Tot i que el 1980 el Lancia Delta va ser escollit Cotxe de l’Any a Europa, l’èxit d’aquest turisme va ser força relatiu. El substitut del Fulvia, un automòbil una mica ensopit, el va dissenyar el mític Giorgetto Giugiaro, però tot i això no va ser un producte que despertés inicialment gaires passions... fins que va arribar la seva versió més radical: el Delta HF Integrale. Allò ja era una altra cosa.

Inspirat en el Delta S4 que el finlandès Henri Toivonen havia pilotat al Mundial de ral·lis fins que va morir cremat al Tour de Còrsega del 1986, l’Integrale tenia com a gran argument la tracció a les quatre rodes.

Aquella declinació del Delta va causar sensació. Era un cotxe molt extrem, bastant car i que gastava moltíssim, però oferia unes sensacions molt radicals als usuaris més experimentats. Va arribar a adquirir l’aurèola de cotxe de culte perquè, en realitat, el van fabricar durant molt poc temps, i no era fàcil de conduir si volies anar molt de pressa.

La desaparició dels cotxes del grup B, com el que havia pilotat Toivonen, va portar una nova generació de cotxes de curses més civilitzats. Pilots com Miki Biasion, Juhan Kankkunen o el mateix Carlos Sainz, entre molts altres, van conduir-los amb èxits considerables.

Però acabada la producció dels Integrale, ni tan sols les victòries d’aquests esportistes van engrescar els usuaris, que desconfiaven dels Delta de carrer, ja que aquest cotxe s’havia guanyat la fama de tenir molts problemes mecànics. Amb el temps les versions successives es van anar domesticant, i les vendes van anar caient fins que el van deixar de fer el 2013.