Dissabte passat va fer 25anys de la inauguració del Circuit de Barcelona-Catalunya. Per commemorar-ho, més de quatre-centes persones van participar ahir en l’acte que es va fer a la recta del traçat de Montmeló, a pocs metres d’on s’acabaven els preparatius per a la cursa del Mundial de ral·licròs que hi ha programada per avui i demà.

L’accident de Rolf Stommelen al GP de F-1 del 1975 i la mort del motorista Mingo Parés a les 24 Hores del 1986 van condemnar el circuit de Montjuïc per a la pràctica dels esports de motor. Però, en realitat, van ser els èxits dels motoristes catalans a finals dels 80 els que van impulsar una Generalitat presidida per Jordi Pujol a tirar endavant el que, més que un projecte per a un recinte esportiu, era tota una necessitat de país. Això i la rivalitat i la gelosia polítiques, esclar.

De fet, el diputat socialista Daniel Terradellas ja havia presentat un prec al Parlament perquè considerés la construcció d’un circuit permanent a Catalunya. I Pasqual Maragall havia tingut la idea d’organitzar una cursa de Fórmula 1 pels carrers de Barcelona per promocionar la candidatura de la ciutat als Jocs del 1992.

Tot plegat va fer que la Generalitat convergent mogués peça per fer realitat un projecte que Salvador Fàbregas, que presidia el RACC, tenia sobre el paper des de feia temps. Però la mort el va sorprendre i li va impedir veure convertit en realitat el seu somni. Joan Antoni Samaranch, que el va succeir provisionalment en un càrrec que no podia fer compatible amb la presidència del COI, i Paco Godia -un burgès barceloní que havia sigut un pilot excel·lent de Maserati i Pegaso, entre altres marques- van encarregar el projecte a Sebastià Salvadó, que més tard seria el nou president de l’entitat.

La idea inicial de Fàbregas era construir el circuit a Caldes de Malavella, on actualment hi ha el camp de golf de la PGA, i fins i tot s’havia parlat de fer-lo a Terrassa. Però Josep Lluís Vilaseca, que aleshores era el secretari d’Esports de la Generalitat, va convèncer Salvadó d’aplicar un concepte que batejarien com a Radi 30, que defensava la idea que el circuit no podia estar a més de 30 quilòmetres del centre de Barcelona. I això va fer que uns terrenys que eren propietat del Consorci de la Zona Franca, entre els termes municipals de Montmeló, Granollers i Parets, fossin els escollits per acollir la pista que ara celebra el primer quart de segle. Fàbregas tenia molt clar el traçat original. Salvadó hi va fer algunes modificacions que van ser validades per pilots com Alain Prost o Nigel Mansell. El periodista de TV3 Francesc Rosés els va presentar al president del RACC i aquests van dir-hi la seva. Unes opinions que després serien validades per Sito Pons o Lluís Pérez Sala, entre d’altres.

El 24 de febrer del 1989 van col·locar la primera pedra d’unes obres que dirigiria l’arquitecte Jaume Nogué. Juan Manuel Fangio va ser una de les personalitats que va viure de prop els primers passos del Circuit. En una de les seves visites a la ciutat, on es va proclamar campió del món de F-1 el 1951 -el primer dels 5 títols-, vaig entrevistar-lo. Va ser a l’Hotel President, a Barcelona, on em va obrir la porta de l’habitació un avi en samarreta i calçotets, i que era molt garrell. Li deien el Chueco de Balcarce.

L’estrena de la F-1 va ser accidentada, ja que tot s’havia acabat a corre-cuita, i les pluges preliminars van posar a prova la instal·lació. Joan Soler Bultó en va ser el primer director, però el cap visible era Carmelo Ezpeleta, que era el director esportiu del RACC.

Manel Arroyo, ara vicepresident del Barça i l’home fort de la comercialització televisiva de MotoGP, n’era el cap de premsa i em va voler escanyar quan vaig obrir les cròniques dels Telenotícies amb la imatge dels pneumàtics dels Fórmula 1 surant per un pàdoc completament inundat. Des d’aleshores el Circuit ha canviat molt. I gairebé tot ha sigut per millorar.

Quan el motor no és l’únic que empeny

L’any passat el Circuit de Barcelona-Catalunya va generar 10.000 contractes de treball temporals i, segons un estudi de l’empresa DEP Institut, els GP que s’hi van fer van generar un impacte econòmic de 340 milions d’euros. Però, tal com reconeixen els gestors actuals, continua generant pèrdues, més enllà dels 6.000 milions de pessetes que va costar en el moment.

La construcció del Circuit va posar d’acord a socialistes i convergents. La història ens ha demostrat que les lluites pel control d’aquest escenari han sigut aferrissades i que va ser durant el govern del tripartit -coincidint amb l’etapa de menys repercussió- quan van ser més acarnissades. Ara el sistema de subvencions oficials que li permeten sobreviure està en discussió, amb un Ajuntament de Barcelona d’esquena a invertir diners públics en un negoci que, segons el consistori actual, només beneficia interessos privats. La pista de Montmeló ha acreditat la seva polivalència, ja que cada cop s’hi fan més activitats a més de les competicions del motor, en un intent d’acostar-lo al màxim nombre de ciutadans possible, obert a tothom.

Com hauria de ser el Circuit del futur?

Quan van inaugurar el Circuit, Jean-Marie Balestre, que era el president de la FIA, el va definir com l’estadi del motor, ja que tenia alguns valors que aleshores eren completament revolucionaris. Avui, 25 anys després, alguns conceptes han quedat desfasats, tot i que el traçat continua sent dels millors i més segurs del món, encara que -si més no per a la F-1- no sigui una pista que permeti veure molts avançaments. A més de les limitacions de pressupost, el Circuit difícilment pot créixer. Les fronteres geogràfiques que el limiten el condicionen. En el projecte inicial es parlava d’acollir un museu de l’automòbil, de dotar-lo dels recursos per ser el centre principal del país per fer-hi els exàmens per obtenir la llicencia de conducció, i fins i tot d’un auditori per a concerts. Res de tot això ha sigut possible per ara, però res està definitivament descartat.

Els últims temps han circulat molts rumors d’una possible privatització del recinte, encara que amb poca solidesa. I fins i tot s’ha parlat de canviar el nom del Circuit pel d’una marca comercial patrocinadora, com passa als estadis esportius.