De tant en tant encara en veureu passar algun, sobretot si viviu a pagès. I, si sou joves, potser caureu en la temptació de pensar que el Renault 4L va ser un cotxe intranscendent. Res més lluny de la realitat.

Tot i que feia bastants anys que era al mercat, el Citroën 2CV marcava la pauta del mercat francès de l’automòbil, i el 1961 Renault hi va reaccionar amb el 4L, que pretenia plantar cara al “paraigua amb rodes” de la competència en molts aspectes.

D’entrada, aquest cotxe -que aquí la gent va batejar com a Quatre Llaunes- disposava de tracció al davant, a diferència dels models anteriors de la marca del rombe, que la duien al darrere. El motor era una mica més gran que el del 2CV... i no gastava gaire més. Però la gran novetat del disseny signat per Robert Barthaud va ser la cinquena porta, la del darrera, que permetia carregar el cotxe amb molta facilitat, cosa que es va convertir en el principal avantatge d’aquest vehicle. Era tota una novetat.

El 4L va estar en producció durant tretze anys. De les diverses fàbriques de tot el món que el van muntar, en van sortir més de vuit milions d’unitats!

El 1985 l’anunci d’aquest cotxe que passaven per la televisió espanyola deia: “La seva bellesa és la seva mecànica”, cosa que no deixava de ser una manera de reconèixer que, de maco, no ho era gaire. Ara, de forts, ho eren molt, com ho confirma que els germans Marreau fossin capaços d’aconseguir el segon lloc al Ral·li París-Dakar del 1979 amb un d’aquests cotxes... una mica trucat, això sí, i amb tracció a les quatre rodes. Vaja: que de 4L no en tenia res.