La crítica va ser ferotge amb aquest cotxe. Del substitut del Renault 4 deien que era molt perillós perquè, com que duia el motor i la transmissió al darrere, tenia una estabilitat molt precària i era el causant de molts accidents greus, sobretot als revolts més tancats, que havien provocat moltes viudetats.

L’enginyer Pierre Lefaucheux treballava en el concepte del Dauphine des del 1949, però va tenir un accident i no va poder completar l’obra, que no es va materialitzar fins al 1956 gràcies a Pierre Dreyfus. Aquest model duia un motor de quatre cilindres que donava 37 cavalls i arribava gairebé als 120 km/h (quina por!). Amb el Dauphine, Renault va intentar la conquesta del mercat americà... sense èxit (vegeu l’anunci).

Durant dotze anys la marca del rombe va construir un grapat de Dauphines: més de dos milions d’unitats a les diverses fàbriques que tenien per tot el món, entre les quals la de Valladolid. El 1958, un Dauphine amb preparació Gordini va guanyar el ral·li de Montecarlo amb el francès Guy Monraisse al volant. Això va donar peu a l’aparició de la versió Ondine, la més esportiva.

Del Dauphine (que en francès vol dir femella de dofí), aquí en deien “ delfín ” (perquè aleshores pocs utilitzaven la paraula dofí ).

Per aquest motiu hem deixat aquest cotxe per l’últim de la sèrie Els cotxes de la nostra vida, ja que, com deia l’humorista Cassen: “el del-fin és l’últim animal de totes les espècies” (acudit canicular).

Espero que ho hagin passat bé llegint aquestes historietes durant les 48 entregues del Quadern d’Estiu.