Àlex Palou: "Ser pare no m'ha canviat; quan piloto no penso en la meva filla"

BarcelonaÀlex Palou (Sant Antoni de Vilamajor, 1997) va fer història el 2021 quan es va convertir en el primer pilot català –i el segon europeu, rere el francès Simon Pagenaud– que guanyava les IndyCar Series, la competició de cotxes més prestigiosa dels Estats Units. Avui Palou té quatre títols al sarró. L’últim, aquest 2025, un any memorable en què també guanyava les mítiques 500 Milles d’Indianapolis.

Com és això de tenir la cara en un trofeu?

— És xulo! És divertit! És una d'aquestes tradicions que no coneixia de petit i que tampoc entenia. Però un cop allà, quan t’integres, veus la cultura, el perquè… L’únic que vols és guanyar les 500 Milles d’Indianapolis per estar en aquell trofeu. Haver-ho aconseguit és increïble.

Com portes la popularitat? Suposo que als Estats Units ets una superestrella.

— No diria superestrella. Potser a l’estat d’Indiana, que és on hi ha més curses, soc més conegut. Però aquí no. Com a molt, algú em saluda de manera puntual. I ja m’està bé que sigui així.

Com van ser els teus inicis?

— Vaig tenir la sort que m’ho prenia com un hobby al començament. Aquest és un món de rics. No és un món que puguis fer amb el sou d’una persona normal. Jo conduïa un kart que era un motor i poca cosa més. La idea era fer voltes i passar el cap de setmana junts en família. Mentre els altres anaven a jugar a futbol, jo corria amb karts.

Era gaire car?

— En aquell moment els costos no eren elevats. Era la benzina i poc més. Tampoc teníem massa recursos. Pensa que el meu pare em va tenir amb 19 anys i la meva mare en tenia 17. De fet, el mecànic era el meu pare. I això que era comercial d’ofici. No en tenia ni idea, de mecànica!

Com?

— [Riu.] Li agradaven els cotxes com a qualsevol persona. Res més. Però en aquells inicis només s’havien de collar cinc cargols, i això era fàcil d’aprendre. El just per no haver de pagar a algú que fes de mecànic.

I com es passa d’això a ser pilot professional?

— Sempre vaig tenir algú que m’ajudava amb el mínim necessari per sobreviure a les curses de kàrting. Si després venia un equip i pensava en mi per fer el campionat de Catalunya, el meu pare feia igualment de mecànic per abaratir costos. Més tard ho seria el meu tiet. Del campionat de Catalunya vaig passar al d’Espanya. I així va ser com van anar venint gent i empreses que em donaven oportunitats cada any.

Somiaves amb la Fórmula 1, m'imagino.

— Era l'únic que tenia al cap quan tenia entre 5 i 10 anys i estava al kàrting. Era el que veia a la tele i el que volia. Però quan vaig anar sent més gran, amb 13 o 14, vaig començar a comprendre com funcionava aquest món. Que només hi ha 20 seients a la F1 i que és per a privilegiats: que no depèn només de tu, també et fan falta no sé quants milions al darrere. Vaig entendre que no era factible, així que el meu objectiu ja no era la F1, era ser pilot. M’era igual si de cotxes, camions, tractors o fórmules.

Com arribes a les IndyCar?

— Vaig provar la Fórmula 3, però no va anar bé. Tot i que per a mi tampoc va suposar un gran problema. Sempre pensava: "Què més hi ha?" Vaig anar al Japó i allà va obrir-se la possibilitat de fer el salt a les IndyCar. Era factible. Depenia de la velocitat, dels resultats, no dels milions que portés al darrere. Era el campionat més gran al qual podia arribar. Després de la Fórmula 1 és el que té més carreres, més prestigi i el que potser és més difícil de guanyar.

La pega és que els salaris són més baixos.

— No et pensis. Si parles de Verstappen, Alonso, Hamilton… potser hi ha sis o set pilots amb salaris estratosfèrics. Però només ells. La resta està molt per sota. De fet, crec que els quatre primers de les IndyCar tenim un salari que estaria a la zona mitjana de la F1, o sigui que no ens podem queixar de res. A més, podem anar a fer un cafè tranquil·lament a qualsevol lloc...

Tens quatre títols a les IndyCar i unes 500 Milles d’Indianapolis. Ningú de la F1 t'ha vingut a buscar?

— Ja vaig ser pilot reserva de McLaren el 2022. Vaig fer uns tests. La meva idea era tenir continuïtat, però no va sortir bé. A la Fórmula 1 el problema és que depens molt del cotxe. Pots ser molt bo, però si el monoplaça no ho és… Ja ho hem vist amb Alonso. Jo el que vull és guanyar. És el que em fa ser feliç i em fa sentir realitzat. Tal com em va, no vull canviar res.

Tens una filla que acaba de complir dos anys. No t’ha condicionat com a pilot? En ser més prudent, per exemple.

— Quan pujo al cotxe, no hi penso. No he pres cap decisió diferent a la pista. Soc així com a pilot. I si deixo de ser el pilot que soc, potser també canvio com a persona. La meva dona ho sap. Ser pare no m’ha canviat. Crec que m’ha ajudat. Al principi pensava que m’afectaria, però ha estat al revés. Ara treballo més.

Com és això?

— En els moments que tinc un mal dia a la pista, per exemple. En condicions normals m’estaria ratllant dos o tres dies. Però arribo a casa i la veig a ella, i resulta que l’únic que vol és jugar i que ni sap ni li importa què ha passat a la pista. Veure que per a ella el més important ets tu fa que els moments dolents passin a ser bons.

Què et queda per fer?

— De tot. Vull seguir competint. Millorar com a pilot, intentar millorar l’equip, intentar millorar el cotxe... Que quan em retiri, miri enrere i vegi molts campionats i moltes 500 Milles. Però no persegueixo un nombre en concret, sinó passar-m’ho bé i seguir competint al mateix nivell que el dia d'avui.