El món de l'automòbil es troba immers en un procés d'electrificació que mica en mica ha d'anar eliminant els motors de combustió de l'oferta de les marques. Però no fa tants anys, quan els híbrids eren un tipus de vehicles exòtics i pels quals gairebé només hi apostava Toyota, la majoria de fabricants van optar per una solució "miraculosa" per tractar de reduir els consums i les emissions: el "downsizing".

Fins a començaments de la dècada del 2010 les marques apostaven per motors atmosfèrics o turboalimentats amb cilindrades d'1.6, 1.8 o 2.0 litres... si no més. Però marques com Ford van apostar per un canvi radical en el seu plantejament, reduint dràsticament la cilindrada fins gairebé un litre i, alhora, mantenint o fins i tot augmentant la potència del motor.

El pas del temps ha demostrat que extreure tanta potència de motors tan petits no ha suposat un drama a nivell de fiabilitat, però sí que ha quedat palès que durant molts anys els consums homologats han estat clarament per sota dels reals. I és que, en essència, l'únic que importava en aquell moment era superar la prova d'homologació... motiu pel qual molta gent es preguntava per quin motiu el seu cotxe consumia molt més del que anunciava la marca.

Tot això abans no tenia cap importància

Aquests problemes viscuts durant la dècada del 2010 van portar els legisladors europeus a endurir la normativa (passant del protocol d'homologació de consums NEDC a l'WLTP, molt més exigent), fet que ha tingut com a conseqüència que els fabricants hagin hagut d'electrificar total o parcialment els seus vehicles. Però tot això no era pas un problema a la dècada dels 2000. En aquell moment els motors dels vehicles no teníen cap tipus de limitació, de manera que les cilindrades i les xifres de consum eren contundents en aquella època... i esbojarrades actualment.

Un dels millors exemples d'aquest fet el trobem al Volkswagen Passat W8. Ens hem de remuntar a l'any 2002, moment en què la marca alemanya venia la cinquena generació del Passat (denominada B5). Als habituals motors TDI i a altres propulsors de gasolina, Volkswagen hi va voler afegir un propulsor força extravagant que trencava amb tots els esquemes: l'W8 de 4.0 litres.

Dos blocs de quatre cilindres en V units entre sí

Volkswagen volia donar un cop sobre la taula per posicionar la seva berlina a l'altura d'altres fabricants prèmium com BMW o Mercedes, però no podia integrar un motor V8 al Passat... perquè no hi cabia. Així, la solució escollida va ser la de fusionar dos motors VR4, donant com a resultat dos blocs de quatre cilindres en V enfrontats entre sí a 72º (en comptes dels 90º de la majoria de motors V8) i amb files de cilindres separades entre si per tan sols 15º.

Això solucionava el problema de l'espai: el motor W8 tenia una mida de 42 centímetres de llarg, 71 d'ample i 68,3 d'alt, amb un pes de tan sols 190 quilos. Al Passat anava muntat en posició longitudinal, estava lligat a un sistema de tracció total 4Motion i es podia escollir amb canvi automàtic Tiptronic de cinc velocitats o manual de sis relacions. En qualsevol cas, i malgrat la complexitat mecànica d'aquest propulsor, les prestacions no eren res de l'altre món. D'acord, la potència era de 275 CV i el parell motor de 370 Nm, però l'acceleració de 0 a 100 km/h era de 7,8 segons amb el canvi automàtic. Això sí, almenys amb el manual es reduïa a tan sols 6,5 segons.

Un cotxe discret i amb consums elevats

Més que un gran esportiu, el Volkswagen Passat W8 era una demostració de poder i, per tant, un cotxe gairebé de representació. El seu consum homologat era de 13,1 litres cada 100 quilòmetres, però a la pràctica podia arribar fàcilment als 15 litres. Però tot això no importava quan podies adquirir un model únic al mercat, amb una configuració mecànica gairebé inèdita que va plantar la llavor del que posteriorment serien els motors W12 i W16 que encara fan servir models de Bentley o Bugatti.

Més enllà del motor, el Volkswagen Passat W8 era un cotxe molt discret. Les llandes de 17 polzades de disseny esportiu, les insígnies W8 a la porta del maleter i a la graella frontal i la quàdruple sortida d'escapament eren els únics elements que el diferenciaven de la resta de la gamma. Sigui com sigui, l'equipament era molt complet: climatitzador, tapisseria de cuir, fars bi-xenó... a més, també estava disponible en una carrosseria familiar que avui en dia resulta molt difícil de trobar al mercat de segona mà.