"Quan al rodatge vaig veure el Daniel amb el cap embolicat amb aquell embenatge ple de sang i l'orella maquillada per simular les ferides que em vaig fer, em vaig esgarrifar, i vaig tornar a recordar, com no ho havia fet mai més, que a prop de la mort que vaig estar", em va dir Niki Lauda al GP d'Itàlia en un inusual exercici de sensible sinceritat en l'expilot austríac.

La pel·lícula que van estrenar ahir aquí no és només una història de curses de cotxes. Ron Howard ha volgut mostrar dues maneres d'entendre la competició i -sobretot- dues maneres d'entendre la vida: la de Niki Lauda i la de James Hunt. Metòdic, rigorós, distant (fins a ser esquerp): l'austríac. Anàrquic, intuïtiu, afectiu (potser massa i tot): l'anglès.

El documental Senna , d'Alex Kapadias, dibuixava una imatge del pilot brasiler gairebé santificada, en contraposició a la d'Alain Prost, que quedava completament demonitzat. Ni Senna era un àngel, com ens volen vendre, ni Prost el dimoni escuat. Amb Rush és diferent. Aquí no hi ha dolent. Els dos pilots són dos herois, amb un tarannà diametralment oposat que, tot i la seva rivalitat, es manifestaven una admiració mútua.

A diferència de Senna , el director no ha fet una pel·lícula històrica, ni tan sols una dramatització estricta d'un fet real: "Amb tot el que va passar al campionat mundial del 1976 hauria pogut fer cinc temporades senceres d'una sèrie de televisió. Però es tractava de simplificar al màxim, i per això amb Peter Morgan -el guionista- vam donar forma a un conjunt d'idees que, si bé permeten donar una idea de què va passar en realitat, bàsicament el que volen és convidar a aprofundir en l'essència de què va portar els protagonistes a aquella situació", ens va dir al GP de Mònaco Howard, realitzador de més films, com Una ment meravellosa i Apollo XIII , entre d'altres.

La recreació de l'accident de Lauda als revolts Karussel del Nordschleiffe -també conegut com l'Infern Verd , tal com Jacky Stewart va batejar en el seu moment l'antic circuit de Nürburgring-, és esgarrifosa i causa molt impacte en l'espectador. Convé no oblidar que el pilot de Ferrari va estar gairebé un minut envoltat de flames fins que Arturo Merzario el va treure d'aquella foguera. Les ferides eren tan importants que quan va arribar a l'hospital li van donar l'extremunció abans que fer-li les primeres cures. Sis setmanes després d'estar a tocar de la mort, Lauda tornava a lluitar pel títol superant tota aquella pressió -aquell Rush - en un combat entre la realitat terrenal i l'eternitat, que per la seva determinació va deixar bocabadat el món sencer, començant pel seu adversari: James Hunt.

Però els puristes de la F-1 trobaran errades en la pel·lícula, sobretot pel que fa a l'autenticitat d'alguns escenaris. Gairebé al començament, Howard ens ensenya una prova que Lauda va fer per a l'equip BRM al Paul Ricard, però l'accés a la pista des del pit-lane és... l'inconfusible Brands Hatch i per això ja no ens creiem l'escena, de la mateixa manera que tampoc ens convenç la utilització de Donington Park com si fos el circuit de Fuji: el revolt 1 del traçat nipó té poc a veure amb les Craner Curves del britànic...

Tot i això, Rush és una història rodona protagonitzada per actors magnífics com Daniel Brühl.