L’Europa dels anys 30 era un volcà a punt d’entrar en erupció. En aquella Europa dels autoritarismes, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista –aliades sobre el paper– competien per demostrar la supremacia mundial en qualsevol manifestació esportiva, com el Mundial de futbol del 1934, que Itàlia va guanyar a casa, o els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. L’automobilisme es va convertir també en un important element propagandístic dels dos règims, que volien demostrar la seva supremacia mecànica i tecnològica.

Si bé els italians havien dominat amb mà de ferro les principals competicions automobilístiques del primer terç del segle XX, a l’equador dels anys 30 la superioritat tecnològica alemanya era manifesta, també en el món de l’automoció.

Els Mercedes W25 i els Auto Union Tipo B eren unes màquines pràcticament invencibles, a anys llum dels Alfa Romeo de la Scuderia Ferrari. Però el geni al volant de Tazio Nuvolari, potser un dels millors pilots de tots els temps, va provocar la primera gran humiliació esportiva del Tercer Reich, un any abans de la victòria de Jesse Owens als Jocs Olímpics de Berlín.

La carrera de tots els temps

La victòria de Nuvolari al GP d’Alemanya celebrat a Nürburgring l’any 1935 està considerada com una de les millors de la història de l’automobilisme. El 28 de juliol del 1935 el vell traçat de Nürburgring va acollir més de 300.000 espectadors, segons afirmen les cròniques esportives del dia a les hemeroteques. Entre els centenars de milers d’assistents hi havia alguns dels oficials nazis de més rang que esperaven veure una victòria germànica que refermés la superioritat ària a la catedral del motor europeu.

I és que la qualitat dels pilots alemanys Hans Stuck i Bernd Rosemeyer (membres de l’equip Auto Union) i de Rudolf Caracciola i Manfred von Brauchitsch (al volant dels Mercedes W25B) feien presagiar una cursa monopolitzada pels pilots germànics. Davant seu, l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari no hi podia fer gaire a causa de la seva inferioritat tecnològica, que es traduïa en un petit abisme de prestacions sobre l’asfalt. I és que si els Mercedes i els Auto Union entregaven 375 cavalls de potència, els Alfa Romeo només eren capaços d’entregar-ne 265, a causa de la seva inferior cilindrada (poc més de 3,1 litres davant dels pràcticament quatre litres de cilindrada dels models alemanys).

Després del sorteig de les posicions inicials –en aquella època les posicions de sortida se sortejaven entre els pilots–, l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari va quedar enquadrat a la segona posició de sortida, al costat del seu company d’equip Renato Balestrero. Però, després d’un mal inici, Nuvolari va caure fins a la tercera posició al final de la primera volta.

Quan els Mercedes i els Auto Union començaven a escapar-se i a monopolitzar la cursa, la pluja va fer acte de presència sobre l’asfalt del Nordschleife. La tempesta d’estiu va deixar molt moll l’asfalt del circuit, i va ser aleshores quan l’estil de pilotatge de Nuvolari, sempre al límit malgrat les condicions meteorològiques desfavorables, va fer acte de presència. Amb un vehicle inferior al dels seus rivals, Nuvolari va passar a encapçalar la cursa al seu equador i va fer gala d’unes excel·lents condicions de pilotatge, mentre que els seus rivals les passaven magres per poder mantenir les fletxes platejades sobre la pista. Nuvolari recuperava el temps perdut a les rectes fent miracles a cada revolt: entrava passat de frenada, atacava cada vèrtex i sortia derrapant sobre l’asfalt mullat de Nürburgring.

Però quan Nuvolari començava a imposar la seva llei, una avaria al box del seu Alfa Romeo a la volta 10 (un mecànic va trencar la bomba de pressió del combustible i van haver de repostar manualment) va obligar l’italià a visitar el box, cosa que li va fer perdre més de dos minuts i mig. Quan Nuvolari es va reincorporar a la cursa, ho va fer en la sisena posició.

Lluny de rendir-se, el petit pilot de Màntua va portar el seu cotxe al límit sota les condicions d’escassa adherència de l’asfalt i va recuperar posicions, fins a situar-se en segona posició a l'última volta, a trenta-cinc segons del líder Manfred von Brauchitsch.

Manfred von Brauchitsch havia rebut ordres d’equip de parar al box per canviar els neumàtics, ja massa gastats. L’equip Mercedes, dirigit per Alfred Neubauer, sabia que el cotxe de Von Brauchitsch havia arribat a l'última volta amb els neumàtics al límit, però el pilot d’Hamburg, nebot d’un importat general de la Wehrmatch, volia guanyar el Gran Premi d’Alemanya davant el seu oncle i els alts comandaments de l’exèrcit i del partit nazi.

La gosadia de Manfred von Brauchitsch va convertir-se en una greu irresponsabilitat, ja que l’alemany va destrossar el seu neumàtic posterior esquerre al revolt del primer 'carrusel', cosa que va deixar-lo fora de combat i va permetre a l’italià superar el pilot alemany. Davant la confusió del públic, que seguia la cursa per la megafonia del circuit, Nuvolari va creuar la línia d’arribada en primera posició cridant i saltant dins el seu Alfa Romeo, cosa que va generar un enorme sentiment d’estupefacció i silenci dels 300.000 espectadors que omplien el circuit de Nürburgring, a més de la indignació dels alts càrrecs del partit nazi, molts dels quals van marxar del circuit abans de l’entrega de premis.

La victòria de Nuvolari –tot i tenir un vehicle inferior– va ser tan aclaparadora que va aconseguir creuar la meta amb un marge de dos minuts per davant de l’Auto Union de Hans Stuck, que va entrar en segona posició, i a més de tres minuts dels grans ídols locals Rudolf Caracciola i Bernd Rosemeyer.

Tan inesperada va ser la victòria del petit pilot italià a Nürburgring (feia poc mes de metre seixanta) que al circuit no hi havia cap còpia de l’himne nacional italià per fer-lo sonar en honor al guanyador, i l'organització va fer sonar la cançó 'O sole mio' en comptes de la 'Marxa Reial', l'himne oficial d'Itàlia als anys 30. Fins i tot els aficionats i periodistes presents van batejar el petit pilot italià i el seu Alfa Romeo vermell amb el sobrenom de ‘Der Teufel’, el dimoni. Els italians van comprar de seguida el sobrenom, i el ja batejat ‘Mantovano Volante’ va rebre també el malnom de 'il figlio del diavolo'.

Amb tot, el títol de campió del món d’aquella temporada va ser per a Rudolf Caracciola i el seu Mercedes, que va imposar la seva superioritat tècnica en tres de les quatre curses restants. Per acabar us deixem amb un vídeo de la victòria de Nuvolari al vell circuit alemany: