Va ser el resultat d'un dels requeriments del Comitè Olímpic Internacional (COI): el COI volia que els vehicles que seguien els atletes en les proves d'atletisme (marxa, fons, maratons, etc.) no fossin contaminants. Calia, doncs, un vehicle de zero emissions que mostrés al món la capacitat tècnica de la indústria local i els valors i la imatge de la capital catalana.

Seat va recollir la demanda del COI i va preparar una versió cent per cent elèctrica del Toledo, la seva berlina estrella l'any 1992. Aquell cotxe olímpic, anomenat Toledo Eléctrico Olímpico, va ser dissenyat i produït en pocs mesos per l'equip tècnic de la planta de Martorell i va tenir l'honor de ser un dels últims relleus de la torxa olímpica.

Les prestacions del primer cotxe elèctric de Seat no eren gaire brillants: disposava d'un motor de corrent continu de tan sols 20 cavalls de potència alimentat per unes bateries de plom que pesaven més de 500 quilos. El seu punt de recàrrega era un endoll convencional de 220 volts situat a la calandra del cotxe.

Com a resultat d'això, el cotxe olímpic tenia una autonomia de 60 quilòmetres i la velocitat punta no superava dels 100 quilòmetres per hora, prestacions modestes però més que suficients per fer el seguiment d'una marató, per exemple.

Encara avui es conserva una unitat del Toledo Eléctrico Olímpico al museu històric de la marca a la Zona Franca de Barcelona.