Fórmula 1 o Moto GP, vet aquí l’etern debat entre els aficionats al motor. La Fórmula 1 i Moto GP són les categories reines dels esports de motor, i concentren milions de seguidors als cinc continents que segueixen setmana rere setmana les evolucions dels seus pilots favorits.

Tot i que la majoria dels aficionats d’una de les dues disciplines també segueixen amb major o menor interès l’altra, és inevitable que sovint ens decantem cap a una de les dues modalitats quan ens pregunten per les nostres preferències. ¿Però realment són dues disciplines comparables? De fet, al llarg de la història tan sols un pilot britànic, John Surtees, ha aconseguit la proesa de ser campió del món en les dues disciplines reines del món del motor i tot i que possiblement un pilot d’una disciplina podria fer un paper digne en el cas de fer el canvi, el risc de fer el ridícul o no estar a l’altura és massa elevat.

MotoGP i la Fórmula 1 disputen proves oficials al Circuit de Catalunya, i aquest escenari comú ens permet comparar el temps per volta de cadascuna de les dues disciplines. Durant el GP d’Espanya de Fórmula 1 disputat el 12 de maig del 2019 el pilot finlandès de Mercedes Valtteri Bottas va aconseguir la pole position amb un temps d’1:15.406, i en cursa el pilot britànic Lewis Hamilton, que acabaria guanyant la carrera, va signar un millor temps d’1:18.492. Per contra, durant el GP de Catalunya de MotoGP disputat al mateix escenari el 16 de juny del 2019 la pole position la va signar el pilot francès Fabio Quartararo amb un temps d’1:39.484, mentre que el català Marc Márquez, que va acabar guanyant la carrera, va aconseguir la volta ràpida amb un registre d’1:40.507.

Les diferències entre les motocicletes de MotoGP i els cotxes de Fórmula 1 són d’uns 25 segons per volta, un autèntic món entre els uns i els altres. Però si les diferències de velocitat són tan acusades, ¿com podem discutir quina disciplina és la millor?

Mecànica igualada, aerodinàmica descompensada

Anem a pams. Un Fórmula 1 utilitza un motor híbrid turbo V6 amb un 1.6 de cubicatge que arriba als 1.000 CV de potència, mentre que una moto de MotoGP fa servir un motor atmosfèric V4 amb un litre de cubicatge que ofereix una potència d’entre 270 i 290 CV. Els Fórmula 1 pesen uns 670 quilos, mentre que les MotoGP pesen uns 150 quilos (en tots dos casos sense comptar-hi el pilot). Això vol dir que els Fórmula 1 presenten una relació entre pes i potència de 0,67 kg/CV mentre que les MotoGP presenten una relació de tan sols 0,54 kg/CV.

Entre altres coses, aquesta igualtat mecànica fa que un monoplaça de Fórmula 1 i una motocicleta de MotoGP empatarien a l’hora d’accelerar de 0 a 100, i arriben a obtenir una velocitat punta similar, al voltant dels 320-350 km/h, tot i que aquesta última xifra dependrà de les especificacions i modificacions que presentin per ajustar-se a cada circuit.

Val a dir, però, que pilotar una MotoGP és una tasca un punt més difícil que no pas conduir un Fórmula 1: les motos presenten més tendència a aixecar la roda davantera (fer un cavallet) quan el pilot obre gas a fons i es veu obligat a jugar molt més amb el propi cos i amb les inèrcies per mantenir la moto amb la tracció adequada en tot moment.

I és que la clau de la superioritat dels Fórmula 1 és la seva aerodinàmica i l’ús de neumàtics molt més gruixuts que aporten molta més estabilitat als monoplaces. De fet, un cotxe de Fórmula 1 pot apurar la frenada molt més tard que una MotoGP sense por a sortir de la pista, i la seva treballada aerodinàmica li permet esgarrapar segons en cada revolt i en cada acceleració. El fet de disposar de quatre neumàtics amples que garanteixen tracció i adherència fa que els Fórmula 1 siguin molt més ràpids en els revolts, mentre que les MotoGP han de gestionar els revolts inclinant la moto i reduint la superfície de contacte dels dos neumàtics amb l’asfalt, cosa que les limita molt més en els trams revirats (i precisament Montmeló és un circuit amb molts revolts lents).

Un altre aspecte que limita les motos respecte als monoplaces és el fet de disposar de menys aparells electrònics que ajudin i millorin el comportament del vehicle. Conduir un Fórmula 1 no és gens fàcil, però els pilots de Fórmula 1 tenen a la seva disposició moltes més eines i ajudes electròniques que no pas els de MotoGP, a banda d’estar en permanent comunicació amb la ràdio del seu equip, en què els enginyers poden analitzar l’estat del cotxe.

En el cas de les motos, tot i que també existeixen les dades telemètriques i són analitzades a consciència pels enginyers, els pilots no reben tanta informació (tan sols es comuniquen un parell o tres de vegades mitjançant unes pissarres a la recta de boxes) i han de deixar-se anar una mica més i fer una conducció més instintiva, cosa que sovint fa que es vegin més errades a les carreres de motocicletes que no pas a les de Fórmula 1.

Estils de pilotatge oposats

Curiosament tots aquests condicionants aerodinàmics que fan tan ràpids els Fórmula 1 són, en realitat, un impediment per poder veure un gran espectacle. Els cotxes depenen tant de l’aerodinàmica que generen turbulències al cotxe que els persegueix, restant-li adherència i capacitat aerodinàmica. De fet, sense el DRS (un aleró que permet fer avançaments) i les estratègies d’aturades seria realment molt complicat veure grans avançaments durant les curses de Fórmula 1.

En el món de la MotoGP ens trobem amb un escenari totalment diferent. Els pilots de MotoGP poden jugar amb les traçades precisament gràcies a les distàncies de frenada i a les seves dimensions, que permeten i afavoreixen l’aparició de forats per on avançar al llarg de la cursa. A més, els pilots busquen posar-se darrere del company que els precedeix per aprofitar-ne el rebuf per reduir la despesa energètica i augmentar la velocitat.

Les diferències encara es poden fer més paleses en cas de disputar una cursa sota pluja intensa, amb l’asfalt molt mullat. En aquestes circumstàncies la major estabilitat i adherència d’un monoplaça fan que aquests vehicles siguin molt més ràpids en condicions atmosfèriques i meteorològiques adverses, quan els temps de frenada i reacció esdevenen molt més rellevants i significatius a favor dels cotxes de Fórmula 1.

El paper que juguen l’electrònica i l’aerodinàmica fa que el talent dels pilots sigui més rellevant en les carreres de MotoGP que no pas en les de Fórmula 1. No em mal interpreteu: no dubto ni un instant del talent d’un pilot sis cops campió del món com Lewis Hamilton, però dubto molt que l’anglès pogués acabar una carrera entre els deu primers al volant d’un Williams o un Racing Point.

Per contra, Marc Márquez també ha guanyat sis cops el campionat del món de MotoGP al manillar d’una Honda que no sempre ha sigut aclaparadorament superior a les motos Yamaha, Ducati, Suzuki o KTM dels seus rivals, i molt probablement acabaria una carrera entre els deu primers classificats amb qualsevol de les motocicletes abans esmentades. A tall d’exemple, un veterà com Valentino Rossi sempre ha acabat entre els cinc o sis millors pilots cada any tot i tenir anys nefastos i haver corregut amb motos menys competitives, mentre que un altre il·lustre veterà com Fernando Alonso va abandonar la Fórmula 1 cansat de no poder competir entre els deu millors a causa de la manifesta inferioritat del seu cotxe.

Dit d’una altra manera, i recuperant una màxima sovint repetida però molt adequada, la Fórmula 1 s’ha convertit en una competició entre enginyers en què els grans pilots poden marcar les diferències –sense anar més lluny Verstappen o Leclerc representen una nova generació de pilots ràpids i agressius que posen el cotxe al límit–, mentre que MotoGP és una competició de motos en què el talent del pilot pot tenir un major pes específic en el global competitiu.

Conclusió

Probablement seguir una carrera de MotoGP és més divertit i entretingut que no pas una de Fórmula 1, i el talent del pilot pot ser més decisiu en el món de les dues rodes que no pas en un Fórmula 1, però portar al límit un vehicle tan sofisticat com un Fórmula 1 sense malmetre'n la mecànica i mantenir la concentració per fer una traçada perfecta volta rere volta que permeti esgarrapar mil·lèsimes de segon també és una tasca titànica. Al final cal reconèixer els punts forts (que són molts) de les dues modalitats i intentar gaudir-ne al màxim, respectant i sabent que molts milions d’aficionats al motor segueixen les dues modalitats.