Quan acabes de provar un McLaren, costa una mica entendre les queixes de Fernando Alonso sobre el seu cotxe. Bromes a banda, el vehicle de la marca de Woking que vam conduir no era un F1, sinó el 570GT, que deunidó. D’entrada, val a dir que quan puges a un esportiu així has de tenir clar que no passaràs desapercebut, i que el més normal és que a cada semàfor comencin a aparèixer smartphones de tot arreu per fotografiar-lo. Fins aquí, suportable. El més pesat és la legió d’espontanis que s’entesten a circular en paral·lel i que et demanen que corris més, que acceleris a fons per sentir el so del motor, o que s’amorren al darrere per mirar d’engrescar-te a superar els límits del codi de circulació i que ignoren que, si l’aixafes, hauràs d’estar tres o quatre vides escrivint articles com aquest a diari per pagar-ne la reparació. Tot plegat fa que no sigui fàcil abstreure’s d’aquests condicionants per provar aquest cotxe tan especial... excepte si t’agrada provocar aquesta mena de reaccions.
El 570GT és el tercer integrant de la nissaga Sport Series de la marca anglesa, que s’afegeix als ja coneguts coupés 570S i 570C. Des del punt de vista estètic és un 10. No pot ser més bonic ni més elegant, tenint en compte la classe de disseny de què parlem. El GT es diferencia dels dos anteriors 570 pel sostre panoràmic de vidre, que gairebé va de punta a punta de la carrosseria. Les portes, basculants tipus ala de gavina, contribueixen a fer la silueta encara més estilitzada, amb una imatge aclaparadora quan estan obertes.
A McLaren els agrada dir que l’han fet per a un ús diari. I la veritat és que m’agradaria saber quin és l’estil de vida dels usuaris que el troben adequat per aquesta finalitat. Darrere d’aquesta afirmació tan contundent, el que de debò hi ha és que, tot i la potència extraordinària del seu motor (570 CV), capaç d’arribar als 328 kilòmetres per hora i que pot accelerar de 0 a 100 en 3,4 segons, les reaccions d’aquesta bèstia són prou controlables per a un conductor mínimament capacitat. Amb els ajustaments de conducció estàndards, el McLaren és fàcil de portar, demostra un comportament noble, i equipa una suspensió confortable gràcies al recorregut addicional que han afegit als amortidors, comparat amb les altres versions. Però si volem que el seu caràcter sigui mes radical, n’hi haurà prou amb passar del canvi automàtic al manual (a través de les lleves que hi ha darrere del volant), modificar la influència del control de tracció o jugar amb els mapes de motor a través dels comandaments que trobarem a la consola central. Ara bé: a partir d’aquell moment pot passar com a la pel·lícula Jumanji. En qualsevol instant pot aparèixer un rinoceront rebentant la paret del menjador. I aleshores no valdrà dir que nos ens havien avisat. Jeckyll & Hyde. Dos cotxes en un, i l’amable GT que coneixíem es transvesteix en un esportiu amb molta mala bava, i les fuetades que cal esperar d’un automòbil amb motor central poden aparèixer en qualsevol moment, el que ens obliga a una conducció molt precisa si no volem acabar la jornada amb el cotxe dalt d’una grua (en el millor dels casos).
El cor d’aquest McLaren és un V8 biturbo de 3,8 litres, amb un canvi de set relacions, acollit dins d’un xassís fet íntegrament en carboni, a l’estil dels monocascs de F1. Aquesta tecnologia fa que el pes sigui molt lleuger, la qual cosa -combinada amb tota aquella potència- permet les prestacions esmentades.
L’interior és tan espectacular com es pot imaginar: seients de pell (calefactats), materials tecnològics a dojo, disseny sofisticat i un equip d’àudio format per ¡una dotzena¡ d’altaveus B&W. Detall que està molt bé, si no t’estimes més escoltar el bramar del propulsor que portes enganxat al clatell.
Des de la marca presumeixen del maleter: 150 litres. Una mica més del que ofereix un Porsche 911, per exemple, als quals se n’afegeixen 220 més de l’espai que hi ha darrere els seients. Suficient, però no prou per convèncer-me per comprar-lo perquè... com porto el meu gos cada dia?
Europe Tour, un viatge a través de les sensacions
El cap de setmana passat va acabar a Budapest el vuitè Europe Tour, un recorregut no competitiu per carreteres obertes al trànsit dirigit a propietaris de cotxes molt exclusius, organitzat per l’empresa catalana 6to6. El viatge havia començat a Barcelona, i a través de set etapes gairebé cinquanta participants creuaven vuit països diferents del centre d’Europa, visitant llocs emblemàtics del motor, com el circuit Paul Ricard, a França; el coll del Turini, el tram més famós del Ral·li de Montecarlo, o la zona Terra di Motori, que és aquesta mena de Sillicon Valley del motor que hi ha a la regió italiana de l’Emília-Romanya. Marques com Ferrari, Pagani, Lamborghini, McLaren, Porsche, Nissan i Mercedes han estat presents en aquesta activitat amb alguns dels seus models més representatius. Entre els participants n’hi havia de procedents de Mèxic i de l’Argentina, tot i que la majoria eren d’aquí.
