El 2014 es van vendre a Espanya 125.084 motos i ciclomotors, una xifra que, tot i que significa un creixement del 16,6% de les matriculacions respecte a l’any anterior, i que marca un punt d’inflexió després de set anys de caiguda lliure del mercat, encara queda lluny de les 395.340 unitats que es van despatxar el 2007.

El 27% de les vendes del 2014 van ser a Catalunya, on des de començament d’aquest any ja s’han matriculat gairebé 3.700 motos, un 29,2% del total de les vendes de l’Estat. Barcelona és la primera localitat europea amb més motos per habitant; de fet, al RACC diuen que hi ha una moto per cada dos cotxes en una ciutat que només es veu superada per Roma pel que fa al total de vehicles de dues rodes.

També el 2014, els pilots catalans van guanyar vuit títols mundials de les diferents especialitats de motociclisme. Els herois locals dels esports motoritzats han sigut capaços de guanyar ni més ni menys que 78 títols mundials de pilots, i les marques catalanes de motos s’han emportat 122 títols de constructors en les diferents modalitats esportives que tant ens apassionen aquí.

Fins a finals d’octubre, el Palau Robert de Barcelona acull l’exposició Catalunya MOTO, que pretén explicar el perquè d’aquesta simbiosi. “Hem volgut fer un homenatge a totes les persones que en el passat, però també en el present, han fet i fan possible que Catalunya sigui el referent internacional en el món de la motocicleta”, explica Max Llamazares, el comissari d’una exposició muntada amb el seu soci Ivan Pomés, i en col·laboració amb un centenar d’entitats que han fet possible aquesta mostra.

L’exposició està dividida en quatre grans àrees: indústria, competició, societat i tecnologia, que pretenen explicar “una passió pròpia d’un país mediterrani -diu Llamazares-, en el qual la burgesia hereva de la indústria tèxtil comença a produir motos en un moment donat”.

A la primera àrea es fa un repàs de l’activitat de les 88 marques que els promotors tenen censades en els últims cent anys a Catalunya. Hi trobem exemplars històrics, com la moto que va construir Miquel Simó el 1924; la fantàstica Mosquito, un dels models més populars de Guzzi Hispania, la marca més venuda a l’Estat als anys 40; o la llegendària Derbi Antorcha, la Paleta, de la qual es van produir 500.000 unitats.

L’apartat reservat a l’esport és el més espectacular: hi ha referències a la competició de fa més de cent anys i es fa memòria dels circuits de Terramar, Montjuïc i Montmeló, sense oblidar el record de les gestes dels grans campions locals. En aquesta secció trobem alguns cartells i records molt curiosos de les primeres edicions de les 24 Hores que feia la Penya Motorista Barcelona.

A l’àrea destinada a la societat és molt interessant veure el reconeixement a clubs com el RACC o a centres formatius com l’Escola Monlau Competició, però sobretot al mèrit de les moltes empreses catalanes que -malgrat la crisi- continuen fent productes d’alta qualitat i tecnologia vinculats al sector de la moto.

La mostra ret homenatge a tècnics de renom com Jaume Pahissa, Paco Tombas i Antonio Cobas, i s’acaba amb una mirada cap al que podria ser el futur d’aquesta indústria amb l’exposició de projectes elèctrics fets per nou marques catalanes que ja treballen en aquest camp nou i per desenvolupar.

La passió no ens hauria de fer perdre el rigor

L’aspecte estètic de Catalunya MOTO és impecable. Però ni la densitat ni la importància dels conceptes que aglutina es poden presentar tan atapeïts en pocs centenars de metres quadrats. Falta espai, molt espai.

Aquesta mostra era tan necessària com imprescindible. Si ha de servir com a embrió per crear un museu nacional i permanent de la moto, la seva realització haurà quedat justificada. Si no té més transcendència que la de set mesos d’activitat, haurem cremat un tema massa arrelat en la història d’aquest país per limitar-lo a un bonic exercici de disseny.

A Catalunya MOTO falten models molt significatius, gestes i efemèrides imprescindibles de la història d’aquest esport, i hi sobren algunes mostres de subjectivisme i l’excessiu protagonisme de l’aposta pels models elèctrics, amb una viabilitat que és, com a mínim, discutible.

El Circuit de Catalunya té molts metres quadrats massa freds. Mantinguem aquesta exposició allà. I fem-la millor.