BarcelonaDurant uns anys, si t’agradaven els escúters, o eres de Vespa o eres de Lambretta. Aquesta marca va tenir el moment d’esplendor quan el moviment anglès dels mods la va adoptar com a vehicle de transport favorit. Això es veu bé a la pel·lícula Quadrophenia (1979), amb una banda sonora sensacional, de la qual, sobretot, destaquen les cançons de The Who, però també les de James Brown o The Ronettes.

La història d’aquesta marca, però, comença molt abans. La Lambretta va ser a la Vespa el mateix que Salieri a Mozart. Per a alguns observadors, va ser una eterna outsider, sempre a l’estela de la rival italiana.

Nascuda a Lambrate (per la proximitat amb el riu Lambro), als afores de Milà, el 1947 a partir de la iniciativa de Ferdinando Innocenti, set anys més tard un grup d’industrials bascos, des de la companyia Serveta, van començar a fabricar aquestes motos a Eibar amb llicència de la casa llombarda. Després de la LD 125, el segon model va ser la 125D, que aviat seria batejada popularment com el patinet, ja que no tenia la carrosseria tradicional dels escúters. El principal problema d’aquest era que s’escalfava molt, per això aviat en va sortir una segona versió amb el motor refrigerat per aigua.

A la imatge es pot veure clarament el bastidor tubular d’aquesta moto, factor diferencial amb la Vespa, que tenia un xassís monocasc fet amb planxes d’acer premsades. Lambretta va intentar plantar cara a Vespa, però no ho va aconseguir. Tot i això, l’entrada de nous socis en l’accionariat va permetre ampliar moltíssim la fàbrica, i als anys seixanta ja havien fabricat més de cent mil unitats... a més de moltíssimes màquines de cosir de la marca Alfa, que també es feien en aquesta fàbrica. Aquelles màquines van tenir molt d’èxit, sobretot gràcies a eslògans publicitaris que es van fer molt populars, com el crit de “ ¡Pepe, la Alfa! ” en un dels primers anuncis de TVE.