Les motos de la nostra vida
Barcelona

Bultaco Lobito: ho petava tot

A finals dels anys 60 i durant la primera part dels 70, una bona part dels motoristes catalans estaven dividits entre montesistes i bultaquistes

Imatge d'arxiu de la Bultaco Lobito / MUSEU DE LA MOTO Zoom

A finals dels anys 60 i durant la primera part dels 70, una bona part dels motoristes catalans estaven dividits entre montesistes i bultaquistes. Corria la brama que els seguidors de la casa d’Esplugues pertanyien a un àmbit més rural, mentre que els de la de Sant Adrià de Besòs eren més urbans i, per què no dir-ho, una miqueta més pijos. La igualtat de vendes, però, desmenteix aquesta creença popular: les dues marques van distribuir per igual els seus productes al famèlic mercat local.

Entre els seguidors de Bultaco, una de les motos més estimades va ser la Lobito. Va néixer el 1966 amb una cilindrada de 100 cc i amb la voluntat d’enfocar-se cap a un ús més de muntanya que la Junior 74, un model coetani clarament orientat cap a l’asfalt. La Lobito va tenir fins a set versions, que van anar recollint l’herència de les Sherpa T i Matador, models llegendaris creats per fer trial i totterreny, respectivament. De totes, probablement la Lobito groga -primer amb dipòsit separat del seient i després en un bloc d’una sola peça- va ser la més reeixida, i es va convertir en l’objecte del desig per a unes quantes generacions de joves motoristes.

Disposar d’una Lobito a l’estiu era garantia d’èxit en molts àmbits. D’aquestes Bultaco, fins al 1973 se’n van fer de diverses cilindrades: 74, 100, 125 i 175 cc. La Lobito va ser una de les pioneres del trail, tot i que la Lobito T, una de les últimes versions, s’orientava cap al trial.

Anys després de desaparèixer Bultaco, Derbi va voler recuperar l’esperit de la marca i va crear un ciclomotor refrigerat per aigua que també era groc, però que no va tenir gaire acollida.