A hores d’ara ningú pot dubtar de l’hegemonia del Mazda MX-5 a tot el món. El mític Miata representa l’essència pura del que ha de ser un roadster, és a dir, un esportiu descapotable i de dues places pensat per gaudir al volant. El que la majoria de la gent no sap, però, és que Seat va estar a punt de fabricar un model que volia plantar cara a Mazda i convertir-se en el gran esportiu de la marca al segle XXI.

L’any 2001 Seat va sorprendre tothom amb la presentació del Seat Tango al Saló de l’Automòbil de Frankfurt. De fet, aquest prototip responia a l’arribada de Walter de Silva al capdavant del departament de disseny de Seat uns mesos abans, amb l’encàrrec de fer de Seat una marca passional, esportiva, llatina i mediterrània, una mena d’Alfa Romeo del grup Volkswagen. Eren anys de creixement econòmic i Volkswagen volia que Seat es consolidés com una marca esportiva i passional, omplint una mica el buit que 20 anys després ha arribat a poder conquerir amb Cupra.

El Tango era un model sensual, amb línies corbades i un punt recaragolades, finestres laterals que només arribaven a mitja alçada, una línia de cintura elevada i una carrosseria ampla i amb un centre de gravetat força baix. Tant és així que el primer nom del model va ser el de Seat Tanga, ja que als dissenyadors els recordava aquesta peça de roba interior. El nom de Tanga va ser vetat per la direcció de la marca i per Wolfsburg, ja que no era un nom seriós o políticament correcte per a un prototip, i, finalment, el nom oficial del prototip va ser el de Seat Tango.

Seat va posar el bo i millor dels seus coneixements tècnics per crear el Tango, i el resultat va ser òptim. Un model de només 3,68 metres de llarg, 1,71 d’ample i 1,18 d’alt amb un pes de 1.150 quilos, amb un xassís tubular i un motor gasolina 1.8 turbo de quatre cilindres que entregava 180 CV de potència a les rodes davanteres, gestionat per un canvi manual de sis relacions. Amb tot aquest arsenal mecànic, el Tango accelerava de 0 a 100 en 7 segons i tenia una velocitat punta de 235 km/h, unes xifres estratosfèriques per a un cotxe d'ara fa 20 anys.

A més, el Seat Tango era un cotxe segur, ja que disposava de diverses ajudes electròniques i controls de tracció com ara l’ABS, control d’estabilitat, una carrosseria deformable en cas d’impacte que salvaguardava l’habitacle i diversos airbags frontals i laterals. El Tango havia de ser la cirereta del pastís del lema de la marca Auto emoción d’aquells anys, que volia transmetre valors d’esportivitat i passió als seus compradors.

L’any 2002 Seat es va plantejar molt seriosament fabricar en sèrie el Tango, a causa de la bona recepció entre premsa i públic al Saló de Frankfurt. Però finalment els directius d’Audi, una marca amb molt de poder dins del grup Volkswagen, encapçalats per Martin Winterkorn, van decidir aturar el projecte, en part per la mateixa rendibilitat econòmica del projecte (algunes fonts indicaven que Seat hauria de vendre més de 100.000 unitats del Tango per fer-lo rendible) i també per no fagocitar les vendes del vehicle halo d’Audi en aquell moment, l’esportiu Audi TT, més car, pesat i menys dinàmic del que hauria sigut el Tango.

En canvi, Seat sí que va rebre el vistiplau per fabricar un nou model anomenat Altea Freetrack aprofitant la base del Salsa, un altre dels prototips que Walter de Silva va presentar a Frankfurt, un model a priori molt més pràctic i amb un potencial de vendes més gran, però que amb el pas temps tampoc va acabar de convertir-se en un èxit comercial.