Tot i que actualment ens pugui semblar impensable, va haver-hi un temps en el qual tots els pilots catalans ho tenien realment difícil per destacar en les seves categories. Tot i que ara estem vivint una autèntica edat d’or amb grans campions com Marc Márquez, Laia Sanz o Toni Bou, però també amb talents com Dani Pedrosa, Maverick Viñales, Adam Raga, Pedro Martínez de la Rosa, Marc i Jordi Gené, Jaume Alguersuari, Nani Roma, Iván Cervantes, Miguel Molina, Marc Coma, Dani Juncadella, Oriol Servià, Sete Guibernau, Álex Márquez, Isidre Esteve o Gerard Farrés (entre tants i tants altres), que ens tenen acostumats a sumar èxits a MotoGP, el Dakar o les 24 Hores de Le Mans, va haver-hi una època en què els pilots catalans de totes les disciplines les veien de tots colors per participar en les principals competicions internacionals.

En aquesta llista de deu pilots no hi són tots els que podrien ser-hi, i només vol ser una mostra representativa d’alguns dels millors talents del motor català al llarg del segle XX. Hi falten campions del món com Emili Alzamora o talents com Carles Mas, Fermí Pérez, Carles Cardús o Marc Colomer, per citar alguns dels noms que podrien figurar en aquesta llista i no hi són. A continuació us oferim els pilots que creiem més representatius de cadascuna de les principals disciplines del país, i us animem a comentar si creieu que ens deixem algun pilot català del segle XX que no ha entrat en aquesta llista.

Paco Godia

Francesc Godia i Sales, popularment conegut com a Paco Godia (1921-1990), va ser el primer pilot català a participar en la Fórmula 1, i durant molts anys va ser el pilot català amb més èxit a la categoria reina de l’automobilisme.

La seva posició econòmica, gràcies als seus bons contactes amb la cúpula del règim franquista (va ser l’oficial més jove de l’exèrcit de Franco durant la Guerra Civil), li permetia participar en diverses curses internacionals com a pilot de pagament, i des de l’any 1945 va ser un pilot molt actiu en les curses d’àmbit estatal, i fins i tot va participar en les 24 Hores de Le Mans del 1949.

Godia va acabar la cursa en desena posició, i va repetir l’any 1954 en el mateix circuit al volant d’un altre Maserati, amb què va acabar en sisena posició. Això li va valer per competir amb Maserati la temporada 1956, en què va obtenir una quarta posició a Monza, una setena posició a Reims i una vuitena a Nürburgring. Va acabar la temporada 1956 de Fórmula 1 en una més que notable novena posició.

Salvador Cañellas

No hi ha cap altre pilot en la història del motor català tan polifacètic i polivalent com Salvadro Cañellas i Gual (1944), un cas únic que pot presumir d’haver sigut el primer català a guanyar un Gran Premi de motociclisme de velocitat de 50 cc (Montjuïc, 1968), haver guanyat el Campionat d’Espanya de ral·lis de cotxes i la Fórmula 1430 (1972) i haver participat en el Dakar amb un camió Pegaso: va pujar al podi del ral·li més dur del món i va guanyar la seva categoria de camions, anomenada 10T (1986).

A tots aquests èxits cal sumar-hi tres victòries en les 24 Hores de Montjuïc de motociclisme (1969, 1973 i 1975) i un Campionat d’Espanya de Tursimes (1979), a més de completar el mític Ral·li de Monte-Carlo del 1977 en quarta posició amb el seu Seat 124 Special.

Antoni Zanini

Antoni Zanini i Sans (1948) va començar a competir sobre dues rodes fins que als 70 va passar a competir amb cotxes de ral·li. Els seus grans èxits esportius van arribar com a pilot oficial de Seat, amb qui va guanyar cinc cops consecutius el Campionat d’Espanya de ral·li d’asfalt (1974-1978) i va arribar a ser subcampió europeu. L’any 1977 va arribar a ser tercer en el mític Ral·li de Monte-Carlo, al volant d’un Seat 124 Special.

Però el gran èxit de Zanini va arribar l’any 1980 al volant d’un Porsche 911 SC, quan va guanyar el Campionat d’Europa de ral·li, a més de revalidar el títol de campió espanyol els anys 1980, 1982, 1983 i 1984, any en què també va guanyar el títol del Campionat d’Espanya de ral·lis de terra al volant d’un Talbot Samba Proto.

Salvador Servià

Membre d’una il·lustre família de pilots d’automobilisme, Salvador Servià (1944) és un dels millors pilots catalans de ral·lis de tots els temps. Campió d'Espanya de ral·lis d’asfalt els anys 1985 i 1986 al volant d’un Lancia 037 (en què va derrotar una jove promesa anomenada Carlos Sainz), Salvador Servià també va obtenir importants victòries als ral·lis de Catalunya, Madeira i Costa Brava, i va arribar a ser tercer en el Campionat d’Europa de ral·lis de l’any 1985.

Servià també va participar en competicions de raids o 4x4 com el Campionat d’Espanya (que va guanyar el 1992) i va fer una meritòria cinquena posició final al Dakar del 1996 al volant d’un Citroën ZX i una sisena posició el 1997 al volant d’un Nissan Patrol.

Joan Garriga

Joan Garriga i Vilaresau (1963-2015) va ser un dels millors talents catalans de tots els temps sobre dues rodes. Des de ben jove va interessar-se per la mecànica de motos i als 16 anys ja competia oficialment. Va debutar al Mundial de 250 cc (que seria l’equivalent a l’actual Moto2) amb una Yamaha. Precisament va ser amb una Yamaha quan el pilot barceloní va obtenir els seus millors resultats les temporades 1987 i 1988, quan va mantenir un històric cos a cos amb Sito Pons pel títol de campió del món de 250 cc en una de les temporades més apassionants de la història del motociclisme.

Tot i que no va arribar a ser mai campió del món, el seu estil de pilotatge i la seva velocitat el van convertir en un dels ídols de l’afició catalana i en un dels referents del motociclisme català de tot el segle XX.

Sito Pons

Alfonso Pons Ezquerra, també conegut com Sito Pons (1959), va ser l’altra cara de moneda de la rivalitat amb Garriga. Pons va debutar a la cilindrada de 250 cc l’any 1981, i després d’un pas modest per la categoria reina de 500 cc l’any 1987, va firmar amb l’equip Honda de 250 cc, amb el qual va guanyar els campionats del món del 1988 i el 1989.

El seu estil de pilotatge, molt fi i elegant, també es basava en la capacitat d’observació i planificació de les curses. Aquesta facilitat per encertar sempre l’estratègia adequada sobre l’asfalt el va portar a convertir-se en cap del seu propi equip, Pons Racing, que encara avui competeix a Moto2.

Lluís Pérez-Sala

Lluís Pérez-Sala i Valls-Taberner (1959) va començar a competir l’any 1978 a la Fórmula 1430 al volant d’un Selex. Després de guanyar la Copa Nacional Renault al volant d’un 5 Copa, va passar a participar en les competicions de formació d’Alfa Romeo, i va arribar a ser subcampió sub-23 d’aquesta especialitat al volant d’un Alfa Romeo Sprint. Això li va valer per passar a competir a la Fórmula 3 italiana entre el 1985 i el 1987.

Finalment, la temporada 1988 Lluís Pérez-Sala va fitxar per l’escuderia Minardi, en què va realitzar dues bones temporades i fins i tot va quedar en una meritòria sisena posició en el GP de la Gran Bretanya del 1989, per davant de pilots com Jean Alesi, Gerhard Berger o Ayrton Senna.

Després de deixar la Fórmula 1, Pérez-Sala va continuar competint i va guanyar el Campionat d’Espanya de Turismes (1991 i 1993), entre altres fites, en què destaca la direcció tècnica de l’equip HRT de Fórmula 1 entre els anys 2011 i 2013.

Àlex Crivillé

Va haver-hi un temps en què semblava que els pilots catalans mai podrien acabar de brillar a la màxima categoria del motociclisme. Vist en perspectiva, aquesta idea (que faria feliç Freud i un exèrcit de psicoanalistes) ens sembla ridícula, però la veritat és que fins que Àlex Crivillé (1970) no va guanyar el campionat del món de 500 cc l’any 1999 aquest semblava un espai reservat per als pilots britànics, americans, italians o australians.

Deu anys abans, el 1989, Àlex Crivillé ja havia demostrat la seva traça proclamant-se campió de la categoria de 125 cc, i l’any 1992 va convertir-se en pilot oficial d’Honda a la màxima categoria del motociclisme, on va sumar un total de 15 victòries i 51 podis fins al 2001, quan es va retirar definitivament.

Jordi Arcarons

Tot i que Jordi Arcarons mai va arribar a guanyar el Dakar, el pilot de Vic (1962) ostenta el rècord d’edicions completades de la prova més dura del món. Arcarons va completar el Dakar en onze ocasions, va obtenir quatre subcampionats, dos tercers llocs, un quart i un cinquè lloc i dues setenes posicions finals, cosa que demostra una regularitat i fiabilitat que el converteixen en un dels millors pilots de motociclisme català a la prova més dura del món.

A part dels seus èxits al Dakar, Arcarons també va guanyar tres cops el Campionat d’Espanya d’enduro, dos el Baja Aragón (1988 i 1991), un el Ral·li de l’Atles (1993-94) i una victòria més al Ral·li de Dubai (1997), cosa que el va convertir en el millor pilot català de raid sobre dues rodes de tot el segle XX.

Jordi Tarrés

Fins que Marc Márquez i Toni Bou es retirin de la competició (esperem que d’aquí molts anys) Jordi Tarrés i Sánchez (1966) és el rei indiscutible del motor al nostre país i el millor pilot català del segle XX, tal com demostren els seus títols mundials o el seu estil de pilotatge, que va revolucionar per sempre l’esport del trial.

Els anys 1982 i 1983 Tarrés va guanyar els campionats europeus de trialsin, avui anomenat biketrial. Dos anys després, el 1985, va debutar al Campionat del Món de trial amb Beta, i de seguida va començar a sumar victòries. L’any 1987 va convertir-se en el primer català campió del món de trial al guanyar el mític Six Days d’Escòcia.

Tarrés va seguir guanyant títols amb Beta, però l’any 1993 va canviar a l’equip català Gas Gas i va aconseguir una nova fita important: guanyar el campionat amb una moto catalana. Tarrés va seguir en actiu fins al 1997, amb un balanç de set Campionats del Món de trial, nou Campionats d’Espanya i set victòries més en el Trial de les Nacions.