Les motos de la nostra vida
Barcelona

Vespino: el millor incentiu per a les notes del juny

Pocs vehicles en la història han permès l’accés a la mobilitat a tanta gent com aquest, que podríem considerar el 600 de les motos

La moto Vespino en una imatge d'arxiu / ARA Zoom

Pocs vehicles en la història han permès l’accés a la mobilitat a tanta gent com aquest, que podríem considerar el 600 de les motos. El seu nom es va convertir en genèric per definir una classe de motocicletes amb pedals: els ciclomotors. El Vespino va ser durant anys l’objecte més cobejat per diverses generacions d’adolescents i, sobretot, el premi més valorat per compensar un brillant butlletí de notes quan arribava el mes de juny.

El 1965 va néixer la Vespa 50 a Itàlia, on era considerada ciclomotor. Però aquí per portar-la calia tenir 16 anys i disposar del carnet A1. I preu per preu, sabates grosses: per això van fer la Vespa 75, que aprofitava el bastidor d’aquella 50 italiana, però amb un motor engreixat.

MotoVespa, que era l’empresa que fabricava aquests escúters a Madrid amb llicència del grup Piaggio, buscava un producte que els ajudés a plantar cara a la competència, que cada cop era més forta gràcies a l’acceptació que tenien els ciclomotors, sobretot de marques com Derbi, Mobylette, Rieju o Puch. I així va néixer el Vespino, que duia motor i transmissió en un mateix bloc, amb variador i embragatge centrífug.

Aquest ciclomotor, obra de l’enginyer Vicente Carranza, el van presentar al mercat el 1968, i va continuar en producció fins gairebé tres dècades i 1.800.000 unitats després. Això sí: en més de vint versions diferents, totes de 50 centímetres cúbics, amb una potència situada entre els 2,2 i els 3,8 CV. Com a curiositat, el Vespino portava el dipòsit de gasolina a terra, entre el motor i la roda del davant.

De la factoria del carrer Julián Camarillo, al barri de San Blas de Madrid, en van sortir unitats cap a diversos països europeus, cap al nord d’Àfrica i fins i tot cap a Sud-amèrica, on portaven motors de 65 cc.