BarcelonaA l’edició de fa dos anys del Saló del Còmic, el dibuixant Francisco Ibáñez (Barcelona, 1936) va rebre un sentit homenatge de tot el sector i del col·lectiu dels ninotaires en ocasió del seu vuitantè aniversari. L’artista, modest, discret, tímid i reservat com acostuma, va agrair la mostra d’afecte sense grans escarafalls, es va limitar a riure com fa sempre, sorollosament, i aclucant tant els ulls que gairebé li desapareixen d’un rostre que sembla escapat d’una vinyeta de les milions que ha creat.

Aquest any, als veïns de la comunitat de la 13 Rue del Percebe, Rompetechos, el Botones Sacarino, els maldestres Pepe Gotera i Otilio, i -òbviament - el professor Bacteri, el Superintendent Vicente de la TIA i la seva secretària, la malcarada i presumida senyoreta Ofèlia, els ha tocat vestir-se de gala per celebrar ni més ni menys que el seixantè aniversari dels que, probablement, són els seus amics més reeixits: els investigadors de l’Agència d’Informació, Mortadel·lo i Filemó.

Des que van néixer un 20 de gener del 1958 -en blanc i negre- a les pàgines del número 1394 de la revista Pulgarcito, la vida no els ha anat pas gens malament a aquesta versió espanyola de James Bond, ja que les vendes dels seus àlbums fa molt temps que van superar els més de 150 milions d’exemplars.

Això ha sigut possible, explica Manuel Cos, “en part gràcies a l’extraordinària visió comercial que sempre ha tingut Ibàñez de la seva feina”. Cos coneix el dibuixant barceloní des de fa més de trenta anys, i des del 1996 és el seu editor: “Una de les moltes coses que tenim en comú -comenta-és que no ens agraden gaire els esports, i encara menys el futbol”. Tot i això, des del Mundial de l’Argentina, el 1978, i des dels Jocs Olímpics de Munic del 1972, cada dos anys ha aparegut un àlbum de les aventures d’aquesta parella de detectius en ocasió d’aquests grans esdeveniments. Només el Mundial de Mèxic del 1986, i el d’Itàlia del 1990 (que va quedar reduït a una petita historieta) no formen part d’aquesta cadència. Aviat, però, el mundial de futbol d’aquest estiu, a Rússia, farà les delícies dels seguidors d’aquests personatges. El món de l’esport ha volgut reconèixer la seva popularitat, i l’any 2000, per exemple, la Vuelta els va triar com a mascotes d’aquella edició.

Ibáñez no té un especial interès pel món del motor, tot i que la seva passió per la velocitat queda palesa en una de les frases més utilitzades de Mortadel·lo per animar Filemó a fugir dels moments més compromesos de les seves investigacions: “Corri, mestre, corri!”

Tot i això, el creixement de l’interès dels aficionats per les curses de motor i, sobretot, l’eclosió de grans pilots que s’han convertit en herois populars a Espanya van empènyer Ibáñez a crear dos àlbums especialment dedicats al món dels Grans Premis, tant de cotxes com de motos. Una visió que forma part d’aquesta intuïció comercial que diuen que té Ibáñez.

Dos especials dedicats al motor

L’any 2000, un abans de l’estrena de Fernando Alonso a la categoria reina, ja va publicar Fórmula Uno, i després ha fet diverses referències al corredor espanyol en posteriors aventures dels dos agents.

En aquesta historieta, Mortadel·lo i Filemó han de desmuntar la conxorxa que preparen a Boñigolandia, un país amb un parc mòbil molt precari, que vol apoderar-se dels secrets tècnics de les escuderies de la F1... Un fil narratiu sense gaire consistència, però que passa a tota velocitat -com no podia ser d’una altra manera- amb moltes escenes que s’encadenen amb un ritme gairebé cinematogràfic.

Broommm!, el 2014, és l’altre àlbum dedicat al motor, en aquest cas a les motos. I aquest llibre també comença amb un repàs històric (des del punt de vista humorístic de l’autor) de l’evolució d’aquests vehicles, sobretot a la competició.

Manuel Cos explica que quan Ibáñez aposta per un tema, “es documenta moltíssim”. “Em demana fotos, articles... però després ell ho tradueix tot al llenguatge que fa servir al seu món particular, i ho acaba convertint tot en una història de Mortadel·lo, sigui el que sigui”, afegeix.

Un geni amb el llapis i els pinzells que, agradi o no, té una capacitat de treball salvatge.

Ruixats de sulfat atòmic

Diccionari Ibáñez

Aquest dibuixant acostuma a canviar els noms de les marques i escuderies. Al llibre de F1 apareix un Alfalfa Romero, i al de les motos veiem Yamama, Vespinini, Monda, Chuchuki o Kuwukuku, nomenclatures al seu estil més pur. Els patrocinadors també són singulars: Sopa Behj! o Olé, entre altres noms.

Al ritme del temps

Les primeres incursions d’Ibáñez al món del motor van ser: Los cacharros majaretas (1974) i Ladrones de coches (1980), la quarantena aventura dels dos fills predilectes d’Ibáñez. Més tard arribaria El coche eléctrico (2013), tota una aproximació a la mobilitat immediata.

Canvi de rumb

El cotxe lerè, el 1985, situa els herois de la TIA en una història vinculada amb el motor que va significar l’última obra que l’artista va fer per a l’Editorial Bruguera, amb la qual va acabar com el rosari de l’aurora. El llibre conté una vinyeta, de les millors d’Ibàñez, amb una sortida de cursa espectacular.

Estils i influències

Alguns analistes diuen que l’obra del belga André Franquin ( Spirou, Marsupilami, Sergi Grapes...) es deixa veure en els dibuixos d’Ibáñez. A Fórmula Uno i Broommm! veiem moltes onomatopeies que recorden els sorolls de les curses i... els àlbums de Michel Vaillant fets per Jean Graton, inspirats en el pop art de Roy Lichtenstein.