L’any 1975 a la fàbrica de Valladolid van començar a fer el Renault 5, un cotxe que venia avalat per la bona acollida que havia tingut al seu país d’origen tres anys abans.

La gent primer li deia l’R5, com a herència de la nomenclatura de l’històric R4, i després el van batejar com a Supercinc, més per iniciativa de la marca que no pas per iniciativa popular.

Des que va sortir la primera unitat de la factoria de Billancourt, a França, fins que al 1985 van deixar de produir-lo al centre de Novo Mesto, a Eslovènia -l’última de les diverses fàbriques Renault al món que el van construir-, la firma del rombe en va vendre gairebé sis milions d’unitats.

El Renault 5 va ser un utilitari jove, molt popular. La seva base va servir per fer-ne moltes variants amb un tarannà molt esportiu: Alpine, Copa, Turbo, Maxi Turbo, Tour de Corse, Turbo 2... Eren cotxes que tenien un punt de “mala llet” en les seves reaccions, i que van tenir força èxit comercial i esportiu.

Aquí la variant que va generar més expectació va ser la Copa Turbo, sobretot per la mala fama que va acumular en poc temps. Corria la brama que era un cotxe perillós, perquè el turbo entrava a destemps, de cop i volta, i això sorprenia alguns conductors poc avesats, que no el sabien controlar i que tenien accidents molt forts. Tant, que les companyies collaven de valent els que en volien contractar una assegurança.

La realitat era que el Copa era molt lleuger, amb una distància entre eixos molt curta que li donava un caràcter nerviós, i que els conductors que el compraven eren massa joves.