L'any 1952 Pegaso, filial de l'empresa estatal ENASA, va presentar a Barcelona el model Z-601, conegut popularment com el "Pegaso Eléctrico". Durant aquells anys el règim de Franco patia les escassetats derivades del bloqueig internacional posterior a la Segona Guerra Mundial, i l'Autarquia espanyola no podia satisfer la petita demanda de combustible durant els anys de la postguerra.

A causa de les necessitats energètiques de l'estat espanyol, Pegaso va fabricar un model 100% elèctric sobre el bastidor i el xassís del Pegaso Dièsel de sèrie, aprofitant l'equip elèctric (motor, controlador, amperímetre, bateries...) proporcionades per l'empresa francesa SOVEL (Societé de Vehicules Eléctriques Industriels).

Fins aleshores ja existien camions elèctrics, però de dimensions i capacitat de càrrega reduïdes, com per exemple els camions de repartiment de la llet i altres mercaderies a les grans ciutats franceses i britàniques durant la primera meitat del segle XX: el projecte dels de la Sagrera era el més important i innovador fins aleshores.

El prototip de la Sagrera tenia dos problemes importants que van impossibilitar la seva producció en sèrie final. En primer lloc, el conjunt pesava 9.170 quilos a causa del pes del conjunt elèctric (que pesava gairebé sis tones a causa de les 48 bateries de plom), cosa que limitava l'autonomia d'ús a uns escassos 75 quilòmetres. D'alta banda, el motor tan sols era capaç d'erogar 14 cavalls de potència, i tan sols tenia una punta de velocitat màxima de 28 quilòmetres per hora.

A més, l'any 1953 -l'any següent a la presentació del Pegaso elèctric- el govern franquista i els Estats Units van signar el Pacte de Madrid, que significà la fi de l'aïllament del règim de Franco i l'aixecament de les restriccions internacionals, cosa que afavorí l'entrada de carburant a baix preu.

Amb tot, l'experiència del primer Pegaso elèctric fou decisiva pels futurs Z-501, tròleis (troleibús) que Pegaso va implantar a diverses capitals espanyoles amb èxit.