Els ‘kei car’ són uns vehicles molt populars al Japó. Es tracta d’una solució de mobilitat en un país caracteritzat per una forta pressió demogràfica en una superfície reduïda consistent a utilitzar petits cotxes de poc més de 3 metres amb potències moderades per moure’s en entorns urbans.

El nou Aygo que Toyota ha presentat aquest 2018 respon als plantejaments tradicionals dels ‘kei car’ japonesos, tot i que aquest model sigui un cotxe pensat per Europa i comparteixi plataforma i elements mecànics i estructurals amb el Citroën C1 i el Peugeot 108. Disponible amb carrosseria de 3 o 5 portes, l’Aygo és un petit urbà amb un únic motor gasolina de tres cilindres sense turbo que ofereix 72 CV i 93 Nm de parell, una potència molt modesta per moure un cotxe que, això sí, pesa menys de 1.000 quilos en buit.

La nostra unitat disposava d’un canvi manual de cinc relacions que no acaba d’integrar-se o maridar bé amb el petit propulsor japonès. De fet, costa molt trobar el rang òptim d’utilització del motor, i ens obliga a haver de trepitjar al màxim el pedal d’accelerar per moure’ns amb agilitat. I és que al petit Aygo li costa una mica accelerar i, per tant, hem de parar especial atenció a l’hora d’avançar, sortir de semàfor o incorporar-nos a una carretera ràpida o autopista (entrar a la ronda de Dalt pot ser un drama) i, per acabar-ho d’adobar, el tacte del pedal d’embragatge és una mica esponjós i poc comunicatiu, i les transaccions de marxa són més lentes del que podria, ja que la palanca del canvi sí que m’ha semblat molt mecànica, curta i directe.

L’hàbitat natural de l’Aygo ha de ser la gran ciutat, on es mou amb certa celeritat i agilitat, ja que el tacte de la direcció, els frens de tambor de les rodes posteriors o les suspensions del cotxe no estan pensats per viure aventures en carreteres revirades i l’aïllament acústic de l’interior i el seu patró de confort no el fan un cotxe gaire adequat per desplaçaments mitjans o llargs.

Toyota promet consums de 3,9 litres per aquest model amb canvi manual, però no vaig ser capaç de baixar dels 5 litres circulant a velocitat constant per la ronda i un tram d’autovia, i el consum es dispara fàcilment cap als 6 litres en entorns urbans.

Habitabilitat i confort

L’espai interior del petit urbà japonès no és bo, i les dues places posteriors estan pensades per encabir-hi infants o adults poc voluminosos en trajectes curts. Val a dir que en aquest cotxe és un dels pocs on la meva filla petita tocava amb els peus el meu seient (tot i que jo no anava en la meva posició de conducció ideal) en utilitzar el sistema de retenció corresponent. El maleter de 168 litres tampoc és cap meravella, tot i que permet encabir dues maletes de mà sense problema.

Potser l’apartat estètic de l’Aygo està més treballat que la seva habitabilitat i prestacions, ja que l’acabat ‘x-wave’ que utilitzava la nostra unitat de prova inclou diversos detalls estètics a la carrosseria de dos colors com uns vinils horitzontals de color vermell o les carcasses dels retrovisors també de color vermell, que aporten un aire fresc, esportiu i juvenil al cotxe. Ara bé, els interiors de l’Aygo m’han deixat una mica fred, ja que no disposen de climatitzador ni de finestres abatibles a les places posteriors, i el tacte dels materials utilitzats denoten que la marca japonesa ha fet una aposta ‘low cost’ en aquest vehicle.

La disposició del quadre de comandaments vol recordar una mica les dels MINI i Fiat 500, però queda lluny dels paràmetres de qualitat i tecnològics d’aquests dos models, i la presència de plàstics durs empobreix un habitacle que no enamora pel seu confort ni pel seu disseny. De fet, l’Aygo ni tan sols pot tenir un navegador, i caldrà que utilitzem el nostre telèfon o tauleta per disposar de més aplicacions tecnològiques.

L’Aygo disposa d’un sistema de protecció prèvia a la col·lisió i de canvi de carril opcional (costa 500 euros) que adverteix al conductor i fins i tot ajuda a la frenada quan detecta un risc d’impacte, però que m’ha semblat poc afinat, ja que no discrimina quan girem en un carrer o quan volem seguir recte i pot arribar a ser escandalós i poc realista.

El preu final de la nostra unitat amb l’acabat ‘x-wave’ és de 13.190 euros (uns 10.900 si decidim finançar el cotxe), però el preu s’enfila fins als 14.000 euros si volem disposar d’un canvi automàtic (opció que personalment recomanaria). Un preu sensiblement per sobre dels seus principals competidors per un model que tampoc justifica aquest sobrepreu més enllà de l’enfocament comercial de la marca, que apunta a “un públic amb més estil” que la resta de competidors del segment.

Conclusió

En definitiva, el nou Aygo pot ser una opció per a aquells conductors que necessitin un cotxe petit per moure’s per entorns urbans i viatgin sols o en parella i busquin un model amb unes pretensions estètiques una mica més elaborades que els seus competidors, tot i haver de pagar una mica més.