No és còmode. Probablement tampoc és pràctic. Ni polivalent. I és que la tercera generació del Focus RS no vol ser un compacte convencional, si no un veritable esportiu capaç d’emocionar als ocupants del vehicle o de deixar enrere a vehicles molt més potent en carreteres de muntanya, trams de ral·li o circuits revirats.

Estèticament el nou Focus RS esdevé tan radical com ho és en realitat. La carrosseria ja esportiva del Focus convencional veu emfatitzat el seu caràcter gràcies a l’escassa alçada lliure, les entrades d’aire davanteres, el doble tub d’escapament i el difusor posterior, a més del poderós aleró que corona el conjunt.

Però tot i els molts accessoris Racing de què disposa, el Focus RS no es nota excessivament recarregat ni tampoc es confon amb un vehicle tunning qualsevol, si no que conserva l’essència juvenil i esportiva del llenguatge estilístic de Ford portat fins a la màxima expressió, sense arribar a esdevenir recarregat o barroc.

La nostra unitat de proves equipava a més un preciós color blau anomenat “Nitro Blue”, i equipava com extres els seients tipus bàquet signats per Recaro. Aquests seients són racionalment còmodes, però no estan pensats per fer grans desplaçaments. Tampoc són regulables en alçada i això fa que la posició de conducció sigui una mica elevada. Sense anar més lluny jo em quedava a tres dits del sostre i omplia bona part del seient tot i no ser especialment alt o gran (faig 1’79 d’alçada i peso 85 quilos). Un conductor més alt, més baix, més ample o prim que jo pot no trobar la seva posició de conducció ideal amb facilitat.

A més, de no ser pels seients Recaro, els interiors del Focus RS es podrien arribar a confondre amb qualsevol unitat convencional, ja que el volant esportiu o els pedals d’alumini específics no mantenen a l’interior el mateix nivell de radicalitat estilística que es percep a la carrosseria.

Un darrer detall sí que denota la naturalesa salvatge del Focus RS. Presidint la consola trobem tres petits indicadors que mesuren la temperatura de l’oli, el bufat del turbo (que arriba fins als 2 bar!) i la pressió de l’oli, per a que el conductor disposi en tot moment de l’estat del vehicle per extreure'n el màxim rendiment.

Una mecànica extraordinària

Aquesta tercera generació del Focus RS estrena el motor 2.3 EcoBoost de quatre cilindres preparat per Cosworth per erogar uns esplèndids 350 cavalls i un parell de 470 Nm a partir de les 2.000 revolucions que converteixen el propulsor nord-americà en una autèntica obra d’art.

I és que el motor del Focus RS destaca per una resposta immediata (sense presentar el “Turbo Lag” o retard que pateixen molts motors turboalimentats) i per uns baixos magnífics que s’estiren i estiren oferint un so espectacular fins a les 7.500 revolucions, on el motor talla injecció de forma electrònica, per no posar en perill la mecànica del motor.

Com un bon esportiu que és, el Focus RS només es pot associar a un canvi manual de sis velocitats, que ofereix un bon maridatge amb el propulsor i un tacte excel·lent però potser els recorreguts són una mica més llargs del que seria ideal, especialment en el salt de segona a tercera velocitat.

L’altre punt fort del motor és el so que regala quan comencem a revolucionar el motor, i esdevé absolutament envolvent a la zona intermèdia del tacòmetre, al voltant de les 3.500 revolucions. Amb tot, el so no arriba mai a ser molest, ja que el seu so és prou pur i suggerent, sense caure en sons molestos. A més, quan seleccionem mode esportiu i la mecànica està en temperatura de servei òptim, el tub d’escapament ens regala un petardeig absolutament pur que crea addicció i ens convida a explotar.

Això sí, el motor 2.3 EcoBoost no és estalviador, ni li fa falta ser-ho. El Focus RS homologa un consum mitjà de 7’7 litres als cent quilòmetres. Res més lluny de la realitat. En conducció urbana vam homologar un consum de 12 litres, tot i equipar el sistema Start-Stop i ser curosos amb la conducció. En carreteres ràpides i autopistes és possible homologar consums de 9 litres a un ritme tranquil, però a poc que avancem o ens incorporem els consums superen els 10 litres. Per últim, és possible superar els 20 litres en conducció esportiva, i els 25 litres en circuit.

El propulsor 2.3 EcoBoost s’associa per primer cop en la història de Ford amb un esquema de tracció integral -que fa que el maleter perdi espai reduint la seva capacitat fins els 260 litres- que si bé afegeix pes al conjunt (1.600 quilos) el fa molt més divertit, segur i efectiu.

Per tal d’aturar amb seguretat aquest pura sang americà Ford ha optat per equipa un sistema de frens Brembo amb discs ventilats de 350mm a les rodes davanteres i discs 302mm a les posteriors. A més, el Focus RS equipa llandes de dinou polsades i uns pneumàtics Michelin Super Sport de 235/35 específics per aquest model.

Pel que fa a l’electrònica i el control de tracció, els enginyers i provadors de Ford Performance han fet un gran treball. El control de tracció no és gens intrusiu, i fins i tot equipa un sistema anomenat Launch Control, que serveix per poder sortir disparats estant aturats cremant roda i apropar-nos als 4’7 segons que homologa al cronòmetre per accelerar de 0 a 100.

Una bèstia pensada per gaudir

El Focus RS disposa de quatre modes de conducció (Normal, Sport, Track i Drift). La resposta del vehicle, la duresa de la direcció, el recorregut d’amortidors i tarat de la suspensió es modifiquen -i de quina manera- en funció del mode seleccionat.

En el mode Normal, el Focus RS es comporta com un cotxe potent més o menys racional, ja que tot i en aquest mode aquest atleta nord-americà té un funcionament molt més dur que la majoria dels seus rivals. Tot i ser dur, el Focus RS no és necessàriament incòmode, però no és el millor vehicle per passejar amb canalla o gent gran (tampoc ho vol ser, i no és una dada especialment rellevant en un vehicle com aquest).

Si seleccionem el mode Sport, el Focus RS varia la resposta de l’accelerador, el so del motor i la duresa de la direcció, permetent un pas per corba realment alt. A diferència del mode esportiu, el mode Track (circuit) rebaixa el recorregut dels amortidors i està pensat per oferir el màxim rendiment en circuit, i per tant convé no explorar els seus límits en carreteres convencionals. Per últim, el mode Drift serveix per efectuar derrapatges de forma controlada tot afluixant la suspensió i permetre que la part posterior del vehicle comenci a sobrevirar quan pitgem al màxim l’accelerador. A més, la direcció és tan precisa que pràcticament no cal contravolantejar massa per tornar el cotxe al seu lloc i el control de tracció i estabilitat s’encarreguen de fer-nos derrapar de forma segura i controlada, fent-nos creure que som molt millors pilots del que en realitat som.

Entre tots els modes de conducció el més efectiu al meu entendre és el mode Sport. De fet, atacar un port de muntanya amb el Focus RS és realment divertit i eficaç, ja que el seu comportament és tan noble que ens portarà sobre rails fins i tot en trams revirats. A més, la rigidesa torsional del vehicle fa que no existeixin inèrcies ni oscil·lacions de la carrosseria malgrat el seu pes.

Potser l’element que més ens agrada, però, és el fet que en qualsevol dels modes de conducció el cotxe té tendència a sobrevirar quan li busquem les pessigolles, però de forma absolutament controlable i intuïtiva. Això democratitza moltíssim les seves capacitats dinàmiques, ja que no cal ser un Ken Block per poder gaudir -i de quina manera- el vehicle.

Conclusió

El Focus RS és un esportiu capaç de regalar-nos sensacions de les que ja no es fan, pensat expressament pels amants de la conducció i les sensacions. El Focus RS no disposa de cap explicació racional per comprar-lo, ja que és emoció pura en el sentit exacte del terme. Bé, sí que podem trobar una justificació racional: el Focus RS és el millor compacte esportiu del mercat en relació qualitat-preu-prestacions-sensacions.