Henri Théodore Pigozzi era força espavilat. Aquest francès d’origen italià es dedicava a la importació de cotxes Fiat, i va decidir fabricar-los ell mateix al centre que va muntar a Nanterre.

A finals dels 50, el Dauphine de Renault era el cotxe que marcava la pauta a França fins que va aparèixer l’R8, un cotxe més aviat quadradot, seguint el corrent estètic del moment.

Pigozzi ho va veure clar i, abans que sortís al mercat el model de la marca del rombe, va encarregar al torinès Mario Revelli el disseny del Simca 1000, que s’assemblava extraordinàriament al producte de la competència. Renault havia previst presentar-lo al saló de París del 1961, però Rigozzi -que era un murri- es va avançar uns mesos i va donar a conèixer el Simca poc abans.

Els Simca van entrar a Espanya gràcies a Eduardo Barreiros, que als anys seixanta va establir aliances amb diferents fabricants -entre ells Simca- fins que es va centrar en Peugeot, als afores de Madrid, a Villaverde.

Ja el 1966 Barreiros fabricava la versió automàtica del Simca 1000, que va ser el primer amb canvi automàtic fet a l’Estat. El preparador italià Carlo Abarth va treure uns kits que li permetien guanyar prestacions fins a l’extrem que diversos pilots van fer servir aquella versió per fer ral·lis i “pujades en costa”, que és com s’anomenaven aleshores les curses de muntanya.

Fermí Vélez va ser el que va obtenir més bons resultats amb aquells Simca “atòmics”. Com que era molt baixet i portava publicitat de Danone, es va guanyar el malnom del petit suisse, en al·lusió als miniiogurts que començaven a vendre.