Renault buscava un cotxe que respongués a les necessitats de transport de les famílies de finals dels anys 60. Havia de ser un vehicle senzill, gens sofisticat i, sobretot, confortable i molt fiable en l’aspecte mecànic.

Amb aquest esbós, el 1965 van posar en marxa l’anomenat projecte 117, que havia de complementar una gamma molt senzilla que aleshores estava basada sobretot en el Renault 6, el 8 i el 16. Quatre anys després van començar a vendre’l. La producció d’aquest cotxe va durar del 1969 al 1999, tot i que l’aparició el 1978 del Renault 18 li va treure un cert protagonisme a partir d’aquell moment. La marca Dacia el va continuar distribuint encara fins al 2006.

La presentació al Saló de l’Automòbil de Barcelona del 1970 va ser tot un esdeveniment. El gran argument que van brandar a la marca del rombe per introduir aquell cotxe en un país molt més calorós que el d’origen va ser la incorporació d’una tapisseria mixta per als seients, feta de roba i d’un material de luxe per l’època: l’escai, que s’adaptava millor a la temperatura espanyola.

Una de les curiositats d’aquest cotxe era la manera com portava incorporats els cinturons de seguretat, que anaven recollits en una mena de penjador amb un disseny que va ser més aviat poc afortunat.

Hi va haver moltes versions d’aquest cotxe, i la Break -o familiar- és probablement la que va tenir més acceptació al mercat espanyol en ple baby boom dels anys setanta.

El Renault 12 també va destacar per ser un cotxe molt més lleuger que els models semblants de la competència.