Tots aquells que habitualment llegeixin les proves de vehicles que realitzem a l'Ara Motor sabran que, en general, acostumem a fer una introducció del cotxe que ens ocupa i tot seguit tractem aspectes com el disseny, l'habitabilitat interior, la motorització i el comportament dinàmic. Aquesta estructura respon, amb major o menor encert, al que podria ser l'experiència de qualsevol usuari que provés un vehicle: primer coneix el model, després el veu per fora, després per dins i finalment el condueix.

Però és clar, normalment els cotxes que posem a prova són turismes convencionals, més o menys econòmics i més o menys pràctics, però "normals" al cap i a la fi. Avui, en canvi, a l'estructura d'aquest text hi afegiré una reflexió final més llarga que les conclusions habituals, perquè el que estem fent és ni més ni menys que la prova de l'Audi R8 V10 Performance, un superesportiu que no només no és un cotxe normal, sinó que a més a més s'acomiada del mercat definitivament, i també ho fa el seu motor V10.

Primer fem la prova, després la reflexió

Com a veritable enamorat del motor que soc des que tinc ús de raó, tinc la meva opinió sobre els temps que està vivint el món de l'automòbil, la mobilitat del futur i la desaparició de vehicles com aquest. La veurem més avall, ara mateix prefereixo centrar-me en la prova de l'Audi R8 V10 Performance com a tal. Un cotxe que estic convençut que no necessita cap tipus de presentació, però en qualsevol cas farem per refrescar la memòria.

L'Audi R8 és un superesportiu que va arribar al mercat l'any 2006, inspirat en el disseny del prototip Audi Le Mans quattro i que, quan va ser presentat, destacava per la seva estètica futurista. Desenvolupat en col·laboració amb Lamborghini, feia servir motors V8 i V10 i va ser tot un èxit de vendes amb més de 25.000 unitats venudes a tot el món (moltíssimes per a un vehicle d'aquest estil). L'any 2015 va arribar al mercat la segona generació d'aquest esportiu alemany, que es va renovar l'any 2019 per donar forma al model que ha arribat fins als nostres dies.

Un superesportiu força discret, tot i que no en aquest color

L'R8 original destacava per lluir unes formes arrodonides però alhora agressives que el convertien en el que tothom associaria mentalment al que podria ser un superesportiu d'Audi: un cotxe baixet i contundent, però alhora discret. O com a mínim, tot el discret que pot ser un cotxe així. Elements com l'enorme graella frontal, el sideblade del lateral (una motllura vertical enorme situada darrere de les portes) o les formes dels pilots posteriors, que just per sota comptaven amb dues sortides d'aire per refrigerar el motor central, eren els trets característics principals del primer R8.

La segona generació va voler respectar tots aquests elements, però amb un aire renovat i unes línies molt més rectes i anguloses. Del disseny del 2015 fins a l'actual els canvis han sigut subtils, però les línies mestres s'han mantingut. Així, la nostra unitat de proves no només destaca pel cridaner color Groc Vegas, sinó també per les formes agressives de la graella frontal i de les entrades d'aire laterals, per les òptiques amb tecnologia làser i per les formes esmolades de tota la carrosseria.

De fet, aquest model només manté les línies arrodonides al pilar A i a la caiguda del sostre. A tota la resta s'hi han imposat les formes rectes. Sí, també al nou sideblade que aquí és força més discret però que conserva l'entrada d'aire lateral cap al motor i que està fet en fibra de carboni. I ja que parlem de fibra de carboni, d'aquest material estan fabricats els splitters, els faldons, els retrovisors, l'aleró posterior, el difusor i gairebé totes les motllures.

Es podria pensar que, com que aquest R8 munta unes llandes de dinou polzades (opcionalment poden ser de vint), té un aleró posterior prominent, dues sortides d'escapament ovalades i un vidre posterior força gran que deixa veure el motor V10, es tracta d'un cotxe llarg i ample. I el cert és que ample sí que ho és (1,94 metres), però llarg no tant: tan sols fa 4,43 metres, menys que la majoria de SUV que es veuen pels carrers.

Una veritable oda a l'ergonomia i la qualitat

Quan després parlem de l'apartat dinàmic quedarà clar que l'R8 és un cotxe que pot ser un superesportiu radical o un esportiu força còmode en funció de les nostres necessitats, però aquesta última afirmació també s'ha de veure reflectida a l'interior. M'explico: normalment aquest tipus de cotxes no destaquen ni per la seva comoditat, ni per la visibilitat interior, ni per oferir una gran habitabilitat. I l'R8, malgrat les limitacions evidents pel fet de ser un cotxe baixet amb el motor al darrere, és un dels més pràctics de la seva categoria.

Per accedir a l'habitacle de l'Audi R8 cal baixar i molt. L'altura màxima és d'1,23 metres, de manera que el seient es troba molt més avall. Però tampoc arriba a ser una maniobra excessivament incòmoda. Un cop a dins el primer que sobta és que no hi ha cap pantalla central i, de fet, de pantalles aquí només n'hi ha una, de 12,3 polzades i que fa d'instrumentació digital. Tampoc hi ha cap comandament tàctil, aquí tot són botons reals. Una ruleta situada a la consola central és l'eina principal que manipularem per, juntament amb els botons del volant, navegar per tots els menús del sistema d'infoentreteniment, navegació, connexió amb el telèfon i ordinador de bord.

Aquest esquema multimèdia és el mateix que feia servir l'Audi TT, i a mi personalment m'encanta. Diuen que està obsolet, i si fem una ullada als últims models de la marca alemanya és evident que falten pantalles, menús i llums LED d'il·luminació ambiental. Però voleu dir que cal, tot això? Estem en un Audi R8, el més important no és si la pantalla és de més o menys polzades o si té una connectivitat determinada. Aquí el més important és el motor i la conducció.

La zona on aniria situada la pantalla central està ocupada per tres comandaments giratoris que integren diversos botons i ens permeten manipular el sistema de climatització. I com que estem en un interior molt discret, aquí l'únic que crida l'atenció són les costures en color groc, el botó d'arrencada vermell situat al volant i les motllures de fibra de carboni de la part superior del quadre de comandaments. Però en general el que hi destaca és l'ergonomia de tots els comandaments i l'elevada qualitat dels materials.

Menció especial mereixen els seients, que ofereixen una postura de conducció inigualable i un disseny força maco amb un entramat format per rombes. Uns seients que, per cert, són de tipus bucket però no resulten incòmodes i ofereixen una bona subjecció lateral. Uns de competició millorarien en aquest aspecte, però no serien tan pràctics pel dia a dia.

Finalment, parlem d'un aspecte que acostuma a generar força curiositat en aquests cotxes: l'habitabilitat. Com de pràctic és realment un superesportiu? Doncs el cert és que un com l'Audi R8, amb motor central, no ho és gaire. Val a dir que l'espai interior és més que suficient i la sensació no és claustrofòbica, però més enllà de l'espai situat darrere dels seients i una guantera de petites dimensions situada entre els seients, a dins del cotxe no hi podrem deixar gaires objectes. En aquest cas el maleter està situat a la part davantera, i amb 112 litres només ens permet portar un parell de motxilles i alguns altres objectes de dimensions reduïdes.

Un motor V10 de 5.2 litres que sona a glòria

Personalment trobo que els motors que millor sonen de tot el món son els V10. Estan molt competits amb els V12, ho reconec, però a la meva llista hi figuren cotxes icònics com el Lexus LFA, el Porsche Carrera GT o el BMW M5 E60, aquest últim amb un bloc V10 derivat del que feien servir en aquella època els Fórmula 1. Doncs bé, aquest R8 també fa servir un bloc V10 atmosfèric compartit amb el Lamborghini Huracán i que, com no podia ser d'una altra manera, sona a glòria.

Amb un cubicatge de 5.2 litres, aquest propulsor pot oferir potències de 540, 570 o 620 CV. I sí, la versió Performance que hem provat és la més potent de totes, amb un parell motor de 580 Nm i una acceleració de 0 a 100 km/h en 3,1 segons i de 0 a 200 km/h en 9,8. Sens dubte un míssil terra-terra que és capaç d'accelerar fins als 331 km/h, una xifra que per raons òbvies no vam poder comprovar, però que ens la creiem.

Abans de passar a parlar del comportament, un parell de detalls. El so d'aquest cotxe és especialment maco en dos moments: el primer, quan tot just s'engega i està fred, fins que el ralentí automàtic no baixa i aconsegueix una temperatura òptima de funcionament. I el segon, quan passem les 5.000 revolucions i fins que arribem al límit, situat gairebé a les 9.000. En aquell moment el so greu i encisador de les baixes revolucions passa a ser un crit agut i contundent, que demana contínuament engranar una altra marxa per repetir l'experiència auditiva.

El segon detall que m'ha resultat curiós en aquesta prova de l'Audi R8 V10 Performance és el del consum. Un aspecte que li és completament igual a qui tingui els més de 230.000 euros que costa (o més ben dit, que costava, ja que actualment ja no es ven), però que tenia ganes de comprovar de primera mà. M'esperava xifres absolutament desorbitades (deu cilindres, atmosfèric, 620 CV...) però el cert és que en determinades circumstàncies és possible apropar-se als 12,9 litres que homologa. Quines circumstàncies? Doncs circular per autopista a velocitat constant (legal) i en marxes llargues sense abusar de l'accelerador.

Si no conduim així el més normal és augmentar els consums, i creieu-me que aquest cotxe convida a prémer l'accelerador sempre que sigui possible. Amb tot, el consum real se situa entre els 16,5 i els 17 litres aproximadament, la qual cosa no és cap bogeria en un vehicle d'aquest tipus.

Un superesportiu dòcil o radical, tu decideixes

Prémer el botó vermell del volant i escoltar com cobra vida el motor V10 és una experiència que podria viure cada dia i no em cansaria mai. Perquè, a més, és el ritual previ a la diversió més absoluta. El primer que sobta al volant d'aquest cotxe és la suavitat de la seva conducció: res d'estirades, canvis de marxa bruscos o acceleracions violentes (com passa en molts altres superesportius), aquí la conducció a baixes velocitats no és molt diferent de la que podem experimentar a un Audi TT, per exemple.

Tot plegat s'acompanya amb un interior ben insonoritzat, una qualitat de rodadura elevada i una suspensió que en el mode Comfort fa honor al seu nom i és realment còmode. D'acord, no és un cotxe pràctic ni és l'ideal per anar a fer la compra, però resulta curiós que mai toqui als ressalts o sotracs típics de les ciutats. I quan dic mai és mai, un fet molt destacable en un cotxe tan baixet. Però vaja, que tot i que sigui positiu i interessant que es pugui conduir relaxadament i sense deixar-se l'esquena a l'intent, aquí el més important és saber com va quan ens volem divertir.

Canviem el mode de conducció pel Dynamic (també existeix un altre anomenat Performance, però desactiva alguns assistents de seguretat i és recomanable principalment a circuit) i notem com el cotxe es transforma. El so és més contundent, la resposta de la transmissió automàtica S Tronic de set velocitats s'agilitza –i busca sempre la marxa més curta per oferir la màxima potència– i en general l'R8 es prepara per córrer. I d'això en sap un munt.

Des d'aturat i fins les 5.000 revolucions el motor sona bé i té empenta, però res que sigui gaire excepcional. És el que tenen els cotxes atmosfèrics, que estan pensats per circular a altes revolucions. Per això, si quan arribem a les 5.000 voltes mantenim el peu de l'accelerador a fons sentirem com si estiguéssim a una catapulta. Sembla mentida que un cotxe que pot ser tan tranquil pugui ser tan reactiu i tan ràpid, però el cert és que amb tan sols tocar dos botons i gairebé sense adonar-nos estem pujant i baixant marxes a través d'unes lleves situades darrere del volant (que tenen una mida massa petita al meu parer) i enllaçant revolts a un ritme endimoniat.

Es podria pensar que un cotxe tan ràpid, potent i amb motor central és complicat de conduir i que pot resultar perillós a les mans de conductors inexperts. Doncs res més lluny de la realitat, precisament la principal virtut de l'R8 és que es condueix amb una facilitat sorprenent i es mostra en tot moment apamat i segur, perdonant molts errors al seu conductor que altres superesportius no perdonen. Bona part de la culpa la té la posada a punt exquisida del seu xassís d'alumini i el fet que disposa de la mítica tracció integral quattro, que dosifica la potència entre les quatre rodes i elimina gairebé per complet qualsevol insinuació de subviratge o sobreviratge gràcies al diferencial autoblocant i al repartiment de parell, que pot variar la potència fins a un 90-10 o 10-90 entre els dos eixos. Per la seva banda, Audi ha optat per instal·lar un sistema de frens carboceràmics amb discos de 380 mm davant i 356 mm darrere que no es fatiguen mai, però que a baixes velocitats tenen un tacte una mica menys precís que el d'uns frens normals.

L'Audi R8 no és un cotxe pensat per derrapar (com a mínim en les versions amb tracció total), ni per fer gaires filigranes al volant. Ni tampoc per fer un soroll excessiu o per cridar l'atenció. Més aviat tot el contrari, és un cotxe brutalment ràpid i efectiu, que treu el millor de si a les carreteres secundàries però que també sap mantenir ritmes infernals per autopista. Es podria dir que és un atleta vestit amb americana, pantalons i mocasins.

En definitiva, estem davant d'un superesportiu ideal per a tots aquells que volen tenir un superesportiu sense haver de viure l'experiència negativa de tenir-ne un. I l'exemple més proper el trobem en el seu cosí, el Lamborghini Huracán, molt més radical i més incòmode tot i disposar del mateix motor i plantejament mecànic.

I ara sí, la reflexió final

Com deia al començament d'aquesta prova, soc un enamorat del motor des que tinc ús de raó. La meva infància va estar plena de revistes de cotxes i cotxes de joguina, però curiosament no només he estat un aficionat dels cotxes esportius sinó de tots en general. Sí, de petit jo era el friqui que amb tan sols veure una peça d'un cotxe sabia dir quin model era o el que se sabia totes les marques i els models de qualsevol categoria. Això m'ha portat a ser un apassionat dels vehicles en general, també dels generalistes que la gent es podia comprar fàcilment.

Per aquest motiu estic una mica preocupat, perquè veig que el món de l'automòbil de mica en mica està deixant de ser interessant per a les noves generacions, que veuen els cotxes com a objectes molt cars i que cada dia estan pitjor vistos a tot arreu. Soc perfectament conscient que els automòbils són molt grans (cada cop més) i que ocupen molt espai a les ciutats, i també entenc que la mobilitat basada en els combustibles fòssils és molt contaminant i genera problemes tant de salut com mediambientals.

Però tot i que intento que el meu criteri professional sigui el més objectiu possible, el nen que porto a dins s'entristeix molt quan veu que cotxes com aquest Audi R8 han de deixar d'existir o bé per sempre o bé per donar pas a altres esportius elèctrics. L'objectivitat em diu que els cotxes elèctrics, si acaben de polir algunes qüestions com les autonomies o els temps de càrrega, són una opció genial per a la mobilitat de moltes persones i fins i tot superen en facilitat i comoditat d'ús als de combustió. Però la subjectivitat em diu que electrificar un cotxe com aquest R8 (que és la intenció d'Audi en un futur) és condemnar-lo.

M'he passat gairebé la meitat de la prova parlant del so del motor V10, de com canvia a baixes o altes revolucions, de com es transforma la resposta del canvi de marxes en funció del mode de conducció... i tot això, que per mi és l'ànima i l'essència d'un cotxe esportiu, en un cotxe elèctric es perd. Us imagineu un Ferrari elèctric? Enzo Ferrari deia en el seu moment que quan algú comprava un dels seus vehicles pagava pel motor, i que tota la resta era gratis. Té sentit que aquest motor sigui elèctric i no tingui ni so ni canvi de marxes, per molt ràpid que pugui accelerar? Segurament els nous aficionats al món del motor que també ho siguin de les noves tecnologies diran que sí, però, en aquest sentit, em sap greu... però hi discrepo.

No sé què ens depararà el futur, si tota la mobilitat serà elèctrica, si els cotxes passaran a ser objectes restringits a uns pocs afortunats, si s'imposaran alternatives com l'hidrogen o si els combustibles sintètics serviran per allargar la vida de cotxes com aquest Audi R8. Sigui com sigui, ha estat un plaer. Moltes gràcies a totes les marques que han creat les màquines que m'han emocionat al llarg de tota la vida, des del superesportiu més potent fins al compacte més senzill.

I en aquest cas, gràcies especialment a Audi per haver-se sortit de la norma ara fa gairebé vint anys i haver creat l'R8. Un cotxe de culte que hauria d'estar a molts museus i que és capaç de generar un efecte gairebé inexplicable a la gent: el desig. Perquè objectivament és un cotxe que no li serviria gairebé a ningú per la seva falta de practicitat i cost elevadíssim, però subjectivament és un cotxe que gairebé tothom voldria tenir i que tothom mira.

Espero que d'ara en endavant les marques puguin seguir creant màquines passionals com aquesta. Que tinguin ànima, que transmetin emocions i que siguin capaces de continuar captivant nens i nenes que, com jo, es van enamorar del món de l'automòbil. A tots aquells que tinguin un Audi R8, gaudiu-ne, teniu una joia. I a tots aquells que vegin pel carrer un R8, gaudiu-ne, esteu veient una joia. Moltes gràcies per les emocions, Audi.