Molta gent el considera el primer superesportiu de la història. D’altres, el cotxe més bonic mai dissenyat. I uns tercers veuen en ell l’espurna de la rebel·lió dels nouvinguts que amenacen l’establishment hegemònic. El Lamborghini Miura és tot això (i encara més) condensat en un sol vehicle que ha esdevingut una icona cultural (heu vist “The Italian Job”?) i una obra d’art. I és que mig segle després, el Miura continua essent un prodigi del disseny i de la tècnica.

Una història peculiar

La del Miura és una història prou curiosa. Ferruccio Lamborghini, el fabricant de tractors que va decidir plantar cara al totpoderós Enzo Ferrari, volia construir un vehicle que fos luxós, elegant i potent. Per fer-ho, va contractar a dos enginyers que canviarien la història de l’automoció: el consagrat Giampaolo Dallara (provinent de Ferrari) i un jove acabat de llicenciar anomenat Paolo Stanzani.

El primer cotxe que va elaborar els dos enginyers italians, i que Lamborghini va presentar al saló de Londres i de París de 1963 fou el 350 GTV (Gran Turismo Veloce). El 350 GTV era, tal i com denotava el seu nom, un Gran Turisme potent i ràpid, gràcies al seu potent motor V12 de 359 cavalls creat per Giotto Bizarrini, el fabricant de motors més important de mitjans del segle passat. Aquell 350 GTV, amb mort davanter i propulsió (tracció darrera) era el que volia Ferruccio Lamborghini: un Gran Turisme còmode i elegant.

Però Dallara i Stanzani van continuar treballant en secret en un projecte molt més estimulant per tots dos, com era la construcció d’un autèntic superesportiu, un cotxe radical capaç de plantar cara als Ferrari i posar-los contra les cordes a l’asfalt. A l’estiu de 1965 Dallara va crear el xassís del Miura, tot imitant el bastidor i la plataforma del Ford GT40, amb el motor col·locat en disposició central (tot i que a diferència de l’americà, l’italià va haver de situar l’enorme V12 de Bizarrini en disposició transversal per fer-lo entrar darrera l’habitacle).

Neix el primer superesportiu de la història

Quan Ferruccio Lamborghini va adonar-se del potencial de la creació de Dallara i Stanzani va rendir-se a l’evidència i va acceptar de bon grat el projecte desenvolupat en secret. De fet, va presentar el seu xassís al saló de Torí de 1965 on va aixecar expectació i admiració a parts iguals.

Aquell cotxe superlatiu necessitava un nom. Ferruccio Lamborghini el va batejar amb el nom de Miura, en honor al seu íntim amic sevillà Eduardo Miura, un ramader de molt de prestigi entre els amants de les curses de braus, la gran passió de Lamborghini, que des d’aleshores batejarà els seus cotxes amb noms de toros històrics (Aventador, Diablo, Islero, Gallardo, Murciélago...).

Un xassís i un motor d’aquest nivell necessitaven una carrosseria a l’alçada de les capacitats del cotxe. Així doncs, Lamborghini va contactar amb Nuncio Bertone per elaborar una carrosseria digne del Miura. Bertone va posar en projecte d’un jove dissenyador anomenat Marcello Gandini, que afrontava el seu primer gran treball a Bertone havent de substituir a Giorgetto Giugiaro, que havia signat amb Ghia mesos enrere. Lluny d’espantar-se pel repte, Gandini va crear una autèntica obra d’art, un cotxe que cinquanta anys després encara desprèn estil, classe i disseny.

L’acceptació del Miura fou enorme, i significà la primera gran victòria de Ferruccio Lamborghini sobre el seu rival, Enzo Ferrari. Ben aviat el Miura es convertí en una icona desitjada pels milionaris d’arreu del món, gràcies a tenir seguidors de tant relleu social com Frank Sinatra, qui va arribar a afirmar que “hom portava un Ferrari quan volia ser algú, en canvi, hom portava un Lamborghini quan ja era algú”. Les seves aparicions al cine (Italian Job, 60 segons...) va contribuir a fer la llegenda del Miura encara més gran.