BarcelonaAbans d’entrar a treballar a Seat, alguns dels èxits que Luca de Meo va protagonitzar quan era director de màrqueting de Fiat van ser el seu suport al rellançament del 500 –un model que, per les vendes assolides, ha sigut una mena de salvavides per a la marca torinesa en l’època més complicada de la seva història–, i també la decisió que el segell Abarth actués de manera independent a la divisa matriu.

El milanès vol replicar aquesta fórmula, ara com a president de Renault. Ho demostra la seva aposta per potenciar el segell Alpine en paral·lel als plans que té per a la firma del rombe, com va fer amb la creació de Cupra quan tenia el despatx a Martorell.

La decisió de batejar com a Alpine l’equip de F1 en el qual correrà Alonso aquest any és tota una declaració d’intencions que destaca el caràcter eminentment esportiu d’aquest emblema, i recupera l’esperit d’alguns dels seus models més llegendaris.

Dijous, en la presentació de la seva renaulution –el full de ruta que s’ha marcat per als pròxims anys com a màxim executiu de la marca francesa– va confirmar les intencions de repetir aquesta recepta d’èxit.

Per això, Renault també s’alinearà amb la filosofia de recuperar models històrics –com va fer Fiat amb el 500, BMW amb els Mini o Volkswagen amb el Beattle–, i la seva estratègia passaria per recuperar a partir del 2022 cotxes com l’R5, ara interpretats des de l’electromobilitat, i potser una mica més endavant –però no gaire més– l’essència del popular 4L, però en aquest cas lluint l’escut de Dacia/Lada al frontal, encara que De Meo no va ser explícit en aquest punt.

Aquella “descàrrega elèctrica” dels R5

Segons va reconèixer la que ara mateix és, probablement, la figura més mediàtica de l’automoció a Europa: “L’ànima d’una marca està en les seves arrels”. I amb aquesta filosofia que bategen com a nouvelle vague (nova onada), ha nascut aquesta voluntat de recuperar el llegendari esperit dels R5, ara des de la interpretació de Gilles Vidal, el director de disseny de Renault, un dels fitxatges que De Meo ha incorporat al consorci francès a cop de talonari, en aquest cas procedent de Peugeot.

Dijous De Meo va mostrar el Renault 5 Prototype, del qual deveu haver llegit tota mena d’especulacions sobre com serà i què amaga darrere del reeixit aspecte que ens van ensenyar. Però, oficialment, l'única cosa que sabem d’aquest compacte urbà és que serà 100% elèctric, i “assequible”.

El model descobert evoca molt encertadament les línies dels llegendaris R5, fent-les –això sí– molt més actuals i ajustades als gustos i necessitats del moment. Ja només pel color –el clàssic groc canari de la marca– l’esperit d’aquell mite revifa, i ens fa pensar en versions tan “electritzants” com els enyorats R5 Turbo, que aleshores semblaven la màxima expressió de la potència, però que en realitat només proporcionaven 110 cavalls.

L’R5 va arribar al mercat espanyol el 1972 amb la intenció que fos el rival del Seat 127, nascut a la vegada. Tots dos van acaparar el protagonisme del Saló de l’Automòbil de Barcelona d’aquell any, i van competir de manera molt ferotge per les vendes del seu sector, fins que quatre anys més tard es van veure obligats a repartir aquell pastís amb un tercer contrincant aparegut a l’escena, el Ford Fiesta.

Els R5 destacaven, des del punt de vista tècnic, per la posició longitudinal del motor, el xassís monobuc autoportant fet en acer, i elements de disseny com els para-xocs fets en polièster –tota una novetat–, les obertures de les portes enrasades a la carrosseria o la facilitat de càrrega que permetia l’angle d’accionament vertical generós de la porta del darrere.

Els R5 van deixar pas el 1990 als Renault Clio, que ja porta cinc generacions i més de quinze milions d’unitats venudes.

I, potser, també tornarà el 4L

De Meo va parlar de 24 models nous d’aquí al 2025, sense donar gaires detalls sobre com serien ni sota quina de les diferents divises del grup quedarien.

Això ha donat força al corrent que ha circulat en les últimes setmanes que la confirmada unió de les marques Dacia i Lada seria ideal per acollir el suposat retorn d’un model que va ser molt important en la història de Renault al segle XX: el 4L, que en cap cas hauríem de confondre amb el Renault 4, ja que eren dos models completament diferents.

Pel que sembla, aquest revival seria un elèctric pur, molt assequible, que suposaria l’entrada a l’electromobilitat de Dacia, que tants èxits comercials està tenint últimament. Recordem que el 2019 van vendre 55.692 cotxes a Espanya –que l’any passat van caure fins als 39.395 per efecte de la pandèmia–, però que models com el Sandero –el cotxe més venut a Espanya l’any passat– van destacar contínuament al capdavant dels rànquings del mercat, amb 24.035 unitats matriculades el 2020.

Aquest Dacia 4L podria aprofitar com a base de llançament el futur Spring, un SUV de menys de quatre metres –a mig camí entre els Renault Zoe i Twingo, elèctrics– que partiria del Renault City K-ZE que ja venen a la Xina.

Sigui com sigui, això suposaria la resurrecció d’un cotxe que, de tant en tant, encara veureu passar, sobretot si viviu a pagès. I, si sou joves, potser caureu en la temptació de pensar que el Renault 4L va ser un cotxe intranscendent. Res més lluny de la realitat.

Tot i que portava anys al mercat, el Citroën 2 CV marcava la pauta del mercat francès de l’automòbil, i el 1961 Renault va reaccionar amb el 4L, que pretenia plantar cara en molts aspectes al “paraigua amb rodes” de la competència, com el van definir.

D’entrada, aquest cotxe –que aquí la gent va batejar com a Quatre Llaunes– disposava de tracció al davant, a diferència dels models anteriors de la marca del rombe, que la duien al darrere. El motor era una mica més gran que el del 2 CV, i no gastava gaire més. Però la gran novetat del disseny signat per Robert Barthaud va ser la cinquena porta, la del darrera, que permetia carregar el cotxe amb molta facilitat, funció que es va convertir en el principal argument d’aquest vehicle.

El 4L va estar en producció durant tretze anys, i de les diverses fàbriques de tot el mon que el van muntar en van sortir més de vuit milions d’unitats!

L’anunci d’aquest cotxe que passaven per la televisió espanyola el 1985 deia: “La seva bellesa és la seva mecànica”, que no deixava de ser una manera de reconèixer que, de bonic, no n’era gaire. Ara, de forts, ho eren molt, com ho confirma que els germans Marreau fossin capaços de fer el segon lloc al Ral·li París-Dakar del 1979 amb un d’aquests cotxes... una mica trucat, això sí, i amb tracció a les quatre rodes. Vaja: que de Quatre Llaunes no en tenia res.