camió portaran alguns recanvis de diversos equips.

L’Isidre i la Laia també coincideixen en la prevenció absoluta en matèria sanitària amb què han afrontat aquest Dakar. Esteve té molts factors de risc per la seva condició física personal, a més de no tenir la melsa. Per això des del març ha estat seguint un tractament per reforçar el seu sistema immunològic, i abans de la cursa s’ha aïllat totalment per minimitzar cap possibilitat de contagi.

El seu propòsit és acabar entre els deu primers, i amb aquest objectiu procura controlar tots els aspectes que l'hi podrien impedir, com el sanitari.

Laia Sanz és més insistent que una paparra

Aquest serà el seu onzè Dakar consecutiu. Però sap que no és el que aborda en la millor forma possible, per culpa de la salut.

Si al 2019 estava convalescent de l’anomenada febre Q, aquesta vegada hi arriba recuperant-se d’una malaltia estranya, la de Lyme, causada per la picada d’una paparra. “Han sigut uns mesos molt fotuts, molt durs. Primer per la lesió a la mà que em vaig fer al Dakar passat, i després amb símptomes molt estranys que han costat d’erradicar per culpa de la picada. Quan creia que no tornaria a agafar una malaltia tan estranya com la primera, ara ha arribat aquesta altra. Són coses que poden passar-nos més fàcilment a les persones que, com jo, passem moltes hores a l’aire lliure, al camp. Ha sigut una autèntica mala sort”.

Tot i això, el 2019 la Laia va acabar en un sensacional 12è lloc a la general, primera –com sempre– entre les dones participants. Abans del Dakar s’ha estat entrenant amb menys intensitat del que en ella és habitual, a causa d’aquesta afecció de la qual ja sembla recuperada. Però ho té una mica complicat –encara que no impossible– per repetir aquell apoteòsic i llegendari novè lloc del 2015.

“El pitjor rival d’un Dakar és un mateix. Abans hi havia tres candidats a la victòria amb moto i ara n’hi ha, com a mínim, deu. El nivell és molt alt. Només a l’equip KTM hi ha tres guanyadors del Dakar. A Husqvarna tenen el Quintanilla, que ha guanyat mundials de ral·lis i sempre ha pujat al podi. A Honda compten amb el Benavides, el Ricky Brabec, guanyador de l’any passat, i el Barreda, que sempre és un dels favorits. I després hi ha altres pilots punters amb altres marques que també van bé, que potser són igual de ràpides, però menys fiables: Short, Van Beveren, Branch... Quan mires la inscripció veus que hi ha, com a mínim, trenta tios molt ràpids, i això fa una mica de respecte”, descriu en els seus pronòstics pensant en el resultat final.

“Sé que hi arribo justeta d’entrenaments aquesta vegada, però compto amb les ganes que hi posaré i amb l’experiència acumulada els anys passats per ajudar-me a compensar-ho”, justifica la de Corbera, que creu que serà un Dakar “diferent”. “David Castera –el director esportiu de la cursa– sap molt bé què fa. A ningú li interessa una prova tan ràpida i perillosa com la passada, sobretot per les motos. Al primer any a Sud-amèrica es van passar de dificultat; l’any passat aquí també, pel desconeixement de la zona i les dificultats de trobar l’equilibri en un lloc que no coneixes... Però ara ja deuen haver après la lliçó”.

Sanz correrà amb una KTM pintada amb els colors de Gas Gas, englobada dins l’estructura oficial de la marca austríaca dirigida pel català Jordi Viladoms.

I quan el Dakar s’acabi, Sanz es concentrarà en la seva nova aventura, l’Extreme E, un raid per a cotxes elèctrics en què compartirà cotxe ni més ni menys que amb Carlos Sainz.

Abans, aquest cap de setmana, quan comenci a cargolar el puny del gas de la moto, la Laia tornarà a demostrar que, quan vol, és més insistent ella que les paparres.