A inicis del segle XX Itàlia era un jove país que portava unificat poc més de 30 anys i on encara es disputava l'hegemonia del control de l'aparell estatal. De fet, Itàlia s'havia unificat sota l'aixopluc de l'antic regne del Piemont, el seu primer ministre Camille Bento, comte de Cavour, i de la família reial, la dinastia dels Savoia, que un cop culminat el procés unificador van deixar la seva capital, Torí, per allotjar-se en una Roma que quedava força lluny de la realitat social i econòmica del nord italià.

Durant aquells anys algunes famílies piemonteses com els Agnelli ja controlaven bona part del teixit productiu i econòmic de tot el país, i la Fiat (la joia de la corona de l'imperi Agnelli) rivalitzava amb altres fabricants llombards, lígurs o toscans com Alfa Romeo, Lancia o Maserati, entre d'altres.

Per refermar el seu poder, els Agnelli van projectar una obra faraònica que s'ha convertit en un dels millors exemples de l'arquitectura racionalista i corporativa de la història, l'edifici Lingotto.

Lingotto és un barri situat al sud de Torí i va ser l'espai escollit per a construir-hi la principal fàbrica de Fiat, que va convertir-se en l'edifici més gran d'Europa i el segon del món, només superat per la seu de Ford als Estats Units.

L'edifici Lingotto va ser encarregat a l'arquitecte i enginyer Giacomo Mattè-Trucco, que va projectar un edifici de cinc pisos que havia d'encabir els tallers de producció de cotxes, les oficines corporatives i fins i tot una pista de proves. La gran novetat d'aquest edifici va ser que capgirava l'ordre lògic del procés productiu, o si més no el reinventava: les matèries primeres entraven per la planta baixa i les peces s'anaven acoblant al xassís en ordre ascendent fins arribar al terrat, on s'hi va construir un circuit de proves de 2,4 quilòmetres de llarg, 24 metres d'ample i amb dos revolts amb corbes peraltades a 180 graus.

Les obres van començar l'any 1916, durant la Primera Guerra Mundial, i no es van acabar fins l'any 1923. De l'edifici Lingotto l'arquitecte Le Corbusier va dir que és "un dels millors edificis que s'han construïts" i "un model a seguir en el disseny de ciutats noves". Arquitectes com Lloyd Wright, Saarinen o Frank Gehry, entre d'altres, han confessat haver-se inspirat en les solucions arquitectòniques utilitzades a Lingotto.

Tot i que l'edifici Lingotto ja estava en ple funcionament l'any 1923, va ser objecte d'una ampliació important per l'enginyer feixista Ugo Gobbato, que feia de mitjancer entre el règim de Mussolini (que havia assaltat el poder uns mesos abans gràcies a la marxa sobre Roma) i Giovanni Agnelli. No deixa de ser molt simptomàtic de les (bones) relacions entre els Agnelli i el règim feixista de Mussolini que aquest edifici, i per extensió la Fiat, es convertís en un dels socis econòmics i industrials més fiables del govern italià, una constant que es repeteix al llarg de la història, independentment del partit o ideologia que governi a Roma. De fet, tampoc és estrany que la Fiat i els Agnelli fossin els únics socis tecnològics que va trobar el règim de Franco per fer néixer Seat, però aquesta ja és una altra història.

La planta de Lingotto va estar en funcionament fins a l'any 1982, i les seves instal·lacions van veure la fabricació de més de 80 models de la companyia italiana. D'aleshores ençà l'edifici Lingotto ha acollit sales de cinema, d'exposicions i botigues de moda, entre altres coses.

Actualment també allotja l'oficina central d'Exor, la col·lecció de pintura a la Pinacoteca Agnelli, amb quadres de matisse, Canaletto, Manet o Picasso, entre d'altres, i fins i tot centres d'estudis universitaris i un heliport. A més, la pista de proves va passar a la posteritat després de ser l'escenari escollit en una fuga a gran velocitat de la mítica pel·lícula britànica The italian job (1969), que va convertir Lingotto en un dels grans escenaris del setè art.