LA GUANTERA
Barcelona

'Le Mans '66', la història més enllà de la pel·lícula

Fotograma de la pel·lícula 'Le Mans '66' / ARA Zoom

De pel·lícules centrades en el món del motor se n’han fet moltes. Des del punt de vista historiogràfic, unes millors i més ben documentades que d’altres. Entre les primeres, cal fer esment de Grand Prix (John Frankenheimer, 1966), guanyadora de tres Oscars, ambientada en el món de la F1 i en la qual els actors James Garner o Yves Montand, entre d’altres, es barregen amb els personatges reals de Jim Clark, Juan Manuel Fangio, John Surtees o Jack Brabham.

També cal destacar Le Mans (Lee H. Katzin, 1971), amb Steve McQueen interpretant el paper d’un pilot que torna a les mítiques 24 Hores després d’haver patit un accident molt fort. En realitat el gran protagonista d’aquest meravellós reportatge sobre la cursa de resistència més famosa del món és el llegendari Porsche 917 pintat amb els colors de Gulf: blau cel i taronja.

La figura d’Ayrton Senna és l’eix vertebrador del documental Senna (Asif Kapadia, 2010), centrat en l’etern tricampió mundial. Un treball brillant, però considerat una mica tendenciós per la manera com aborda la relació del brasiler amb la seva nèmesi, Alain Prost.

I si haguéssim de situar alguna producció a dalt de tot del podi del motor, aquesta és, indubtablement, Rush (Ron Howard, 2013): la història de la confrontació entre James Hunt (Chris Hemsworth) i Niki Lauda (Daniel Brühl) en la lluita pel campionat mundial de F1 del 1976. Una pel·lícula que va tenir un gran èxit fins i tot entre els que no són entusiastes del món del motor i que va fascinar els autèntics petrolheads per la realitat i credibilitat de les imatges i el rigorós treball de documentació que reflecteix.

Ara acaben d’estrenar Le Mans '66, dirigida per l’americà James Mangold, que també va firmar obres com A la corda fluixa, la biografia de Johnny Cash, Innocència interrompuda, o Wolverine, amb Hugh Jackman. Amb Le Mans '66 passa una mica el mateix que amb Rush. La potència de la història i, sobretot, la magistral interpretació de Matt Damon i Christian Bale (que recorda molt a Clint Eastwood) són els principals arguments per seduir el públic més generalista, a pesar de l’excessiu metratge de l’obra. I també agrada als aficionats al motor, tot i que la pel·lícula es pren algunes llibertats que no s’ajusten exactament a com va ser la realitat, per la qual cosa n’hem volgut parlar a La guantera.

Le Mans '66 és una bona pel·lícula de motor, indubtablement. Però no té el rigor de Rush. L’experiència de dos amics a la recerca d’un objectiu està per sobre de la realitat que va ser l’entestament de Ford per estroncar la ratxa victoriosa de Ferrari a la cursa francesa (iniciada el 1949, continuada el 1954 i 1958, i definitivament consagrada –i finiquitada, per ara– del 1960 al 1965). En realitat es tracta de la rebequeria dels americans, ofesos pel rebuig a l’oferta de compra que van fer als italians, que finalment van ser comprats per la Fiat presidida per Agnelli.

Enzo Ferrari no va desestimar la proposta només per diners, com apunta la pel·lícula, sinó per la por a perdre el control de la seva joguina: les curses. I és que els del Cavallino Rampante feien cotxes de competició que després venien per anar pel carrer, i la Ford transformava cotxes de sèrie en vehicles de competició. Una gran diferència. El naixement del GT40, el cotxe que va doblegar els autos de Maranello, també va ser una mica diferent de com explica Le Mans '66, on el model arriba als Estats Units com aquell qui rep una compra d’Amazon.

Darrere d’aquell cotxe que Carroll Shelby (Damon) va transformar amb l’ajuda de Ken Miles (Bale) hi havia l’enginy i la creativitat d'Eric Broadley, el pare del seu embrió, el Lola T70, entre molts altres models nascuts als seus històrics tallers a Anglaterra.

La pel·lícula consagra la figura de Ken Miles, un extraordinari pilot anglès emigrat als Estats Units després d’haver combatut com a sergent en una divisió de tancs a la Segona Guerra Mundial. Miles és un gran desconegut pel públic en general, tot i la seva qualitat com a pilot i un palmarès impressionant en el qual va doblegar pilots importantíssims. També és inexacta la presència d’Il Commendatore al circuit del Sarthe, quan és sabut que, sobretot després de la mort del seu fill Dino, pràcticament mai viatjava. Ni els Ford van obtenir el seu objectiu al primer intent, sinó al tercer any.

Però tot i això, Le Mans '66 és una gran pel·lícula, feta amb la dignitat suficient per merèixer també l’aprovat dels addictes a la gasolina.

'Ford versus Ferrari', tota la veritat

Portada del llibre 'Ford versus Ferrari' Zoom

Portada del llibre 'Ford versus Ferrari' / ARA

Veloce és una editorial anglesa especialitzada en el món del motor. Coincidint amb el llançament de la pel·lícula Le Mans '66 acaben de treure aquest llibre que narra la batalla per la supremacia en aquella edició d’aquesta prova tan prestigiosa.

Si sou aficionats al món del motor, en aquest treball de John Starkey descobrireu moltíssimes coses al voltant d’aquella lluita, que va durar més temps del que explica la pel·lícula, ja que superar els imbatibles Ferrari no va ser només qüestió del talent de Shelby i Miles, sinó de molts més personatges implicats.

A l’obra cinematogràfica s’apunten alguns trets de protagonistes importants, com Henry Ford II, Enzo Ferrari o els enigmàtics Lee Iacocca, Leo Beebe, o Franco Gozzi, un personatge fonamental en la història de la firma italiana. En aquest llibre hi descobrirem moltíssimes més coses de les que ens ha apuntat James Mangold, tot i el seu notable esforç.