Aquesta setmana l'italià Sergio Marchionne, màxim responsable del gegant FCA (que inclou Chrysler, Jeep, Dodge i Ram, entre altres) va respondre a les preguntes dels periodistes al Saló de Detroit, influenciades per les amenaces del flamant president dels Estats Units cap a la indústria de l'automòbil.

"Què en farem, de Trump? No n'hem de fer res. Ha estat escollit per ser el president dels Estats Units. Ens adaptarem a qualsevol mesura als Estats Units. No és desmoralitzador. Som fabricants d'automòbils".

El que Marchionne no esmenta és l'anunci de la multinacional italoamericana d'invertir 1.000 milions de dòlars als Estats Units durant el 2017 per modernitzar i ampliar les seves fàbriques, cosa que crearà 2.000 llocs de treball, iniciativa que el flamant president nord-americà va felicitar públicament mitjançant el seu compte de Twitter.

El cas de FCA no és l'únic cas aparent de repatriació de capitals i producció dels gegants de la indústria de l'automòbil nord-americana, ja que Ford havia anunciat que renunciava a fer noves inversions productives a Mèxic per invertir 1.600 milions de dòlars a la seva fàbrica de Michigan, on fabricarà vehicles híbrids.

I és que Trump va amenaçar els principals fabricants d'automòbils durant la campanya electoral d'imposar grans aranzels als seus productes si no fabricaven als Estats Units. Oficialment les companyies d'automòbils van mostrar el rebuig a les paraules de l'encara candidat, però els moviments posteriors a l'elecció sembla que anticipen possibles represàlies del president republicà.

Un símbol americà

D'on ve, però, l'obsessió de Trump pel món de l'automoció? Per als europeus ens és difícil d'imaginar el valor simbòlic que té per als americans la seva indústria automobilística, motiu d'orgull i identitat del país.

En aquest sentit, Trump vol aprofitar el valor simbòlic i industrial de l'automoció per als americans i aconseguir un doble efecte. D'una banda, Trump vol fer palès que compleix les seves promeses als seus electors (generalment homes blancs de classe mitjana-baixa vinculats laboralment i sentimentalment amb el motor) i, de l'altra, demostrar la seva capacitat d'influència sobre multinacionals com Ford, General Motors o FCA.

Els votants i bona part de l'opinió pública nord-americana no veuen amb mals ulls que les empreses nord-americanes deixin d'invertir a Mèxic (un mercat emergent) per repatriar capitals i llocs de treball al país, i els fabricants d'automòbils volen evitar les possibles represàlies en forma d'aranzels de l'administració Trump.

A més, molts analistes coincideixen a apuntar que si Trump és capaç de doblegar els gegants d'alt valor simbòlic com Ford, Chrysler o GM, pot aconseguir una mena d'efecte dominó i que altres empreses i sectors industrials segueixin l'exemple de les empreses automobilístiques. Encara més, n'hi ha que apunten que els gestos en el sector de l'automoció podrien ser el preàmbul del trencament dels tractats de lliure comerç vigents amb el veí mexicà.

Qui pagarà la factura?

Tot i que Mèxic no és el principal proveïdor de cotxes als Estats Units –el Japó i Alemanya exporten més cotxes al mercat americà que no pas el país asteca–, és ben cert que Mèxic fins ara ha estat un emplaçament cobejat pels fabricants per la seva situació estratègica i els costos de producció més barats.

Sense anar gaire lluny, el sou anual mitjà d'un treballador d'automoció mexicà és d'uns 25.000 dòlars, mentre que el dels obrers nord-americans és d'uns 65.000 dòlars, segons apunta el 'Financial Times'.

Això podria fer que com a conseqüència de tot plegat s'encareixin els preus dels cotxes populars fabricats fins ara al país asteca, cosa que perjudicaria els consumidors d'aquests vehicles, que són coincidents amb la base social que ha votat el ja president electe nord-americà.