L’any 1969 el comitè central del PCUS i el consell de ministres de la Unió Soviètica, amb el vistiplau del president Leonid Bréjnev, van impulsar la construcció d’una gran fàbrica estatal de camions pesants capaç de crear vehicles que poguessin treballar en tots els durs escenaris climàtics i orogràfics de l’immens territori soviètic i abastir les necessitats de l'Exèrcit Roig en el context de la Guerra Freda amb els Estats Units i els seus aliats europeus.

Dels més de 70 possibles emplaçaments preseleccionats, els membres del politburó van decantar-se finalment per establir aquesta nova fàbrica estatal a la petita ciutat de Náberezhnye Chelný, a la república autònoma dels Tàtars. La seva ubicació estratègica, al bell mig del territori soviètic, la seva bona comunicació fluvial i terrestre (per carretera i ferrocarril), la proximitat de matèries primeres als Urals i la necessitat de russificar una zona de majoria musulmana van ser alguns dels elements que van acabar de decantar l’elecció.

La nova planta industrial va reunir el bo i millor de la indústria automobilística soviètica, amb uns 100.000 enginyers, mecànics i operaris de més de setanta grups ètnics i lingüístics diferents que van forjar el gresol de cultures que va suposar Kamaz des del seu començament. Les seves instal·lacions podien fabricar més de 150.000 camions pesants i 250.000 motors cada any, i van convertir Náberezhnye Chelný en una ciutat de més de mig milió d’habitants.

Els Kamaz es van caracteritzar per un disseny icònic que no ha canviat gaire al llarg del temps i una mecànica fiable i robusta que es va convertir en un dels símbols de l’antiga Unió Soviètica, ja que cap fabricant occidental podia comparar el volum i la capacitat dels seus camions pesants amb els Kamaz.

Kamaz era un dels grans orgulls del sistema soviètic i, amb la caiguda del sistema comunista i l’arribada de l’economia de mercat durant la presidència de Boris Ieltsin, el govern de la nova república russa –hereva de l’URSS– va assegurar el control de la marca mitjançant l’agència estatal Rostec, matriu de diverses indústries militars russes i que compta amb la majoria de les accions. El grup Daimler, matriu de Mercedes-Benz, va convertir-se en un soci tecnològic de Kamaz i en controla un 15% del paquet accionarial, per bé que mai ha tingut cap poder efectiu sobre el consell d’administració del gegant rus.

Èxits al Dakar

El fet que Kamaz es convertís en una empresa molt familiar i arrelada a la seva ciutat va fer que els fills dels treballadors de la fàbrica s’eduquessin a la mateixa ciutat i que s’organitzessin competicions locals de motor (bàsicament karts i vehicles lleugers) per als més petits. Inconscientment, a Náberezhnye Chelný es va crear la llavor d’un dels equips esportius de motor amb més èxit de la història.

Els dirigents de Kamaz van aconseguir el permís del Kremlin per competir al Dakar, tot i el context de descomposició interna que va suposar la caiguda del Mur de Berlín i les reformes causades per la perestroika i la glàsnost del govern de Gorbatxov. Així doncs, l’any 1988 va néixer la secció de competició Kamaz Master, que amb pocs recursos va treballar per modificar camions de sèrie per competir al Dakar.

L’any 1990 Kamaz va debutar al Dakar en la categoria de camions i va obtenir grans resultats contra rivals que li multiplicaven el pressupost, com ara Iveco, Mercedes, Man o DAF, entre d'altres. L’any del seu debut, Kamaz va acabar en el podi del Dakar i l’any 1996 va obtenir la seva primera victòria, sempre fidels a la seva filosofia familiar i gairebé amateur.

Els camions de Kamaz destaquen per la robustesa dels seus motors de sis cilindres i 13 litres de cubicatge, capaços de desenvolupar potències de 1.000 CV i accelerar de 0 a 100 en menys de deu segons. De fet, els pilots de Kamaz (sempre familiars de mecànics i operaris de la marca) són autèntics ídols a Rússia: Vladimir Chagin, Eduard Nikolaev i Andrei Karguinov han guanyat diverses edicions del Dakar i altres raids, però també medalles d’honor dels estats soviètics i rus.

En els últims 30 anys, Kamaz ha guanyat 18 vegades el Dakar i s'ha convertit en l’equip amb més èxit a la prova més dura del món en la història d’aquesta competició, amb l’orgull de ser un equip relativament modest, i en moltes ocasions ocupant les dues primeres posicions de la classificació final.

Tot i que els pilots ja no han de dormir sobre la sorra del desert –ara ja disposen de caravanes– i que fins i tot tenen mecànics auxiliars (durant les primeres participacions el pilot, copilot i mecànic feien totes les tasques de manteniment del camió), Kamaz segueix representant l'orgull rus en el món del motor i l'última gran herència de la desapareguda Unió Soviètica en el món de l'automoció i de la competició del món del motor.