Grans campions de la F1
Ferran Vital

Niki Lauda, el campió constant

Lauda és un dels pilots més constants i calculadors de tots els temps: potser no tenia el talent de Fangio o Senna, però va ser un dels millors estrategs de la història de la Fórmula 1

Niki Lauda, el campió constant / VIQUIPÈDIA Zoom

Andrea Nikolaus (Niki) Lauda (1949-2019) va ser un dels millors pilots de Fórmula 1 de tots els temps, i l’únic pilot que ha sigut capaç de guanyar la Fórmula 1 amb les escuderies McLaren i Ferrari, possiblement les dues escuderies més importants de la història d’aquest esport (amb el permís de l’emergent Mercedes-Benz).

Tot i l’oposició de la seva família, Lauda va començar al món de l’automobilisme amb un Mini de curses, i l’any 1971, amb tan sols vint-i-dos anys, va demanar un préstec bancari de 30.000 lliures per poder-se posar al volant de pagament d’un March de Fórmula 2, fet que va produir un trencament entre Niki Lauda i la resta de la seva família, que desaprovava les seves ambicions.

Fred, calculador i precís, Lauda aviat va destacar amb l’equip March de Fórmula 2, cosa que li va servir per promocionar a l’equip de Fórmula 1 l’any 1972, amb resultats força discrets. Però, quan el futur de Lauda semblava emboirat, un cop de sort va provocar que Enzo Ferrari confiés en el jove pilot austríac per completar la seva formació a l’escuderia per fer d’escuder del suïs Clay Regazzoni, gran valedor del fitxatge de Lauda.

Així doncs, Lauda va firmar per Ferrari l’any 1974 i des del primer moment va demostrar una velocitat i ritme de cursa dignes d’un pilot de Ferrari: va guanyar dos Grans Premis (Espanya i Holanda) el mateix 1974 i va acabar la temporada en quarta posició.

Lauda i el seu Ferrari de 1976 Zoom

Lauda i el seu Ferrari de 1976 / Viquipèdia

La temporada següent, el 1975, va ser la de l’eclosió definitiva de Lauda al volant del Ferrari 312. Va obtenir cinc victòries i tres podis més gràcies a un estil molt calculador i precís. Evidentment, Lauda era un molt bon pilot, però potser no tenia el mateix talent natural que altres grans campions, una mancança que compensava a base de treball i constància, tal com demostra el fet que fos el primer pilot de F1 capaç d'abaixar el cronòmetre dels set minuts al vell traçat de Nürburgring Nordschleife, que encara era més llarg que el traçat actual.

1976, un any per a la història

Si heu arribat a llegir fins aquí probablement molts de vosaltres haureu vist la pel·lícula Rush (2013), que se centra en la rivalitat entre Lauda i Hunt. Aquella temporada 1976 va començar amb un Niki Lauda molt dominador, que es va imposar en quatre dels sis primers Grans Premis i va dominar el seu gran rival, James Hunt, al volant d’un McLaren

Tot i que Hunt era més ràpid (feia més voltes ràpides i pole positions que l’austríac) la sang freda de Lauda li servia per escollir una estratègia adequada per guanyar, fins que el brutal accident a Nürburgring l’any 1976 el va deixar fora de combat: va patir cremades molt importants que el van deixar al caire de la mort.

Però Lauda va recuperar-se en un temps rècord. Es va perdre tan sols dos Grans Premis i va tornar a seure al volant del seu Ferrari a Monza sis setmanes després del brutal accident. La tenacitat de Lauda el va portar a jugar-se el campionat en l'última cursa, al Japó, però l’austríac es va retirar a la segona volta quan va començar a diluviar sobre el circuit de Suzuka, perquè no es trobava amb prou confiança per córrer en aquelles condicions meteorològiques.

Retorn a la victòria

La temporada 1977 Lauda va tornar a guanyar el Mundial de Fórmula 1 al volant d'un Ferrari després de ser el més regular amb tres victòries i sis segones posicions que li serviren per sumar més punts que ningú i proclamar-se campió del món. Però el seu cicle a Ferrari havia acabat i va deixar penjada l’escuderia de Maranello els últims dos Grans Premis de l’any en un acte característic del caràcter de l’austríac.

El McLaren MP4-2 de Lauda, 1984 Zoom

El McLaren MP4-2 de Lauda, 1984 / Viquipèdia

Després de dos anys modestos amb l’equip Brabham - Alfa Romeo les temporades 1978 i 1979, en què mai va tenir opcions reals de victòria, Lauda va anunciar la seva retirada de la Fórmula 1. L’austríac va tornar als circuits l’any 1982, després de firmar un contracte estratosfèric (amb un sou de tres milions de dòlars anuals, un rècord per a aquell temps) amb l’equip McLaren, amb el qual va sumar el seu tercer campionat del món l’any 1984 gràcies al seu McLaren MP4/2, impulsat per un motor TAG-Porsche, i així completava la seva particular revenja amb Enzo Ferrari i els directius de Maranello.

Retirat definitivament l’any 1985, Lauda es va centrar en la seva aerolínia, Lauda Air, i també va dirigir l’equip Jaguar Racing F1 entre els anys 2001 i 2003, sense gaire èxit. Tot i no ser el pilot més estimat ni el més popular, la seva dedicació i regularitat el van consagrar entre els més grans de la història de la Fórmula 1, tot i que aviat va quedar eclipsat pel talent de la generació de pilots que el van succeir: Senna, Prost i Mansell.