Cotxes clàssics

Motor Història 07/02/2018

Fiat 124 Sport Spider, l'orgull de la 'dolce vita'

Provem aquest clàssic italià, una llegenda dels anys 60 i gran orgull de Fiat

Joel Carapuig - Retro

8 min

Fiat 124, en una lliga superior Joel Carapuig

Bogotà (Colòmbia)Amb aquest article obrim la porta a un nou col·laborador, el català Joel Carapuig -resident a Colòmbia- que ens portarà diverses proves i reportatges de cotxes clàssics gràcies a la seva iniciativa i a l'acord amb el mitjà colombià on escriu, la revista Retro

Quan parlem de la marca Fiat i pensem en els seus cotxes, sempre ens vénen a la cap els models populars com l’Uno, el Panda o el nou Tipo. Si retrocedim en el temps, trobem més del mateix: 500, 124, 131 o 147, entre altres. Però Fiat, com a bona marca italiana, també va flirtejar amb models de més prestigi com el Fiat Dino, el 1500 Spider, el 2300S o l'Sport Spider 124. Estem parlant dels anys 60, una època en què l'economia italiana vivia uns anys de bonança que animaven a Fiat a crear vehicles més ambiciosos. Si parlem en concret d'aquest model, a Estats Units va ser on més èxit va tenir i de la producció total d'unes 178.000 unitats, es calcula que el 85% es va vendre en aquell país.

Tom Tjarda by Pininfarina

El vehicle es va presentar al novembre de 1966 al Saló de Torí (Itàlia). Allà va compartir protagonisme amb un altre esportiu descapotable, el Fiat Dino Spider, qui segurament va eclipsar el 124 en utilitzar un motor Ferrari. Però centrem-nos en el nostre convidat, que va arribar com a successor del Fiat 1500 Spider -posteriorment anomenat 1600 Spider (1959-1966) per l'increment de cilindrada en el seu motor-.

El 124 Sport Spider va ser dissenyat al taller de disseny de Pininfarina per Tom Tjaarda, un dissenyador americà mort passat mes de juny. Tjaarda era el fill de John Tjaarda, el dissenyador del Lincoln Zephyr de 1935, i ell mateix va dissenyar cotxes molt famosos en la història de l'automòbil com el Ford Fiesta. Posteriorment després de guanyar un concurs organitzat per Carrozzeria Ghia, es va mudar a Itàlia i després de passar un temps treballant amb ells, Pininfarina el va fitxar. Allà va dissenyar els Ferrari 365 Califòrnia i el 330 GT. Després de deixar l'estudi Pininfarina va tornar a Ghia i allà disseny el mític De Tomaso Pantera i el menys conegut, però igual de valent, De Tomaso Longchamp. En els 80 va ser cap de disseny de Fiat i més tard va obrir el seu propi estudi de disseny anomenat Dimensioni Design.

Estètica italiana

En aquella època Fiat oferia la versió 124 tant en versió sedan com en versió Cupè i Spider. El més curiós de tot plegat és que cadascun d'ells era diferent estèticament. El normal és que els tres models s'assemblessin, però no, cada un tenia la seva pròpia estètica. Si avui en dia ens sorprèn, segurament en l'època era encara més desconcertant. El 124 era un vehicle popular, el típic de qualsevol família italiana de l'època. Pel que sorprèn que Fiat no canviés el nom del vehicle per a les versions Cupè o Spider. La gent que podia permetre's aquests dos models -més cars que la versió sedan- sovint els rebutjava per la seva relació amb el Fiat 124 normal i preferien buscar un altre model similar en una altra marca (com Alfa Romeo, per exemple). La interpretació que se'ns ocorre és que Fiat volia crear un vincle amb el model sedan per donar a entendre que tant el Cupè com l'Spider no eren vehicles tan cars i eren accessibles per a gairebé tothom.

Hi ha rés més italià que aquest descapotable? Joel Carapuig

El 124 Sport Spider destaca per un marcat estil italià i per unes línies molt atemporals. De fet, si ho mires bé, no sembla un cotxe de la segona meitat dels 60. Gairebé sembla més un cotxe de finals dels 70 o principis dels 80. Això va fer que el cotxe estigués tants anys en producció, des de 1966 fins 1982. Durant tot aquest temps, va anar rebent algunes modificacions, però la base del seu disseny es va mantenir gairebé intacta. La seva personalitat italiana també està ben present. Els fars davanters i fins i tot la seva graella frontal recorden una mica als del Ferrari 330, model també dissenyat per Tjaarda. Però és clar, també als del seu predecessor, el 1600 Spider. En els laterals no té línies molt marcades, com per exemple si té l'Alfa Romeo Spider de la seva mateixa època.

Just davant dels passos de roda del darrere, trobem el logotip Pininfarina que tant 'glamour' dóna al cotxe. Vist de costat destaca també la lleugera caiguda feia davant d'aquesta unitat que li dóna un aire molt esportiu.

La part posterior també ofereix un 'look' molt esportiu. Un altre detall que ens encanta i que és característic dels primers anys del vehicle, són les parts cromades i que li donen un aire molt més retro. Els intermitents davanters blancs i els laterals arrodonits també accentuen aquesta sensació. I abans de passar a l'interior, volem ressaltar una dada important. La majoria de cotxes descapotables, són bonics només quan estan tancats, però aquest 124 Sport Spider, també ho és quan està del tot obert.

Interior

A primer cop d'ull l'interior del 124 Sport Spider decepciona una mica. Sabent que és italià, un espera un interior més ... italià. No sé si m'explico. Però pensant-ho bé, l'interior segueix la línia de l'exterior. Té un disseny italià, però sense arribar al disseny més marcat de Maserati o Alfa Romeo. I això és una cosa que també s'agraeix. Però una vegada assegut en ell, comences a enamorar-te.

El volant, personalment, em va enamorar. És molt senzill, però alhora és immensament bonic i esportiu. Acostumats als vehicles actuals, aquest és molt prim i una mica gran en la seva circumferència, però és molt de l'època. Darrere seu i ben visible, ens trobem tot el joc de rellotges. En total són sis i tractant-se d'un cotxe italià, no podien ser d'una altra marca que no fos Veglia Borletti.

El velocímetre marca uns optimistes 220 km/h de velocitat màxima i el compta-té la línia vermella en les 6.500rpm. El nivell de "benzina", la pressió de "olio", la temperatura de l' "acqua" i un rellotge completen la completa informació que rep el conductor.

A la dreta i en la part baixa del taulell veiem un altaveu central i diversos comandaments. A la consola central, on s'ubica el canvi (amb una ubicació ideal) i el fre de mà, també trobem el control de la climatització. Una ubicació potser una mica estranya però molt comú en l'època. Destacar també els panells de les portes pel seu bonic disseny i detalls cromats.

Motor

En els seus sis primers anys de vida (1967-1973), el 124 Sport Spider va portar un motor 1.4 litres (1.438cc) que oferia 90 CV de força. El 1970, es va ampliar l'oferta amb un motor més potent, concretament un 1.6 litres (1.608cc) que posteriorment va baixar el seu cilindrada fins als 1.592cc. Més tard arribarien els motors 1.8 i 2.0 litres i fins i tot una versió turbo poc coneguda.

El nostre Fiat, en ser un model 1971, porta el motor 1.608cc amb doble arbre de lleves, 4 cilindres, refrigeració líquida i 2 carburadors de doble cos Webber (algunes unitats també van sortir amb Solex). La seva velocitat màxima se situa al voltant dels 180km/h. Potser ara semblin xifres una mica modestes, però el seu reduït pes de tan sols 960kg, li procuren unes bones acceleracions i una molt bona agilitat en carretera.

El 124 als ral·lis

Malgrat tractar-se d'una versió descapotable, el 124 Sport Ral·li va comptar amb una versió més 'Racing', amb la qual va obtenir bastant notorietat en el món de la competició. Parlem de l'any 1971, moment en el qual es va presentar el Fiat Abarth 124 Ral·li. Aquest Grup IV de l'època portava un motor de 1.8 litres d'uns 128cv amb carburadors Webber 44 IDF i una fuita Abarth. I perquè aquest model fos homologat, Fiat va haver de produir un mínim de 500 unitats de carrer, encara que després aquesta xifra va superar lleument les 1.000 unitats. Amb el model de competició, Fiat va aconseguir el Campionat d'Europa de ral·lis el 1972 i el 1975 i els subcampionats del món de ral·lis de les temporades 1973, 1974 i 1975. Després, el seu lloc l'ocuparia un altre mite, el 131 Abarth.

Marxem de passeig...

Encenem el cotxe i ens saluda el so inconfusible d'aquest clàssic italià. Per estètica i per color, no cal dir que totes les mirades es centren en nosaltres. Està clar que l'encant dels cotxes italians no només el trobem en els Alfa Romeo, Ferrari o Maserati. Una marca més popular com Fiat, també sap destacar en aquest aspecte. Passats uns minuts i presa bona nota de com gestionar el cotxe i per sorpresa, no esdevé dur i imprecís, com molts dels cotxes clàssics del seu temps.

Qui diria que estem manejant un cotxe de gairebé 50 anys? La caixa de canvis de 5 marxes (totes elles sincronitzades), és precisa i ràpidament et convida a jugar amb ella per tal de treure el millor del motor. Sorprèn trobar una cinquena marxa en un cotxe dels anys 70, ja que, en aquesta època, aquestes estaven limitades als carros més cars. Aquest Fiat tenia tot el dret a tractar amb l'elit de la seva època. Les quatre primeres marxes ens permeten esprémer el motor en qualsevol carretera del país i la cinquena ens permetrà relaxar la mecànica en vies ràpides. Aprofitant un semàfor, fem una ullada a tots els rellotges que estan davant nostre.

La seva visibilitat és perfecta i ens permet veure ràpidament que tot està al seu lloc. Pressió del "Olio" perfecte, temperatura de l' "acqua" normal i nivell de "benzina" en ordre. Semàfor en verd i sortim ràpid per provar com puja de revolucions aquesta petita "macchina". El so del motor es fa notar i contribueix clarament a donar-nos la sensació que anem més ràpids. La realitat és que veiem els altres cotxes que ens envolten circulant a la nostra mateixa velocitat sense problemes, però a diferència dels cotxes actuals, aquest veterà italià ens fa sentir vius, ens fa sentir al volant i ens comunica tot el que passa: l'estat de l'asfalt, l'empenta del motor i el seu so ens conviden a una experiència molt plàcida, sensorial.

Iniciem un recorregut per un tram més revirat i descobrim l'efectivitat dels discs de fre del 124, així com el seu escàs radi de gir. Ja m'ho havien comentat, però efectivament... aquesta 'Madonna' italiana no gira gens! Això ens obliga a obrir-nos molt en girar en corbes o carrers de 90º i, tot i així, és gairebé impossible no equivocar-se i acabar al carril contrari. Però bé, aquest és l'únic inconvenient que se li pot atribuir a aquest 124 Sport Spider.