El 155 és un cotxe desconegut i poc apreciat encara avui. Aparegut al 1992, l’Alfa Romeo 155 va ser un intent del grup Fiat –que feia poc havia adquirit la mítica marca llombarda– per posicionar una berlina esportiva i elegant al mercat i convertir-se en una alternativa als models alemanys que fa 25 anys dominaven el mercat.

Però el fet de ser un cotxe de tracció davantera i aprofitant diversos elements mecànics i estructurals de cotxes ja existents al grup com ara el Lancia Dedra o el Fiat Croma va fer que el 155 no arribés a conquerir el cor dels seguidors de la mítica marca italiana.

Un èxit comercial limitat

El 155 no va arribar mai a ser un gran èxit de vendes, ja que només se'n van fabricar 192.000 unitats entre els anys 1992 i 1997. El seu successor, l’Alfa Romeo 156, sí que va collir l’èxit comercial que el seu predecessor mai va ser capaç de materialitzar.

Originàriament Alfa Romeo va utilitzar els moderns motors de gasolina Twin Spark de doble bugia i quatre cilindres amb potències compreses entre els 110 i els 143 cavalls, que van resultar extraordinàriament fiables i elàstics i van permetre superar els problemes de fiabilitat dels motors de doble carburador del 75, el predecessor del 155. El model més potent de la gamma, en un primer moment, era el V6 de 2,5 litres de cilindrada i 163 CV de potència.

A més, Alfa Romeo va presentar dos motors dièsel de 90 i 125 CV, que tot i situar-se entre els més ràpids del moment, no van acabar de suposar mai cap amenaça seriosa per als models alemanys amb els quals havia de competir.

Una versió amb 'cuore sportivo'

El públic demanava una versió potent a l’altura de l’historial esportiu d’Alfa Romeo. Abandonada la tracció posterior –o propulsió– el grup Fiat va decidir utilitzar un sistema de tracció integral Q4 heretat del Lancia Delta Integrale, associat a un motor gasolina de 2 litres i 4 cilindres turbo que arribava als 190 CV de potència preparat per Abarth i associat a un canvi manual de 5 velocitats. A més, els enginyers van optimitzar el sistema Q4 per fer que la major part del parell anés a parar a les rodes posteriors, imitant el comportament esportiu dels models de propulsió. Tot això amb un increment de pes poc significatiu (tenia un pes de 1.445 quilos, enfront dels 1.370 de les versions estàndard i tracció davantera).

Ara bé, la versió més potent i radical del 155 no va ser cap èxit comercial, ja que la marca del Biscione va vendre poc més de 2.600 unitats del seu cotxe durant els seus 5 anys de vida comercial, sobretot pel seu elevat preu, que el feia inaccessible a molts dels compradors potencials d’aquesta versió més potent.

155 GTA, el campió transalpí

Alfa Romeo necessitava rejovenir vells llorers, després d’una experiència no gaire reeixida a la Fórmula 1 durant la dècada dels 80. El 155 tenia la difícil missió de retornar la marca italiana en el camí de les victòries esportives, i la divisió esportiva Alfa Corse (departament de competició d’Alfa Romeo) va preparar una versió extrema i competitiva del 155, anomenada 155 GTA (Gran Turismo Alligerato).

El primer 155 GTA utilitzava el mateix motor de 2 litres i quatre cilindres de la versió Q4, estirant-lo fins als 400 CV de potència. Tot un Lancia Delta disfressat, però que aviat va quedar desfasat per les noves normatives de la FIA. Amb tot, el primer 155 GTA va guanyar, sense problemes, el Campionat Italià de Turismes de l’any 1992.

El 1993, amb el canvi de normativa internacional, el 155 GTA va passar a utilitzar un motor V6 de 2,5 litres (evolució del motor dissenyat per Busso) que arribava als 420 CV de potència. Aviat els responsables de competició d’Alfa Romeo van veure el potencial del cotxe, que va debutar el mateix 1993 al DTM (Campionat Alemany de Turismes), va guanyar el campionat l’any del seu debut i va demostrar una superioritat gairebé insultant respecte dels seus rivals de BMW, Mercedes o Opel.

El 155 GTA V6 TI va seguir evolucionant durant els anys 1994 i 1995, i la seva potència va créixer exponencialment fins a arribar als 490 CV. El domini del 155 era incontestable, i va guanyar també el British Touring Car Championship, el Campionat sud-americà i el Campionat Espanyol de Turismes, entre altres.