Enzo Ferrari va néixer a les afores de Mòdena (Itàlia) el 18 de febrer de 1898, ara fa 120 anys. Fill d’un artesà que treballava els metalls, Enzo Ferrari no va voler seguir el negoci familiar ni va escoltar els consells del seu pare, que volia que Enzo fos enginyer. De fet el petit Enzo volia ser periodista esportiu i cantant d’òpera, però després de veure una carrera de cotxes guanyada per Felice Nazzaro i Vicenzo Lancia (fundador de Lancia) a la seva ciutat natal, el jove Enzo va descobrir la seva gran passió.

El pare de Ferrari (Alfredo) i el seu germà gran (Enzo) van morir al front durant els primers anys de la Primera Guerra Mundial, cosa que va obligar al jove Enzo a haver de començar a treballar pel seu compte.

Amb 16 anys Enzo Ferrari ja treballava de torner en un taller de Mòdena, i als 18 va començar a treballar al cos de bombers en la prevenció d’incidents en la fabricació de projectils per abastir l’exèrcit italià, immers en la Primera Guerra Mundial. El mateix Enzo va lluitar durant alguns mesos a la guerra, però una pleuritis (inflamació de la pleura) va obligar a Ferrari a retirar-se del front i haver de treballar a la rereguarda.

Després de la guerra i el servei militar Enzo Ferrari va decidir provar fortuna a Torí, però no va tenir la sort de ser contractat com a provador dels cotxes de competició de Fiat. En canvi Enzo Ferrari va provar sort a Milà i fou contractat com pilot de la CNM (Costruzioni Meccaniche Nazionali), marca avui desapareguda. El jove Enzo aviat va mostrar un gran talent al volant i va debutar com a pilot a la carrera Parma-Poggio di Berceto, on va acabar en quarta posició.

L’any 1920 Enzo Ferrari va fitxar per Alfa Romeo, on va estar fins a l’any 1939, quan Mussolini va voler feixistitzar la marca del ‘Biscione’ obligant a Enzo Ferrari a fer les maletes, ja que mai va simpatitzar amb el feixisme ni amb Mussolini.

Durant els seus anys a Alfa Romeo, Ferrari va començar com a pilot, però mai va destacar al nivell dels seus companys Antonio Ascari, Giuseppe Campari i Ugo Sivocci, cosa que el va portar a dirigir la divisió esportiva d’Alfa Romeo -anomenada Alfa Corse- a partir de l’any 1929, amb la que va aconseguir moltes victòries fins que va renunciar l’any 1939 per diferències amb els nous directius d’Alfa Romeo, posats a dit per l’alta jerarquia feixista.

De l’any 1940 fins a l’any 1945 (durant la Segona Guerra Mundial) Enzo Ferrari va fabricar eines en un taller de Maranello, i no va ser fins el 1946 que va fundar la seva fàbrica d’automòbils, que aviat el va fer famós i popular arreu del món.

Des de la seva fundació, l’objectiu de Ferrari va ser superar Alfa Romeo, una fita que va aconseguir sis anys després al GP de la Gran Bretanya de 1951, quan l’argentí Froilán González va creuar la bandera de quadres en primera posició al volant d’un Ferrari 1500.

Una personalitat complicada

Enzo Ferrari era un home estrany i complicat, amb una relació complexa amb els seus pilots i els seus treballadors. Ferrari organitzava i disposava tots els aspectes professionals al seu parer, i no escoltava els consells de ningú, ni tan sols dels seus pilots. De fet la picabaralla entre Enzo Ferrari i un dels seus pilots, Tazio Nuvolari, va obrir un debat i una profunda divisió en una Itàlia fascinada pels cotxes d’alt rendiment. La batalla entre Ferrari i Nuvolari va acabar als tribunals, però en un gir inesperat del guió la reconciliació entre les dues llegendes transalpines va comportar diversos campionats del món i victòries impossibles.

Aquest caràcter especial encara es va tornar més àcid després de la mort del seu fill Dino Ferrari, malalt de distròfia muscular, a finals de juny de 1956. Els cotxes es van convertir en una obsessió per fugir del dolor i l’amargor de la pèrdua del seu fill, però una segona mort tràgica, la del seu pilot Alfonso de Portago a la ‘Mile Miglia’ de 1957, van portar Enzo Ferrari a la porta de la retirada. A més, ‘il Commendatore’ va ser acusat per la mort de Portago per la justícia italiana, tot i que finalment va ser absolt 12 anys després.

Durant els anys 60 Enzo Ferrari va patir problemes econòmics i va estar a punt de vendre la seva escuderia a Ford, però en un inesperat canvi d’opinió Ferrari va trencar les negociacions deixant amb un pam de nas als americans, que van decidir prendre’s la venjança amb la construcció d’un nou esportiu capaç de derrotar els Ferrari a Le Mans, el Ford GT40. Finalment Ferrari va arribar a un acord amb els Agnelli, propietaris de Fiat, per assegurar la viabilitat de l’escuderia amb la compra del 50% de les accions.

Els èxits esportius es succeïen, i Enzo Ferrari va iniciar una relació sentimental amb la seva secretària Lina Lardi, amb la qual va tenir dos fills il·legítims. Després de la mort de la seva esposa, l’any 1978, Ferrari va casar-se amb la fins aleshores amant i va reconèixer la paternitat dels seus fills Piero i Gustavo. De fet Piero Ferrari és avui el vicepresident de Ferrari i en controla el 5% de les accions.

Finalment Enzo Ferrari va morir l’any 1988 als 90 anys d'edat, afectat d’una llarga malaltia de ronyó i just després d'haver acabat la seva darrera garn obra, el Ferrari F40. Sota la seva direcció, l’escuderia Ferrari va disputar més de 5.000 curses i va obtenir 25 Campionats del món.