BarcelonaHo han tornat a fer. Però aquesta vegada, per si no n’hi havia prou, per si no havia quedat clar que són el rei i la reina de l’equilibri dinàmic, ho han repetit d’una manera encara més meritòria.

A la localitat italiana de Tolmezzo, a la regió d’Udine, al bell mig dels Alps Orientals, el cap de setmana passat va començar una nova edició del Campionat del Món de trial que aspira a la màxima normalitat després de les complicacions que van condicionar la temporada passada d’aquest esport, i del món en general.

El primer pas per esperar que aquest sigui un any normal va ser que Toni Bou guanyés la primera jornada de competició a la cursa italiana. Pràcticament un protocol per al de Piera, que abans de la victòria de dissabte ja ho havia fet catorze vegades més en aquesta mateixa cursa; els últims dotze anys (!), per cert, de forma consecutiva.

Fins aquí: tot normal. Però es dona el cas que el pilot de Montesa feia gairebé cinc setmanes que no s’havia pogut entrenar amb la intensitat amb què ho fa habitualment. Bou s’havia trencat el peroné esquerre en una caiguda durant un exercici habitual, cosa que va obligar-lo a passar per quiròfan.

El catorze cops campió mundial de trial a l’aire lliure (més unes altres catorze vegades de trial sota sostre), el millor esportista de la història d’aquest esport, no les tenia totes abans de córrer a Tolmezzo. Però el primer dia va guanyar amb un marge de tan sols un punt –un peu de penalització– sobre un dels seus màxims rivals dels últims anys: Adam Raga. Diumenge, el segon dia de la cursa, va acusar la manca d’activitat i va quedar segon, darrere del seu company a l’equip Repsol-Honda, el japonès Takahisa Fujinami, que, amb 41 anys, participa per vint-i-sisena temporada consecutiva en aquest campionat.

El mateix cap de setmana, i al mateix lloc, un altre factor d’aparent normalitat: la victòria de Laia Sanz en la cursa femenina. Tot molt normal, si no fos que la de Corbera (que té 18 títols mundials: 13 de trial i 5 d’enduro, més onze victòries en categoria femenina al ral·li Dakar) feia vuit anys que havia abandonat el trial, l’especialitat que la va catapultar a l’èxit internacional.

La pilot catalana -que té 35 anys, un més que Bou- es va imposar el primer dia a Emma Bristow, la britànica que va heretar el seu regnat quan Sanz va abdicar. L’endemà es van intercanviar les posicions perquè la Laia va acusar l’esforç físic després de tant de temps de no córrer una cursa de trial i, sobretot, la manca de condició física motivada per la malaltia que va travessar l’any passat.

Si Adam Raga (dos cops campió del món de trial a l’aire lliure) o Fuji-Gas (campió el 2004) –com tants altres pilots dels últims quinze anys– no s’haguessin creuat amb Toni Bou en la seva trajectòria, probablement el seu palmarès encara lluiria més. I el mateix podem dir d’Emma Bristow en relació a Laia Sanz.

L’hegemonia, la superioritat del Toni i la Laia és tan gran que sembla sobrenatural. Quan Doug Lampkin va empetitir el mite de Jordi Tarrés en la història del trial, semblava impossible que pogués néixer un altre pilot capaç de superar el seu palmarès, fins que va aparèixer Bou.

En el cas de la Laia, la seva contundència esportiva ha tingut continuïtat en el món de l’enduro i els raids, mentre va fent els passos correctes per mirar d’estendre la seva llegenda al camp de les quatre rodes. Però està clar que sense la seva espectacular eclosió no hi hauria hagut tantes dones que l’hagin considerat el model a seguir en la pràctica d’aquest esport, i potser Bristow tindria algun diploma més penjat a casa seva.

Els dos pilots catalans són responsables del nivell excel·lent que els esportistes i les esportistes d’aquí han acreditat quan han sortit a competir internacionalment. La seva immensa qualitat ha fet créixer la del conjunt del pilotatge nacional perquè la proximitat amb els referents absoluts resulta molt productiva.

Però, a la vegada, no ens enganyem, l’autoritat amb què han exercit el seu domini inqüestionable també ha estat la causa de l'empobriment del palmarès dels rivals, alguns també catalans. No els podem pas acusar de ser tan extraordinaris, tan fora del que és normal, només faltaria. Però la realitat és la que és.

A començaments de juliol, a la localitat francesa de Charade –en una prova d’una sola jornada, un factor que els beneficia en la fase en què estan tant l’un com l’altra– hi haurà la segona cursa de la temporada. Una ocasió més de fer créixer la seva aura i potser també un motiu més de frustració per als rivals. Ni Rafa Nadal ha governat a París amb tanta constància.