Sovint s’ha dit que els anys 70 van ser l’època daurada de la F1. Eren els temps de pilots de la dimensió de Niki Lauda, James Hunt, Emerson Fittipaldi, Jackie Stewart, Mario Andretti, Jody Sheckter, Jacky Ickx... I també del madrileny Emilio de Villota, que va arribar a participar en els entrenaments de 15 Grans Premis de F1 i en dues curses del 1977, al Jarama i a Àustria.

La història no ha sigut gaire justa amb aquest pilot, perquè abans que ell només cinc espanyols havien arribat a la màxima disciplina de l’automobilisme: Paco Godia, Alfonso de Portago, Joan Jover, Antonio Creus i Alex Soler Roig. Després en vindrien nou més fins a arribar a l’actualitat, però des que De Villota es va retirar, van passar deu anys fins que cap pilot local va tornar a la divisió d’honor del motor.

Entrar a la F1 era molt difícil en aquells temps, probablement els més complicats de la història. I classificar-se després per a les curses, encara més. Hi havia una trentena llarga de pilots que aspiraven a les poc més de vint places que admetien les graelles de l’època, segons com eren els circuits. El més normal era quedar-ne fora, com li va passar a ell tot sovint.

De Villota va arribar a pilotar cotxes privats de Brabham, McLaren, Williams i March. Tot i que no va disputar gaires Grans Premis, i que els resultats no van ser gens espectaculars, va fer molts quilòmetres amb cotxes de F1 que aleshores podien participar en altres certàmens, com les International Series que feien a Anglaterra, on la cinquena posició final del 1977 amb un Lyncar (que li va aportar tres victòries) li va valer per obtenir la superllicència per entrar a la F1; o el títol del campionat Fórmula Aurora del 1980, amb cinc primers llocs al volant d’un Williams.

L’espanyol va ser tot un pioner a l’Estat en la recerca dels patrocinis, on va tenir l’habilitat de trobar sponsors molt innovadors, com la companyia aèria Iberia, Banco Occidental, la revista Hola o el cantant Julio Iglesias, que ho petava a tot el mon amb els seus hits. Aquests recursos li van permetre protagonitzar una llarga trajectòria a la resistència, on va fer actuacions molt bones, com el quart lloc a les 24 Hores de Le Mans del 1986 fent parella amb el català Fermí Vélez.

Retirat com a pilot, va crear una escola de pilotatge al Jarama i un equip propi per a competicions nacionals del qual han sortit pilots molt bons. Després de la mort de la seva filla Maria ja no té pràcticament cap vinculació amb el món de les curses, excepte les de la fundació dedicada a perpetuar la memòria d’aquesta esportista de tan bon record.

L’editorial Motor Press Ibérica ha volgut retre un homenatge a la trajectòria de l’Emilio amb la publicació d’un fantàstic llibre signat pel periodista i amic del protagonista, Alfredo Filippone. L’obra “Un español en la época dorada de la F1” –molt recomanable– inclou moltes anècdotes i experiències de la carrera de De Villota i de la seva vida personal. Una obra que fa justícia.